Article sobre la IA de Marc Pérez Penadés

Un fantasma recorre el mundo: el fantasma de la inteligencia artificial. Los robots, los algoritmos y todas estas innovaciones ya son cosa no del futuro, sino del presente más inmediato. Las promesas por parte de las tecnológicas son, cuando menos, esperanzadoras. Pero que no te engañen, llevamos el tiempo suficiente como para tener claro que es casi una cortina de humo capaz de llevar a la ruina al trabajador medio.

 

Esta es una problemática relativamente constante en el capitalismo: el rico se quiere enriquecer por todos los medios a su alcance. En el siglo XIX, esto se conseguía pagando una miseria al empleado y sustituyéndolo por una máquina que haría que el proceso fuese baratísimo. Hoy en día, con una banalización brutal del discurso ultraliberal (véase la Argentina de Milei) y un auge sin precedentes de los avances tecnológicos, es mucho más que posible que la situación se repita. 

 

Ya podemos observar, de hecho, los estragos que la IA puede provocar en un ámbito en concreto: la música. Es desgraciadamente usual encontrar artistas falsos que reciben millones de escuchas, mientras que una multitud de músicos reales no llegan al millón. Eso se traduce en que gente que no realiza esfuerzo alguno reciba muchísimo dinero, mientras que el músico no puede llegar a fin de  mes haciendo lo que ama. Y si así están los músicos, imaginen cómo estarán otros ámbitos creativos -y cómo podrán llegar a estar otros oficios fáciles de sustituir-.

 

Cabe tener en cuenta, evidentemente, que la tecnología punta es una herramienta y que las consecuencias dependen de su uso. La IA no nos va a llevar necesariamente a la miseria si es usada de forma concienzuda, pero viendo cómo está el panorama, tenemos que ir con mucho cuidado. 

"El idioma del aligátor", un article de Marc Pérez Penadés

Un proceso histórico que me resulta fascinante es la evolución de las lenguas. Cómo surgen las palabras del griego o el latín y el origen de los vocablos que usamos hoy en día. ¿Sabían ustedes, por ejemplo, que la palabra "aligátor" viene de "el lagarto" a través del inglés? Esta anécdota y muchas más demuestran que ninguna lengua es pura. 

Es muy bien sabido que el inglés se ha convertido en la lengua internacional: los congresos de la ONU se celebran en inglés, la música se canta en inglés y muchas películas se estrenan en inglés antes que en cualquier otro idioma. Así pues, es inevitable que llegue algún préstamo que otro. Esto, a diferencia de lo que afirma según qué discurso alarmista, no supone ningún peligro existencial, pues la frase "Le dio 'like' a su foto" está, sin duda alguna, en castellano.

Por otro lado, y tal como he afirmado al inicio del texto, ninguna lengua es pura. Dudo mucho que, cuando los ingleses en América llamaron "el lagarto" a esa especie de cocodrilo extraña, la gente tuviese miedo de que el español fuera a reemplazar al inglés. Y, en cambio, cuando los españoles quisieron tomar prestado el derivado inglés "alligator" para designar el mismo reptil, dudo que se quejase alguien.

Esto no se queda ahí: también hemos de tener en cuenta que, tanto para ingleses como para españoles, el aligátor era un animal nuevo, un concepto novedoso. Y es que los préstamos sirven para eso, para designar algo que antes, simplemente, no existía. Es verdad que se pueden sustituir por expresiones en castellano, pero suelen ser excesivamente farragosas. ¿Quién diría "realizador de transmisiones en directo" pudiendo decir "streamer"?

La lengua es como un ser vivo y evoluciona como tal. Los idiomas nunca han sido, y jamás serán, puros del todo. Entonces ¿por qué molestarse en mantener una exagerada corrección léxica en vez de fascinarse por cómo la forma en la que hablamos cambia cada día? 

Article amb motiu de la primera setmana de vaga indefinida

Encara estàs a temps

Per Isabel Úbeda

Joan Fuster deia: reivindiqueu sempre el dret a canviar d’opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics. I potser aquesta és una bona manera de començar a parlar de la primera setmana de vaga a l’IES L’Estació. Perquè aquest text també va dirigit a qui encara dubta – com ho hem fet molts –, a qui mira la mobilització des de la distància o a qui ha pensat que aquesta lluita no anava amb ell o amb ella. Sempre s’està a temps de canviar d’opinió.

