Article amb motiu de la primera setmana de vaga indefinida

Encara estàs a temps

Per Isabel Úbeda

Joan Fuster deia: reivindiqueu sempre el dret a canviar d’opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics. I potser aquesta és una bona manera de començar a parlar de la primera setmana de vaga a l’IES L’Estació. Perquè aquest text també va dirigit a qui encara dubta – com ho hem fet molts –, a qui mira la mobilització des de la distància o a qui ha pensat que aquesta lluita no anava amb ell o amb ella. Sempre s’està a temps de canviar d’opinió.

Aquests primers dies de vaga no han sigut només una interrupció de les classes. Han sigut una demostració de dignitat i d’unitat entre companyes i companys: des de les huit del matí, a les portes de l’institut, fins ben entrada la nit, asseguts en les mateixes taules menudes que cada dia ocupen els nostres alumnes (com el dijous 7 de maig, a l’escola –millor dit, barracons– del CEIP Vicent Gironés). Reunits en assemblees, compartint inquietuds i debatent com podem defensar i millorar l’educació pública que mereix el nostre alumnat. Enmig del cansament (perquè cada dia d’aquesta setmana ha paregut durar més de 24 hores), del dubte i de la sensació constant que l’educació pública cada vegada està més infravalorada, el professorat ha decidit plantar-se i recordar que darrere de cada docent hi ha una persona que també té límits.

Però si alguna cosa ha deixat clara aquesta setmana és que hem sabut anar tots a una; tot i tindre les nostres diferències i discrepàncies, que també són necessàries per a trobar la millor solució. S’han planificat, organitzat, buscat autobusos, creat i modificat actes, assemblees i manifestacions a contracorrent, amb presses i amb una intensitat que ha exigit flexibilitat constant –i furtar-li hores a la son i a la família– , per tal de donar resposta immediata a una situació canviant i mantindre viva una mobilització que ha crescut dia a dia. Hem compartit assemblees, converses i espais de reflexió que moltes vegades el ritme del curs ens roba (açò ha sigut diferent a les convers del sofà de la sala de professors o de les de la cafeteria a l’hora del pati). Hem convertit la rodona de l’entrada del centre i els carrers del poble en llocs on escoltar-nos i reconéixer-nos com a col·lectiu. I això, en temps d’individualisme i resignació ja és una victòria important. Tot açò ens ha servit per a recordar-nos que quan el professorat actua unit, deixa de sentir-se sol. Recorda, encara estàs a temps de canviar d’opinió; d’unir-te a la defensa de l’educació pública.

Encara estem a temps. A temps de ser més. A temps de perdre la por o la indiferència. A temps d’entendre que defensar unes condicions laborals dignes també és defensar una educació pública millor. Perquè aquesta lluita no parla només de nosaltres, sinó també del futur dels centres educatius, de la millora com a societat, de l’alumnat i de la dignitat de l’ensenyament públic.

Tot açò va començar fa més temps del que ara mateix sembla, de fet, encara quasi no ho recordem amb claredat. Abans de les vacances de Pasqua, un grup de docents incipients ja portàvem el jupetí, amb la intuïció que calia començar a moure alguna cosa. Vam tornar de les vacances amb dubtes, amb daltabaixos, amb converses interrompudes i decisions pendents. I, com passa sovint, amb incerteses compartides: molts de nosaltres hem dubtat, no sabíem què fer (per sort encara no havíem hagut de lluitar), què pensar ni com actuar. Però la reflexió –quan és honesta i col·lectiva–  no paralitza; al contrari, ens obliga a qüestionar-nos i a replantejar-nos constantment. I és precisament això el que ens fa més sòlids com a col·lectiu: no la certesa absoluta, sinó la capacitat de pensar-nos junts. Perquè els qui ens considerem joves –i encara inexperts–  hem dubtat sovint si opinar, si parlar, (si participar a La Lokomotora), per por de no estar a l’altura de companyes i companys que han demostrat un bagatge immens per tirar endavant aquesta lluita. Però la realitat ha sigut ben diferent: no sols hem trobat el nostre lloc, sinó que hem tingut la sort d’aprendre colze a colze, en un espai on la paraula es comparteix i no es mesura, i on la diferència d’experiència no separa, sinó que suma i enforteix el conjunt. Així que tu encara estàs a temps d’unir-te. Recorda, encara estàs a temps de canviar d’opinió; d’unir-te a la defensa de l’educació pública.

