«Hem de canviar dificultats per
possibilitats»
|
Des del Benicadell |
Guillem és un jove alegre i espavilat que, des que
va vindre al món, ha aportat molta alegria i felicitat a les persones més
properes que l’envolten, acostumades a rebre afecte en els seus gestos i
paraules. A l’escola, la constància en el treball ha sigut, assegura Isa, sa
mare, una de les senyes d’identitat d’un estudiant a qui no li ha agradat mai perdre
l’hàbit d’estudi, ni en períodes vacacionals. Però la progenitora no oblida que
les característiques particulars del seu fill fan que aquest siga més propens a
la distracció i que necessite, per tant, una metodologia més dinàmica que evite
la pèrdua d’atenció. «El seu desenvolupament i aprenentatge són més
lents», apunta Isa Picado, «però amb les adaptacions
oportunes i amb docents que creuen en la inclusió, els nois com ell avancen
sens dubte». Guillem va
nàixer fa 14 anys amb trisomia 21, una alteració genètica més coneguda com a síndrome
de Down.
Guillem, que actualment cursa 2n d’ESO, es va
incorporar a l’IES L’Estació l’any passat, no sense certs recels comprensibles
per part dels pares, que creuen que en alguns centres escolars l’absència de
bona predisposició o actitud provoca que la inclusió educativa siga encara una
utopia. «Hem sentit moltíssimes històries», comenta
Isa, «des de xiquets que es converteixen en ‘mobles’ en arribar a l’institut i
que acaben aïllats al pati, fins a professors que es neguen a fer-se càrrec
d’ells en les excursions». És per això que sent empatia per aquelles famílies
conegudes o amigues que han patit males experiències en uns col·legis on els
han fet sentir que els seus fills eren els qui no s’acoblaven.
Afortunadament, a l’IES L’Estació la realitat és ben distinta i així ho
reconeix la família de Guillem. «Estem molt agraïts per la forma en què s’està
treballant amb el nostre fill, que s’ha adaptat estupendament als professors i
companys. En tot moment el professorat ha tingut en compte les necessitats de
Guillem, acomodant-se al seu ritme d’aprenentatge i a la seua manera
d’assimilar els continguts». Isa Picado també considera primordial que els
joves amb aquesta anomalia cromosòmica reben el suport dins de l’aula de
referència, on està la resta dels seus companys, i que la coordinació entre la
família, l’equip docent i les associacions que atenen les persones amb
diversitat funcional, com ara el Projecte Trèvol, no deixe de ser una constant.
«És tranquil·litzador que hi haja coeducació a les aules de l’IES L’Estació i
que es proposen iniciatives com, per exemple, la dels “patis actius” per a
evitar la incomunicació de Guillem. Són projectes que diuen molt del centre i
del seu equip directiu», reconeix la mare del jove estudiant.
|
A Altamira |
En aquest mateix sentit s’expressa Sara Ureña Eiras, cap d’estudis de
l’institut i professora de Pedagogia Terapèutica, que ha mostrat la seua
satisfacció pel nou model educatiu acordat per la LOMLOE, una normativa que ja
ha entrat en vigor i que anirà implantant-se gradualment en els propers cursos
escolars. Sara, que com a especialista ha tractat Guillem des que es va
integrar al centre, creu fermament no sols en la diversitat com a tret
intrínsec a l’ésser humà, sinó també en la inclusió que defensa aquesta norma
jurídica. «La
presència a les aules d’alumnes amb aquest perfil», explica, «és la garantia, per a l’estudiantat
en general, d’aprendre a valorar i reconèixer la diversitat humana, així com
d’acceptar i fer front a les pròpies limitacions». Però Sara és realista i sap
molt bé que sense les ferramentes pertinents la inclusió real pot quedar
reduïda a un ideal irrealitzable. Per això, assegura sense dubtar que «les
administracions han de dotar els centres amb els recursos més adequats, tant
materials com personals, per a poder atendre les singularitats de cada escolar».
La participació de les famílies i d’altres entitats externes, afegeix l’educadora,
també és crucial per a dur endavant un model inclusiu d’escola.
|
Practicant delfinoteràpia |
«Tots aquests
suports han de continuar durant tota l’etapa educativa del jove i no únicament
durant els primers anys d’institut», anota Isa Picado. I perquè açò siga un fet
és important la cura de totes les esferes implicades: l’administració educativa,
que ha d’aportar els recursos i la formació necessària; els docents, que han d’eludir
la desgana provocada pel pas del temps; i les famílies, que han de lluitar per la
inclusió real. «Hem d’aprendre a conviure amb les diferències i a valorar-les»,
afirma Isa, «hem de treballar perquè no vegen en els nostres fills limitacions,
sinó capacitats. En definitiva, hem de canviar dificultats per possibilitats».
De fet, per a
Guillem no ha sigut cap obstacle haver estat guardonat amb el Premi Literari
Sambori 2020 pel seu relat L’extraterrestre. «Era la primera vegada que
guanyava un premi», confessa el jove escriptor. «Em va fer moltíssima il·lusió
i em va agradar molt anar a Benigànim per a recollir-lo». També fou una grata
sorpresa per a ell haver quedat segon classificat en el passat Concurs de Pastissos
Nadalencs de l’IES L’Estació. «De tant en tant prepare receptes fàcils amb la
meua germana Irene, ma mare i la meua padrina. Entre tots fem creps, bunyols,
milfulls i coques», explica amb orgull.
A l’institut
rep l’ajuda de Sara, que el reforça en les tres àrees instrumentals: castellà,
matemàtiques i valencià. Per a la professora de Pedagogia Terapèutica està
suposant tot un repte aquesta experiència, ja que mai ha treballat en
secundària amb alumnes d’aquestes característiques. «He de confessar que és un plaer treballar amb Guillem i la seua família»,
diu Sara. «Guillem és un alumne divertit, molt bromista, afectuós, respectuós i
treballador. És molt sensible i s’estima moltíssim els seus amics. A més, la
implicació de la família en el procés d’aprenentatge de Guillem és total. La seua disponibilitat
a l’hora de
proposar o realitzar qualsevol activitat ha fet possible que la inclusió i
progrés de Guillem siguen enormement satisfactoris».
«Guillem ens ha
ensenyat a no rendir-nos», afegeix la mare, «a ser constants, a no tirar la
tovallola i a ser pacients amb aquelles coses que duen altre ritme». Lluny han
quedat ja els primers minuts d’incertesa, quan a l’hospital, fa 14 anys, els
van comunicar la notícia sense tacte i amb desafecte. «No ens van facilitar cap
tipus d’informació en un moment en què tens pors i molta inseguretat». Des
d’aleshores han lluitat de valent per a contactar amb centres o associacions
que els assessoraren sobre l’estimulació primerenca i els posaren en contacte
amb altres parelles que estaven travessant per la mateixa situació.
Sens dubte, una gran família que ha sabut demostrar que amb afany i
tenacitat la inclusió es pot fer realitat.
|
Visitant l'exposició sobre Harry Potter |
|
Una jornada a Port Aventura |
|
Batukada |