Aquests primers dies de vaga no han sigut només una interrupció de les classes. Han sigut una demostració de dignitat i d’unitat entre companyes i companys: des de les huit del matí, a les portes de l’institut, fins ben entrada la nit, asseguts en les mateixes taules menudes que cada dia ocupen els nostres alumnes (com el dijous 7 de maig, a l’escola –millor dit, barracons– del CEIP Vicent Gironés). Reunits en assemblees, compartint inquietuds i debatent com podem defensar i millorar l’educació pública que mereix el nostre alumnat. Enmig del cansament (perquè cada dia d’aquesta setmana ha paregut durar més de 24 hores), del dubte i de la sensació constant que l’educació pública cada vegada està més infravalorada, el professorat ha decidit plantar-se i recordar que darrere de cada docent hi ha una persona que també té límits.

Però si alguna cosa ha deixat clara aquesta setmana és que hem sabut anar tots a una; tot i tindre les nostres diferències i discrepàncies, que també són necessàries per a trobar la millor solució. S’han planificat, organitzat, buscat autobusos, creat i modificat actes, assemblees i manifestacions a contracorrent, amb presses i amb una intensitat que ha exigit flexibilitat constant –i furtar-li hores a la son i a la família– , per tal de donar resposta immediata a una situació canviant i mantindre viva una mobilització que ha crescut dia a dia. Hem compartit assemblees, converses i espais de reflexió que moltes vegades el ritme del curs ens roba (açò ha sigut diferent a les convers del sofà de la sala de professors o de les de la cafeteria a l’hora del pati). Hem convertit la rodona de l’entrada del centre i els carrers del poble en llocs on escoltar-nos i reconéixer-nos com a col·lectiu. I això, en temps d’individualisme i resignació ja és una victòria important. Tot açò ens ha servit per a recordar-nos que quan el professorat actua unit, deixa de sentir-se sol. Recorda, encara estàs a temps de canviar d’opinió; d’unir-te a la defensa de l’educació pública.

Encara estem a temps. A temps de ser més. A temps de perdre la por o la indiferència. A temps d’entendre que defensar unes condicions laborals dignes també és defensar una educació pública millor. Perquè aquesta lluita no parla només de nosaltres, sinó també del futur dels centres educatius, de la millora com a societat, de l’alumnat i de la dignitat de l’ensenyament públic.

Tot açò va començar fa més temps del que ara mateix sembla, de fet, encara quasi no ho recordem amb claredat. Abans de les vacances de Pasqua, un grup de docents incipients ja portàvem el jupetí, amb la intuïció que calia començar a moure alguna cosa. Vam tornar de les vacances amb dubtes, amb daltabaixos, amb converses interrompudes i decisions pendents. I, com passa sovint, amb incerteses compartides: molts de nosaltres hem dubtat, no sabíem què fer (per sort encara no havíem hagut de lluitar), què pensar ni com actuar. Però la reflexió –quan és honesta i col·lectiva–  no paralitza; al contrari, ens obliga a qüestionar-nos i a replantejar-nos constantment. I és precisament això el que ens fa més sòlids com a col·lectiu: no la certesa absoluta, sinó la capacitat de pensar-nos junts. Perquè els qui ens considerem joves –i encara inexperts–  hem dubtat sovint si opinar, si parlar, (si participar a La Lokomotora), per por de no estar a l’altura de companyes i companys que han demostrat un bagatge immens per tirar endavant aquesta lluita. Però la realitat ha sigut ben diferent: no sols hem trobat el nostre lloc, sinó que hem tingut la sort d’aprendre colze a colze, en un espai on la paraula es comparteix i no es mesura, i on la diferència d’experiència no separa, sinó que suma i enforteix el conjunt. Així que tu encara estàs a temps d’unir-te. Recorda, encara estàs a temps de canviar d’opinió; d’unir-te a la defensa de l’educació pública.

El 29 d’abril es va constituir l’Assemblea de Docents de la Vall d’Albaida, encapçalada per part del claustre de l’IES L’Estació. Érem pocs. A la Casa del Delme cabíem tots en una habitació menuda, gairebé com si la magnitud del que estava per vindre no tinguera encara espai físic per a desplegar-se. I, tanmateix, des d’aquell espai reduït va començar a prendre forma una estructura que hui ja és molt més ampla i viva: la mateixa gent que aleshores cabia en una sala ara s’organitza, es coordina i arriba fins als pobles del costat per fer piquets informatius (amb bombo inclós) i donar a conéixer la situació.

