Encontre amb la dramaturga Clàudia Serra

Clàudia Serra visita l'IES L'Estació per a parlar d'Un estiu, la seua obra sobre la tragèdia dels Alfacs

El passat 5 de maig, la classe de Literatura dramàtica de 2n de Batxillerat de l'IES L'Estació va acollir una visita molt especial: la dramaturga valenciana Clàudia Serra, autora de l'obra Un estiu, que l'alumnat havia llegit al llarg del curs. Quatre estudiants i el professor de l'assignatura, Fernando Moreno, van tenir l'oportunitat de mantenir una conversa amena i directa  —a l’aire lliure, ara que arriba el bon temps—, amb l'autora sobre la seua obra i el procés creatiu que hi ha darrere. Es tracta d’una activitat complementària que s’emmarca dins del programa “Autors a les aules”, un projecte de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua gestionat per la Fundació FULL pel Foment de la Lectura i el Llibre.

Serra ens va explicar que Un estiu, text que és avaluat en les proves de la PAU, s'acosta a la narratúrgia, un estil dramatúrgic que ofereix a l'actor la possibilitat de mostrar simultàniament els pensaments, els sentiments i les accions dels personatges mentre narra l'escena. Una tècnica que va despertar l’interès de l'alumnat, que va voler aprofundir en els personatges d’aquesta peça dramàtica: els tres xiquets narradors i el matrimoni protagonista, cadascun amb una veu pròpia i molt elaborada.

La conversa va donar peu a debatre sobre les temàtiques que aborda l'obra, des del masclisme fins a la xenofòbia, passant per les negligències dels poders públics i empresarials que van causar l'esclat del camió de propilè liquat al càmping dels Alfacs el juliol del 1978, amb un balanç de 226 morts i més de 300 ferits. Uns temes que van generar debat i reflexió entre els estudiants.

A més, l'autora va compartir una notícia d'allò més interessant: durant el mes de maig s'estrenarà un muntatge teatral de l'obra a Sueca. Açò va despertar la curiositat de l'alumnat, que es va preguntar com es representarien escenes tan intenses i particulars com les que apareixen en el text.

Clàudia Serra (València, 1996) és una de les veus més joves i prometedores del teatre en català. Compta amb set peces estrenades, entre les quals destaquen Esquerdes (2019), Una carretera sense arbres (2023) i Llibre de meravelles (2024). Ha publicat també l'adaptació de L'heroi, de Santiago Rusiñol, i la traducció de Porquera, de Pier Paolo Pasolini. Un estiu va guanyar el 29é Premi Ciutat de Castelló de Teatre i recentment ha aparegut una nova edició divulgativa a Sembra Llibres.

Una trobada, en definitiva, que va permetre als estudiants de l'IES L'Estació conéixer de primera mà la mirada d'una autora valenta i compromesa, que amb l’afabilitat que la va caracteritzar deixarà petjada en tots els qui hi vam participar.

Article amb motiu de la primera setmana de vaga indefinida

Encara estàs a temps

Per Isabel Úbeda

Joan Fuster deia: reivindiqueu sempre el dret a canviar d’opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics. I potser aquesta és una bona manera de començar a parlar de la primera setmana de vaga a l’IES L’Estació. Perquè aquest text també va dirigit a qui encara dubta – com ho hem fet molts –, a qui mira la mobilització des de la distància o a qui ha pensat que aquesta lluita no anava amb ell o amb ella. Sempre s’està a temps de canviar d’opinió.

Aquests primers dies de vaga no han sigut només una interrupció de les classes. Han sigut una demostració de dignitat i d’unitat entre companyes i companys: des de les huit del matí, a les portes de l’institut, fins ben entrada la nit, asseguts en les mateixes taules menudes que cada dia ocupen els nostres alumnes (com el dijous 7 de maig, a l’escola –millor dit, barracons– del CEIP Vicent Gironés). Reunits en assemblees, compartint inquietuds i debatent com podem defensar i millorar l’educació pública que mereix el nostre alumnat. Enmig del cansament (perquè cada dia d’aquesta setmana ha paregut durar més de 24 hores), del dubte i de la sensació constant que l’educació pública cada vegada està més infravalorada, el professorat ha decidit plantar-se i recordar que darrere de cada docent hi ha una persona que també té límits.