El 29 d’abril es va constituir l’Assemblea de Docents de la Vall d’Albaida, encapçalada per part del claustre de l’IES L’Estació. Érem pocs. A la Casa del Delme cabíem tots en una habitació menuda, gairebé com si la magnitud del que estava per vindre no tinguera encara espai físic per a desplegar-se. I, tanmateix, des d’aquell espai reduït va començar a prendre forma una estructura que hui ja és molt més ampla i viva: la mateixa gent que aleshores cabia en una sala ara s’organitza, es coordina i arriba fins als pobles del costat per fer piquets informatius (amb bombo inclós) i donar a conéixer la situació.

D’aquella primera assemblea va sorgir la reunió informativa per a les famílies, el 7 de maig. I ací és important detindre’s: perquè aquell dia es va fer evident que no estàvem sols. Cada vegada érem més. Més veus, més cares, més mans disposades a explicar, a escoltar i a construir. I és precisament això el que cal entendre: que aquest moviment no està tancat ni acabat. Encara està creixent. Encara està a temps de sumar més gent. Encara estàs a temps d’unir-te. Recorda, encara estàs a temps de canviar d’opinió; d’unir-te a la defensa de l’educació pública.

Tots els dies d’aquesta setmana hem quedat a les 7:45 a la rodona del nostre institut; aquella mateixa rodona on, dies abans, ens van impedir penjar una pancarta en defensa de l’educació pública. Però ja se sap que de les traves també es poden traure espais nous, i a dia de hui aquest lloc s’ha convertit en el nostre punt de trobada. No hi ha pancarta penjada, però hi ha soroll: xiulets, bombo, tabal, la bubucela i fins i tot una paella improvisada que marca el ritme dels matins. Però sobretot, hi ha l’orgull d’haver convertit un intent de silenci en un espai viu de mobilització i unitat.

El dilluns vam baixar a la Plaça de l’Ajuntament i, juntament amb la resta de centres públics del poble, es va llegir un manifest; encapçalat, també, per l’IES l’Estació. A ritme de cercavila, i sota les mirades dels assistents al Mercat del dilluns, vam recórrer els carrers fins arribar als autobusos que ens esperaven per anar a València i participar en la manifestació. Era el primer dia, i tots sabem que els inicis tenen una força especial: l’ànim encara està intacte, la convicció és clara i tot sembla possible.

El dimarts vam tornar a la rodona, però ja n’érem uns pocs més. Començàvem a entrellaçar vincles de lluita amb els CEIPs. Les mestres i els mestres dels col·legis pujaven a les 7:45 a la rodona i, a les 8:30, tots junts ens desplaçàvem per fer piquets a les portes dels centres de primària, i no sols d’Ontinyent; hem arribat fins als pobles veïns. La mobilització deixava de ser només nostra i començava a ser compartida, travessant etapes educatives i reforçant la idea que la defensa de l’educació pública ens implica a tots i totes.

Però arribà el tercer dia… i la intensitat ja no és la mateixa per a tots. No tots mantenim la mateixa força, i en alguns moments el cansament pesa. Hi ha qui dubta, qui es pregunta si realment servirà d’alguna cosa, qui nota com l’ànim es fa més baix i apareix una certa sensació de buit. Però fins i tot en eixos moments, el que sosté el conjunt és la veu dels altres: companys i companyes amb les mateixes incerteses que, en converses improvisades al cotxe camí d’Aielo o d’Agullent, tornen a encendre la convicció. I sense fer grans discursos, aconsegueixen allò més important: que el coratge torne a aparéixer i que la lluita continue tenint sentit. Així que pots estar tranquil i tranquil·la, tots hem dubtat; són moments d’incertesa, però també són part natural de qualsevol procés de lluita que creix i es consolida. I és precisament en eixos moments, quan la convicció trontolla, que la força del grup (de la companya que sosté la pancarta al teu costat i bufa el xiulet més fort que ningú) es fa més necessària: perquè sempre hi ha algú al costat que t’ajuda a tornar a posar el peu a terra i a continuar avançant junts. Recorda, encara estàs a temps de canviar d’opinió; d’unir-te a la defensa de l’educació pública.

El dijous, a les 7:45, la rodona del centre tornava a bullir. Hi havia alguna cosa diferent en l’ambient: l’esperit rebel i combatiu de qui torna amb l’ànim carregat, amb aquella esperança que comença a prendre forma real. La manifestació de la vesprada – organitzada en temps rècord, entre permisos, coordinacions, pancartes i missatges constants–  començava a convertir-se en la prova que tot aquell esforç estava valent la pena. El cos ja notava una altra energia: deixàvem arrere els dubtes més foscos i començàvem, de veritat, a creure’ns al cent per cent que avançàvem pel bon camí.