D’aquella primera assemblea va sorgir la reunió informativa per a les famílies, el 7 de maig. I ací és important detindre’s: perquè aquell dia es va fer evident que no estàvem sols. Cada vegada érem més. Més veus, més cares, més mans disposades a explicar, a escoltar i a construir. I és precisament això el que cal entendre: que aquest moviment no està tancat ni acabat. Encara està creixent. Encara està a temps de sumar més gent. Encara estàs a temps d’unir-te. Recorda, encara estàs a temps de canviar d’opinió; d’unir-te a la defensa de l’educació pública.

Tots els dies d’aquesta setmana hem quedat a les 7:45 a la rodona del nostre institut; aquella mateixa rodona on, dies abans, ens van impedir penjar una pancarta en defensa de l’educació pública. Però ja se sap que de les traves també es poden traure espais nous, i a dia de hui aquest lloc s’ha convertit en el nostre punt de trobada. No hi ha pancarta penjada, però hi ha soroll: xiulets, bombo, tabal, la bubucela i fins i tot una paella improvisada que marca el ritme dels matins. Però sobretot, hi ha l’orgull d’haver convertit un intent de silenci en un espai viu de mobilització i unitat.

El dilluns vam baixar a la Plaça de l’Ajuntament i, juntament amb la resta de centres públics del poble, es va llegir un manifest; encapçalat, també, per l’IES l’Estació. A ritme de cercavila, i sota les mirades dels assistents al Mercat del dilluns, vam recórrer els carrers fins arribar als autobusos que ens esperaven per anar a València i participar en la manifestació. Era el primer dia, i tots sabem que els inicis tenen una força especial: l’ànim encara està intacte, la convicció és clara i tot sembla possible.

El dimarts vam tornar a la rodona, però ja n’érem uns pocs més. Començàvem a entrellaçar vincles de lluita amb els CEIPs. Les mestres i els mestres dels col·legis pujaven a les 7:45 a la rodona i, a les 8:30, tots junts ens desplaçàvem per fer piquets a les portes dels centres de primària, i no sols d’Ontinyent; hem arribat fins als pobles veïns. La mobilització deixava de ser només nostra i començava a ser compartida, travessant etapes educatives i reforçant la idea que la defensa de l’educació pública ens implica a tots i totes.

Però arribà el tercer dia… i la intensitat ja no és la mateixa per a tots. No tots mantenim la mateixa força, i en alguns moments el cansament pesa. Hi ha qui dubta, qui es pregunta si realment servirà d’alguna cosa, qui nota com l’ànim es fa més baix i apareix una certa sensació de buit. Però fins i tot en eixos moments, el que sosté el conjunt és la veu dels altres: companys i companyes amb les mateixes incerteses que, en converses improvisades al cotxe camí d’Aielo o d’Agullent, tornen a encendre la convicció. I sense fer grans discursos, aconsegueixen allò més important: que el coratge torne a aparéixer i que la lluita continue tenint sentit. Així que pots estar tranquil i tranquil·la, tots hem dubtat; són moments d’incertesa, però també són part natural de qualsevol procés de lluita que creix i es consolida. I és precisament en eixos moments, quan la convicció trontolla, que la força del grup (de la companya que sosté la pancarta al teu costat i bufa el xiulet més fort que ningú) es fa més necessària: perquè sempre hi ha algú al costat que t’ajuda a tornar a posar el peu a terra i a continuar avançant junts. Recorda, encara estàs a temps de canviar d’opinió; d’unir-te a la defensa de l’educació pública.

El dijous, a les 7:45, la rodona del centre tornava a bullir. Hi havia alguna cosa diferent en l’ambient: l’esperit rebel i combatiu de qui torna amb l’ànim carregat, amb aquella esperança que comença a prendre forma real. La manifestació de la vesprada – organitzada en temps rècord, entre permisos, coordinacions, pancartes i missatges constants–  començava a convertir-se en la prova que tot aquell esforç estava valent la pena. El cos ja notava una altra energia: deixàvem arrere els dubtes més foscos i començàvem, de veritat, a creure’ns al cent per cent que avançàvem pel bon camí.

I el dia encara no havia acabat. De matí vam anar també a donar suport als nostres companys i companyes d’Agullent, perquè aquesta setmana ens ha ensenyat que la lluita no entén de fronteres entre pobles ni centres; cada concentració, cada piquet i cada gest de suport multiplica la força del conjunt.

