L’IES L’Estació, un institut que aposta per la inclusió educativa

«Hem de canviar dificultats per possibilitats»

Des del Benicadell

Guillem és un jove alegre i espavilat que, des que va vindre al món, ha aportat molta alegria i felicitat a les persones més properes que l’envolten, acostumades a rebre afecte en els seus gestos i paraules. A l’escola, la constància en el treball ha sigut, assegura Isa, sa mare, una de les senyes d’identitat d’un estudiant a qui no li ha agradat mai perdre l’hàbit d’estudi, ni en períodes vacacionals. Però la progenitora no oblida que les característiques particulars del seu fill fan que aquest siga més propens a la distracció i que necessite, per tant, una metodologia més dinàmica que evite la pèrdua d’atenció. «El seu desenvolupament i aprenentatge són més lents», apunta Isa Picado, «però amb les adaptacions oportunes i amb docents que creuen en la inclusió, els nois com ell avancen sens dubte». Guillem va nàixer fa 14 anys amb trisomia 21, una alteració genètica més coneguda com a síndrome de Down.

Guillem, que actualment cursa 2n d’ESO, es va incorporar a l’IES L’Estació l’any passat, no sense certs recels comprensibles per part dels pares, que creuen que en alguns centres escolars l’absència de bona predisposició o actitud provoca que la inclusió educativa siga encara una utopia. «Hem sentit moltíssimes històries», comenta Isa, «des de xiquets que es converteixen en ‘mobles’ en arribar a l’institut i que acaben aïllats al pati, fins a professors que es neguen a fer-se càrrec d’ells en les excursions». És per això que sent empatia per aquelles famílies conegudes o amigues que han patit males experiències en uns col·legis on els han fet sentir que els seus fills eren els qui no s’acoblaven.

Afortunadament, a l’IES L’Estació la realitat és ben distinta i així ho reconeix la família de Guillem. «Estem molt agraïts per la forma en què s’està treballant amb el nostre fill, que s’ha adaptat estupendament als professors i companys. En tot moment el professorat ha tingut en compte les necessitats de Guillem, acomodant-se al seu ritme d’aprenentatge i a la seua manera d’assimilar els continguts». Isa Picado també considera primordial que els joves amb aquesta anomalia cromosòmica reben el suport dins de l’aula de referència, on està la resta dels seus companys, i que la coordinació entre la família, l’equip docent i les associacions que atenen les persones amb diversitat funcional, com ara el Projecte Trèvol, no deixe de ser una constant. «És tranquil·litzador que hi haja coeducació a les aules de l’IES L’Estació i que es proposen iniciatives com, per exemple, la dels “patis actius” per a evitar la incomunicació de Guillem. Són projectes que diuen molt del centre i del seu equip directiu», reconeix la mare del jove estudiant. 

A Altamira

En aquest mateix sentit s’expressa Sara Ureña Eiras, cap d’estudis de l’institut i professora de Pedagogia Terapèutica, que ha mostrat la seua satisfacció pel nou model educatiu acordat per la LOMLOE, una normativa que ja ha entrat en vigor i que anirà implantant-se gradualment en els propers cursos escolars. Sara, que com a especialista ha tractat Guillem des que es va integrar al centre, creu fermament no sols en la diversitat com a tret intrínsec a l’ésser humà, sinó també en la inclusió que defensa aquesta norma jurídica. «La presència a les aules d’alumnes amb aquest perfil»,  explica, «és la garantia, per a l’estudiantat en general, d’aprendre a valorar i reconèixer la diversitat humana, així com d’acceptar i fer front a les pròpies limitacions». Però Sara és realista i sap molt bé que sense les ferramentes pertinents la inclusió real pot quedar reduïda a un ideal irrealitzable. Per això, assegura sense dubtar que «les administracions han de dotar els centres amb els recursos més adequats, tant materials com personals, per a poder atendre les singularitats de cada escolar». La participació de les famílies i d’altres entitats externes, afegeix l’educadora, també és crucial per a dur endavant un model inclusiu d’escola.

Practicant delfinoteràpia

«Tots aquests suports han de continuar durant tota l’etapa educativa del jove i no únicament durant els primers anys d’institut», anota Isa Picado. I perquè açò siga un fet és important la cura de totes les esferes implicades: l’administració educativa, que ha d’aportar els recursos i la formació necessària; els docents, que han d’eludir la desgana provocada pel pas del temps; i les famílies, que han de lluitar per la inclusió real. «Hem d’aprendre a conviure amb les diferències i a valorar-les», afirma Isa, «hem de treballar perquè no vegen en els nostres fills limitacions, sinó capacitats. En definitiva, hem de canviar dificultats per possibilitats».

De fet, per a Guillem no ha sigut cap obstacle haver estat guardonat amb el Premi Literari Sambori 2020 pel seu relat L’extraterrestre. «Era la primera vegada que guanyava un premi», confessa el jove escriptor. «Em va fer moltíssima il·lusió i em va agradar molt anar a Benigànim per a recollir-lo». També fou una grata sorpresa per a ell haver quedat segon classificat en el passat Concurs de Pastissos Nadalencs de l’IES L’Estació. «De tant en tant prepare receptes fàcils amb la meua germana Irene, ma mare i la meua padrina. Entre tots fem creps, bunyols, milfulls i coques», explica amb orgull.

A l’institut rep l’ajuda de Sara, que el reforça en les tres àrees instrumentals: castellà, matemàtiques i valencià. Per a la professora de Pedagogia Terapèutica està suposant tot un repte aquesta experiència, ja que mai ha treballat en secundària amb alumnes d’aquestes característiques. «He de confessar que és un plaer treballar amb Guillem i la seua família», diu Sara. «Guillem és un alumne divertit, molt bromista, afectuós, respectuós i treballador. És molt sensible i s’estima moltíssim els seus amics. A més, la implicació de la família en el procés d’aprenentatge de Guillem és total. La seua disponibilitat a l’hora de proposar o realitzar qualsevol activitat ha fet possible que la inclusió i progrés de Guillem siguen enormement satisfactoris».

«Guillem ens ha ensenyat a no rendir-nos», afegeix la mare, «a ser constants, a no tirar la tovallola i a ser pacients amb aquelles coses que duen altre ritme». Lluny han quedat ja els primers minuts d’incertesa, quan a l’hospital, fa 14 anys, els van comunicar la notícia sense tacte i amb desafecte. «No ens van facilitar cap tipus d’informació en un moment en què tens pors i molta inseguretat». Des d’aleshores han lluitat de valent per a contactar amb centres o associacions que els assessoraren sobre l’estimulació primerenca i els posaren en contacte amb altres parelles que estaven travessant per la mateixa situació.

Sens dubte, una gran família que ha sabut demostrar que amb afany i tenacitat la inclusió es pot fer realitat. 

Visitant l'exposició sobre Harry Potter

Una jornada a Port Aventura

Batukada