I el dia encara no havia acabat. De matí vam anar també a donar suport als nostres companys i companyes d’Agullent, perquè aquesta setmana ens ha ensenyat que la lluita no entén de fronteres entre pobles ni centres; cada concentració, cada piquet i cada gest de suport multiplica la força del conjunt.

Però va ser de vesprada quan tot va esclatar definitivament. Les nostres cares reflectien orgull. Orgull i satisfacció de saber que estàvem al costat correcte de la història. Vam omplir Martínez Valls junt amb les famílies i l’alumnat – que per cert, quin orgull de famílies i alumnat–  , i vam avançar fins al parc Ausiàs March, ple de gom a gom. Feia temps que no ens vèiem així: units, visibles i convençuts. I si algú havia perdut les forces durant la setmana, en aquell moment les va recuperar amb escreix.

El divendres va ser el dia gran. Tot i que aquella matinada vam fallar un poc al piquet – tots excepte una persona: el bombo mai falla–. Perquè sense adonar-nos-en del tot, aquell bombo s’ha acabat convertint en el símbol perfecte d’aquesta setmana: la constància, la presència persistent, la lluita que continua fins i tot quan les forces flaquegen.

A les 10.00 iniciàvem el viatge cap a València, cap a la gran manifestació, on ens vam trobar amb un munt de docents, alumnat i famílies arribats de tots els punts del territori. I dic “un munt” perquè, curiosament, ni tan sols en una qüestió tan aparentment objectiva com posar xifres exactes ens acabem de posar d’acord. Tot i els avanços tecnològics, els càlculs matemàtics o la intel·ligència artificial, cadascú continua comptant segons allò que vol veure. Però, sincerament, el que importava el divendres era la sensació de no estar sol.

Perquè a València vam ser, més que mai, un claustre. Una unitat. Un grup cohesionat que caminava amb mirades de complicitat, càntics improvisats de “Mari Carmen” i algun que altre soroll estrident –des d’ací demane disculpes, però ara ja sabeu que és un Temple Block–. I entre ritmes, rialles, converses i consignes, vam començar a entendre que aquesta vaga també ens havia regalat una cosa que feia temps que no sentíem amb tanta força: la sensació de pertinença. I tu, recorda, encara estàs a temps de canviar d’opinió; d’unir-te a la defensa de l’educació pública.

La pluja tampoc ens va aturar. Vam continuar avançant fins arribar a l’Ajuntament de València amb la convicció intacta que nosaltres estàvem fent les coses bé. Que defensar una educació pública, de qualitat i en valencià no és cap capritx ni cap exageració; és defensar el dret de les generacions futures a tindre una escola digna, crítica i arrelada a la seua llengua i al seu territori.

I mentre caminàvem sota la pluja, entre pancartes banyades i paraigües a mig obrir, molts vam entendre que aquesta setmana havia anat molt més enllà d’una vaga. Ha sigut una setmana per a retrobar-nos, per a perdre la por i per a recordar que la resignació només guanya quan deixem d’organitzar-nos. Per això, si encara mires tot açò des de la distància, encara estàs a temps. Perquè aquesta lluita continua oberta. I perquè ningú hauria de quedar-se fora d’un moviment que, per primera vegada en molt de temps, ens ha tornat a fer sentir col·lectiu.

Perquè darrere de cada concentració, de cada piquet, de cada assemblea i de cada quilòmetre recorregut hi ha una idea molt simple, però molt poderosa:

L’EDUCACIÓ PÚBLICA VAL LA PENA

Per això, a totes aquelles companyes i companys que encara dubteu, només us podem dir una cosa: esteu a temps. A temps de sumar-vos, de participar, de preguntar, d’escoltar i de formar part d’un moviment que no busca privilegis, sinó dignitat. Ningú arriba tard a la defensa d’una educació pública, de qualitat i en valencià.

Tots hem tingut pors. Tots hem dubtat alguna vegada si servia d’alguna cosa eixir al carrer, perdre hores, suportar el cansament o exposar-nos. Però aquesta setmana ens ha demostrat que quan deixem de pensar individualment i comencem a caminar junts, passen coses. Ha canviat l’ambient als centres, ha canviat la manera de mirar-nos i, sobretot, a alguns ens ha canviat la sensació d’impotència que durant massa temps hem arrossegat.

Encara queda molt de camí. Però ara sabem que no el fem sols. I això ja és una victòria que ningú ens podrà llevar.