Però va ser de vesprada quan tot va esclatar definitivament. Les nostres cares reflectien orgull. Orgull i satisfacció de saber que estàvem al costat correcte de la història. Vam omplir Martínez Valls junt amb les famílies i l’alumnat – que per cert, quin orgull de famílies i alumnat–  , i vam avançar fins al parc Ausiàs March, ple de gom a gom. Feia temps que no ens vèiem així: units, visibles i convençuts. I si algú havia perdut les forces durant la setmana, en aquell moment les va recuperar amb escreix.

El divendres va ser el dia gran. Tot i que aquella matinada vam fallar un poc al piquet – tots excepte una persona: el bombo mai falla–. Perquè sense adonar-nos-en del tot, aquell bombo s’ha acabat convertint en el símbol perfecte d’aquesta setmana: la constància, la presència persistent, la lluita que continua fins i tot quan les forces flaquegen.

A les 10.00 iniciàvem el viatge cap a València, cap a la gran manifestació, on ens vam trobar amb un munt de docents, alumnat i famílies arribats de tots els punts del territori. I dic “un munt” perquè, curiosament, ni tan sols en una qüestió tan aparentment objectiva com posar xifres exactes ens acabem de posar d’acord. Tot i els avanços tecnològics, els càlculs matemàtics o la intel·ligència artificial, cadascú continua comptant segons allò que vol veure. Però, sincerament, el que importava el divendres era la sensació de no estar sol.

Perquè a València vam ser, més que mai, un claustre. Una unitat. Un grup cohesionat que caminava amb mirades de complicitat, càntics improvisats de “Mari Carmen” i algun que altre soroll estrident –des d’ací demane disculpes, però ara ja sabeu que és un Temple Block–. I entre ritmes, rialles, converses i consignes, vam començar a entendre que aquesta vaga també ens havia regalat una cosa que feia temps que no sentíem amb tanta força: la sensació de pertinença. I tu, recorda, encara estàs a temps de canviar d’opinió; d’unir-te a la defensa de l’educació pública.

La pluja tampoc ens va aturar. Vam continuar avançant fins arribar a l’Ajuntament de València amb la convicció intacta que nosaltres estàvem fent les coses bé. Que defensar una educació pública, de qualitat i en valencià no és cap capritx ni cap exageració; és defensar el dret de les generacions futures a tindre una escola digna, crítica i arrelada a la seua llengua i al seu territori.

I mentre caminàvem sota la pluja, entre pancartes banyades i paraigües a mig obrir, molts vam entendre que aquesta setmana havia anat molt més enllà d’una vaga. Ha sigut una setmana per a retrobar-nos, per a perdre la por i per a recordar que la resignació només guanya quan deixem d’organitzar-nos. Per això, si encara mires tot açò des de la distància, encara estàs a temps. Perquè aquesta lluita continua oberta. I perquè ningú hauria de quedar-se fora d’un moviment que, per primera vegada en molt de temps, ens ha tornat a fer sentir col·lectiu.

Perquè darrere de cada concentració, de cada piquet, de cada assemblea i de cada quilòmetre recorregut hi ha una idea molt simple, però molt poderosa:

L’EDUCACIÓ PÚBLICA VAL LA PENA

Per això, a totes aquelles companyes i companys que encara dubteu, només us podem dir una cosa: esteu a temps. A temps de sumar-vos, de participar, de preguntar, d’escoltar i de formar part d’un moviment que no busca privilegis, sinó dignitat. Ningú arriba tard a la defensa d’una educació pública, de qualitat i en valencià.

Tots hem tingut pors. Tots hem dubtat alguna vegada si servia d’alguna cosa eixir al carrer, perdre hores, suportar el cansament o exposar-nos. Però aquesta setmana ens ha demostrat que quan deixem de pensar individualment i comencem a caminar junts, passen coses. Ha canviat l’ambient als centres, ha canviat la manera de mirar-nos i, sobretot, a alguns ens ha canviat la sensació d’impotència que durant massa temps hem arrossegat.

Encara queda molt de camí. Però ara sabem que no el fem sols. I això ja és una victòria que ningú ens podrà llevar.

Una reflexió sobre l’experimentació animal, per Marc Pérez Penadés

Gran parte de la sociedad de hoy en día aborrece la tauromaquia. Lo que antes era una tradición querida, “lo de toda la vida”, ahora es visto como una costumbre retrógrada: maltrato disfrazado de fiesta popular. Ahora bien, ¿qué podemos decir sobre el champú testado en conejos con el que se ducha? ¿Qué diferencia los toros del ruedo de las ratas de laboratorio?

La experimentación animal es un asunto peliagudo dentro del ámbito científico. Es casi innegable que si esta perdura es porque se ha considerado más ética que la experimentación con humanos. Así pues, la única excusa para continuar usando animales en el laboratorio sería la falta de alternativas, pero la verdad no es esa: hay múltiples opciones diferentes, como los métodos in vitro.

Por otro lado, no podemos asegurar que la experimentación animal sea fiable por completo. Si una sustancia afecta al desarrollo del cerebro de las ratas, ¿por qué debería afectar a los humanos de la misma forma? Claras están las similitudes entre ambas especies, pero las diferencias son más que evidentes. Un ser humano no es una rata de sesenta kilos, así que los resultados de unos experimentos en ratones no tienen por qué aplicarse a nuestra especie.

La sociedad actual está increíblemente avanzada en las cuestiones sociales: ya son minoritarios (aunque, por desgracia, no inexistentes) el racismo y el machismo. Pero si realmente queremos jactarnos de “civilizados”, tenemos que poner punto y final a la experimentación animal.

Un article sobre el turisme de tragèdia de Marc Pérez Penadés

Cuando visitas Pompeya, es normal sentir algo de miedo y lástima. Cuando ves esos cuerpos petrificados, simples cáscaras de los fallecidos en la erupción, es normal imaginar el dolor y el sufrimiento que padecieron los allí presentes. Pero, por otro lado, hay cierta distancia. Una distancia de miles de años. Así pues, no es lo mismo Pompeya que, sin ir más lejos, La Palma.

Muy a nuestro pesar, hoy en día vivimos en un mundo donde a cada instante ocurre alguna desgracia. Solamente en España padecimos una dana hace poco más de un año. Estos desastres han hecho evidentes la solidaridad de miles de ciudadanos corrientes, así como el papel de los medios en difundir información. Si bien la tragedia sucedió en Valencia, toda España fue testigo. Eso sin contar la muy probable difusión en otros medios de nuestros vecinos europeos. ¿Qué necesidad hay, digo yo, de ir a esos sitios a tomar fotos en vez de ayudar, si ya las redes estaban repletas de imágenes?

Puede que la dana no sea el mejor ejemplo, ya que la gran mayoría de la gente que fue colaboró, y estos están en su derecho de grabar, fotografiar y dar difusión a lo que deseen. Aun así, no podemos ignorar la existencia de esa minoría practicante del «turismo de tragedia», cuya presencia pudo ser mínima en las inundaciones de Valencia, pero que en otras zonas catastróficas son la mayoría de los asistentes. Recuerdo haber leído que, en un terremoto por el Sudeste Asiático, eran tantos que obstaculizaban la llegada de ayuda. Todos los seguidores supieron del seísmo, pero dudo que los locales agradeciesen su ardua tarea de difusión.

Toda ayuda es bienvenida en una hecatombe y la visibilidad es crucial en estos casos, pero tus selfis no sustituyen las ambulancias, ni tus vídeos reemplazan rescates. Si vas al punto cero de una catástrofe, que sea para ayudar y no para usar la destrucción como decorado de una publicación. A veces resulta increíble que la gente salga impune de estos actos. Que la tragedia de unos no sea el entretenimiento de otros.

MANIFEST DE LA PAU 2026

Hui és un dels dies més importants del món. Altres persones podrien dir que per a elles ho són els Nadals o el seu aniversari, i sí, són dies importants, però hui hi ha una xicoteta diferència: que en el Dia de la Pau celebrem la igualtat, perquè dona igual qui som nosaltres, dona igual en què creguem, com siguem o en quin idioma parlem… Totes eixes diferències ens fan ser com som, ens fan ser humans i persones, persones amb sentiments, ambicions i somnis.

Però encara hui hi ha persones que no tenen en compte els sentiments ni els somnis dels altres, i estes persones provoquen guerres com les de Palestina o Ucraïna, que s’han emportat moltes vides, d’adults i de xiquets innocents, o actuen contra els drets humans, com el president dels Estats Units, que ha construït una gran barrera que impedeix la immigració, oblidant-se de la millora de la vida de moltes persones.

Però estos conflictes no són nous, els venim arrossegant des de fa molts anys, com el mur de Berlín, que va separar milers d’amics i famílies i va provocar molta tristesa.

Tenim molts dies per a rememorar o per a celebrar esdeveniments, però sols un per a lluitar, sols un per a alçar les nostres mans al cel i dir “estima’m”, sols un per a ser tots un. Doncs sols ens queda dir-vos que no deixem que ens posen camins, la forma de pensar i ens lleven els nostres drets; que hui siga el dia en què ens reunim els valents i les valentes per a canviar el món a un lloc millor, un lloc sense discriminació ni racisme, un món sense guerres però sí amb pau.

I junts, de la mà, caminarem cap a un món de pau!

Feliç dia de la Pau! ¡Feliz día de la Paz! Happy Pace day! Bonne journé de la Paix!

Crònica humorística de la vaga en educació d’ahir dijous

Pedagogia des del bancal

Per Vicente Vicent*

Aprofitant que estic ací parat a la cua de la Cooperativa per dur les olives d’enguany, i com que la DKV només em sintonitza la SER i no emissores com Déu mana, estic escoltant que els professors del País Valencià són els pitjor pagats de tot l’estat i que hui fan vaga. El meu net, que fa 2n d’ESO a l’IES L’Estació i s’entera de tot, diu que una trentena de mestres no han anat a treballar.

Al principi, anava a cagar-me en tot; però, clar, la cua no avança i la senyora periodista de la SER no para de donar dades —que si van tindre congelat el jornal durant no sé quants anys; que si les ràtios estan molt altes (que jo em pensava que això de la ràtio eren la COPE i Onda Cero, però es veu que significa que hi ha massa xiquets a classe); que si no cobreixen les baixes; que si volen fotre una optativa de caça (sí, sí, de perdius i conills); que si les retallades amunt; que si el valencià avall; que em pregunte jo quin mal els haurà fet a esta gent el valencià, redéu...; que si massa burocràcia, que si pocs mestres...— que al final penses: “Xe, si és que no es pot treballar en eixes condicions per anar fregint i anar menjant”.  

Tinc un amic, mestre jubilat, molt sabut ell  —el tinc en la cua dos llocs per davant del meu amb quatre olivetes mortetes de por, les pobres—, que diu que si ara els professors  —i professores— cobren sexennis és perquè algú va fer vaga en el seu dia; i que si els interins poden “desactivar-se” —com si foren robots— és perquè algú ho va haver de lluitar en el seu dia; o que si van retornar a les 18h lectives és per les vagues de fa uns anys... En fi, que al final acabes dient: “Xe, si és que ja n’hi ha un fart; n’haurien de fer més de vagues. I això pareix que passarà de cara al fi de curs”.

I mira, jo vos dic una cosa, només perquè no tornen els d’abans —ja m’enteneu, els del “manguito rotador” i el braç en alt que prou de mal van fer—: els hauríem de plantar cara tots, docents, famílies i iaios si fa falta. Au, vos deixe, que la filera ja corre i encara he d’anar a arreplegar al net, que els pares treballen fins les set.

*Vicente Vicent és el pseudònim que utilitza el professor Franjo Tejedor per interpretar la realitat de manera irònica i humorística des del punt de vista de Vicente Vicent, un home “dels de tota la vida”.

El perill de normalitzar simbologia franquista en espais públics

Bufandes que fan mal: quan la Fira d’Ontinyent normalitza el que la democràcia condemna

La presència de simbologia franquista en un espai públic promogut per l’Ajuntament no és folklore: és una incoherència política i moral que exigeix responsabilitats

Per Vicent Ferrero Martínez

Cada any, Ontinyent celebra la seua Fira amb orgull. I és normal: és una tradició estimada, un espai de convivència, un moment per a famílies, joves i gent de totes les edats. Però enguany, com ja ha passat massa vegades, la festa s’ha vist tacada per una presència tan visible com incòmoda: bufandes, banderins i clauers amb simbologia franquista penjats en paradetes i entregats com a premis de les atraccions. I això, en una fira municipal, és senzillament intolerable.

No estem parlant d’un caprici polític ni d’una exageració. Estem parlant d’objectes que exhibeixen símbols vinculats directament a un règim autoritari que va abolir drets, va perseguir dissidents, va censurar la cultura i va sotmetre el país a dècades de repressió, que representen a un dictador que va massacrar al seu propi poble durant quasi quaranta anys. Convertir aquests símbols en souvenirs barats no és folklore: és banalització. I fer-ho en un espai promogut, autoritzat i regulat per l’Ajuntament és una responsabilitat que no pot fugir-se amb excuses.

És cert que la Llei 20/2022 de Memòria Democràtica no prohibeix literalment la “venda” d’aquests objectes en qualsevol context comercial. Siguem rigorosos. Però també és cert que la llei és inequívoca quan parla d’espais públics i d’administracions públiques: els símbols que exalten la dictadura franquista són elements contraris a la memòria democràtica i les institucions tenen l’obligació d’evitar-los, retirar-los i actuar quan apareixen en l’esfera pública.

I és ací on l’Ajuntament d’Ontinyent té un problema seriós: la Fira és espai públic, i és un espai públic gestionat directament pel consistori. No és una fira improvisada, no és un “mercadillo” espontani. És un esdeveniment amb permisos, inspeccions i condicions. És un espai on totes les paradetes han de complir normes municipals. Totes excepte, pel que sembla, aquelles que venen simbologia franquista.

El resultat és una contradicció flagrant: mentre Espanya aprova lleis per dignificar la memòria democràtica, Ontinyent permet que un menor puge a una atracció i, en acabar, trie com a premi una bufanda de la bandera d’Espanya amb l’àguila de Sant Joan. Un objecte que representa una dictadura, entregat en un espai infantil, sota l’empara d’una institució democràtica. No és una anècdota. És un despropòsit. No valen excuses del tipus “sempre s’ha fet” o “no ho vam veure”. Perquè sí que es veu. Es veu molt. I si es veu des de fora, encara més hauria de veure-ho qui organitza, qui autoritza i qui té la responsabilitat última de vetlar perquè la Fira siga un espai coherent amb els valors que diu defensar.

A més, la presència d’aquests objectes té un efecte educatiu devastador: normalitza símbols que haurien d’estar contextualitzats, museïtzats o erradicats de l’espai públic. No podem exigir a les noves generacions que respecten la democràcia mentre els donem com a record de fira un símbol d’un règim que la va destruir. No podem fingir que l’àguila franquista és un dibuix més entre peluixos, xapes i banderetes multicolor. No ho és. I no ho ha sigut mai.

Aquest assumpte tampoc és un problema irresoluble. Qualsevol ajuntament amb la voluntat mínima pot establir clàusules que prohibisquen la presència d’objectes que exalten dictadures, informar els firaires abans d’instal·lar-se i sancionar quan calga. Es fa en altres municipis. Es podria fer ací demà mateix, si hi haguera determinació. La veritat és que la permissivitat davant d’aquesta simbologia diu molt més del que sembla. Diu que hi ha qui encara considera que aquests símbols “no són tan greus”. Que “no passa res”. Que “no val la pena armar un escàndol”. Però sí que passa. Passa que la memòria democràtica no és un capritx: és la garantia que allò que va ocórrer no es repetisca. Passa que una ciutat moderna ha de tindre clar què representa i què no representa. I passa que tolerar símbols franquistes en un espai municipal és un signe d’una desídia que no ens podem permetre.

Ontinyent mereix una Fira digna, lliure de símbols de repressió i lliure de banalitzacions. Una Fira on els records siguen de festa, no d’autoritarisme convertit en mercaderia barata. Una Fira coherent amb els valors que defensem durant la resta de l’any. Ja n’hi ha prou de mirar cap a un altre costat. La democràcia també es defensa en les coses petites. De vegades, i fins i tot, en una bufanda penjada en una paradeta.

En el fons, tot açò va d’una cosa molt més gran que una bufanda o un clauer. Va del compromís que hem de mantindre, sense excuses ni renúncies, amb les generacions que venen. Els hem de deixar clar que la democràcia no és un moble antic que s’exhibeix en dies assenyalats, sinó una responsabilitat quotidiana. Cal fer-los entendre que, darrere de cada intent d’imposar un orde uniforme, autoritari i exempt de memòria, sempre hi ha un perill. Un perill que no es presenta vestit d’uniforme, sinó disfressat d’innocència, de tradició o de costum.

Perquè hi ha qui, amb una habilitat sorprenent, intenta revestir d’innocència allò que no n’ha tingut mai. Intenten convertir en merchandising el que va ser opressió, en souvenir simpàtic allò que va representar la por i el silenci. I és ací on hem de ser més clars que mai: això no pot ser una moda, ni hauria de ser-ho sota cap circumstància. Les modes passen; els símbols que glorifiquen dictadures no. I quan un símbol d’autoritarisme es normalitza com si fora un simple element decoratiu, el risc ja ha començat a créixer.

Per això cal que els joves entenguen que allò que alguns intenten presentar com una estètica transgressora o “vintage” és, en realitat, una porta cap a la desmemòria. Una invitació a pensar que “no és per tant”, que el passat és flexible i que la repressió pot convertir-se en estil. Eixa és la trampa. Eixe és el primer pas perquè el relat autoritari torne a fer-se espai, disfressat d’ironia, de folklore o de costum.

Per això és tan important no abaixar el cap. No podem permetre que es normalitzen símbols que pretenen reescriure el passat o suavitzar-lo. No podem transmetre als joves la idea que “no passa res”, que “no cal fer-ne un drama”, que la llibertat és compatible amb la imposició d’un relat que glorifica un règim que la va suprimir. La llibertat no és compatible amb la resignació. I una societat democràtica no pot ser còmplice, ni per passivitat, de discursos o símbols que volen deixar la porta entreoberta a l’autoritarisme.

La nostra obligació, com a ciutadans i com a institucions, és deixar clar que cap orde basat en la por, la uniformitat o la negació del pluralisme mereix espai entre nosaltres. Que eixe orde — que alguns intenten reactivar amb una naturalitat inquietant— s’ha de combatre sempre: amb educació, amb memòria i amb una vigilància crítica que no decaiga. Perquè la democràcia no es perd d'un dia per l'altre; es perd quan deixem de defensar-la en les coses menudes. I no hi ha res més menut, però més perillós, que tolerar com a normal allò que mai ho hauria de ser.

Manifest del 25-N a l'IES L'Estació

25N

Per Joel Garcia Ballesteros i Érika Ilyés Muñoz

Sabem que alguns penseu que el feminisme ja ha aconseguit tot. Que ja està tot guanyat. Però si encara hi ha dones que tenen por de tornar a casa soles, si encara hi ha dones que baixen el cap per evitar un insult, si encara hi ha mares que callen per protegir els seus fills, és que no hem aconseguit res.

Solament l’any 2024, més de 36.000 dones van denunciar agressions, i moltes més ni tan sols poden fer-ho. Si cada setmana apareix una notícia que ens recorda que una dona ha sigut assassinada per la seua parella, com podeu dir que el feminisme ja no fa falta? Qui ho diu, o no mira, o no vol mirar.

Donem suport a totes les dones, denuncien o no. Perquè el silenci no és covardia: és supervivència. I perquè una agressió no deixa de ser-ho només perquè ningú l’escolta.

Recuperem també la memòria de les dones empresonades i humiliades pel franquisme, perquè eixa violència no és història antiga: continua viva en cada dona que hui se sent jutjada, qüestionada o no creguda.

El feminisme busca la igualtat entre homes i dones, una igualtat que encara no s’ha assolit. I cal desmuntar una mentida important: s’ha viralitzat un discurs –sense base–, inspirat per sectors d’ultradreta, que afirma que “les dones tenen més drets que els homes”. Però això no és cert. Les dones segueixen cobrant molt menys: segons l’informe d’EADA, la bretxa salarial entre homes i dones és del 12,9 %. A més, en càrrecs directius, les directives guanyen un 12,9 % menys que els seus homòlegs masculins. Aquestes desigualtats no són casuals, sinó estructurals: no són qüestió de “privilegi femení”, sinó de discriminació real, d’una organització social que encara recau sobre les dones el pes de les cures i la precarietat.

No sigueu neutrals. La neutralitat sempre ajuda a l’opressor, mai a la víctima. Qui riu una broma masclista, participa. Qui calla davant una agressió, participa. Qui diu “no és per tant”, participa. Sempre s’està en un costat o en l’altre. No hi ha terme mitjà.

No vos quedeu mirant. Si tolereu un acudit masclista, normalitzeu la violència. Si calleu davant una agressió, formeu part del problema. Si penseu que “ja està tot fet”, és que no heu mirat prou. El futur serà feminista o no serà, perquè una societat que permet que la meitat de la seua gent visca amb por és una societat que fracassa.

Este 25N no volem només recordar: volem despertar.