Però si alguna cosa ha deixat clara aquesta setmana és que hem sabut anar tots a una; tot i tindre les nostres diferències i discrepàncies, que també són necessàries per a trobar la millor solució. S’han planificat, organitzat, buscat autobusos, creat i modificat actes, assemblees i manifestacions a contracorrent, amb presses i amb una intensitat que ha exigit flexibilitat constant –i furtar-li hores a la son i a la família– , per tal de donar resposta immediata a una situació canviant i mantindre viva una mobilització que ha crescut dia a dia. Hem compartit assemblees, converses i espais de reflexió que moltes vegades el ritme del curs ens roba (açò ha sigut diferent a les convers del sofà de la sala de professors o de les de la cafeteria a l’hora del pati). Hem convertit la rodona de l’entrada del centre i els carrers del poble en llocs on escoltar-nos i reconéixer-nos com a col·lectiu. I això, en temps d’individualisme i resignació ja és una victòria important. Tot açò ens ha servit per a recordar-nos que quan el professorat actua unit, deixa de sentir-se sol. Recorda, encara estàs a temps de canviar d’opinió; d’unir-te a la defensa de l’educació pública.

Encara estem a temps. A temps de ser més. A temps de perdre la por o la indiferència. A temps d’entendre que defensar unes condicions laborals dignes també és defensar una educació pública millor. Perquè aquesta lluita no parla només de nosaltres, sinó també del futur dels centres educatius, de la millora com a societat, de l’alumnat i de la dignitat de l’ensenyament públic.

Tot açò va començar fa més temps del que ara mateix sembla, de fet, encara quasi no ho recordem amb claredat. Abans de les vacances de Pasqua, un grup de docents incipients ja portàvem el jupetí, amb la intuïció que calia començar a moure alguna cosa. Vam tornar de les vacances amb dubtes, amb daltabaixos, amb converses interrompudes i decisions pendents. I, com passa sovint, amb incerteses compartides: molts de nosaltres hem dubtat, no sabíem què fer (per sort encara no havíem hagut de lluitar), què pensar ni com actuar. Però la reflexió –quan és honesta i col·lectiva–  no paralitza; al contrari, ens obliga a qüestionar-nos i a replantejar-nos constantment. I és precisament això el que ens fa més sòlids com a col·lectiu: no la certesa absoluta, sinó la capacitat de pensar-nos junts. Perquè els qui ens considerem joves –i encara inexperts–  hem dubtat sovint si opinar, si parlar, (si participar a La Lokomotora), per por de no estar a l’altura de companyes i companys que han demostrat un bagatge immens per tirar endavant aquesta lluita. Però la realitat ha sigut ben diferent: no sols hem trobat el nostre lloc, sinó que hem tingut la sort d’aprendre colze a colze, en un espai on la paraula es comparteix i no es mesura, i on la diferència d’experiència no separa, sinó que suma i enforteix el conjunt. Així que tu encara estàs a temps d’unir-te. Recorda, encara estàs a temps de canviar d’opinió; d’unir-te a la defensa de l’educació pública.

El 29 d’abril es va constituir l’Assemblea de Docents de la Vall d’Albaida, encapçalada per part del claustre de l’IES L’Estació. Érem pocs. A la Casa del Delme cabíem tots en una habitació menuda, gairebé com si la magnitud del que estava per vindre no tinguera encara espai físic per a desplegar-se. I, tanmateix, des d’aquell espai reduït va començar a prendre forma una estructura que hui ja és molt més ampla i viva: la mateixa gent que aleshores cabia en una sala ara s’organitza, es coordina i arriba fins als pobles del costat per fer piquets informatius (amb bombo inclós) i donar a conéixer la situació.

D’aquella primera assemblea va sorgir la reunió informativa per a les famílies, el 7 de maig. I ací és important detindre’s: perquè aquell dia es va fer evident que no estàvem sols. Cada vegada érem més. Més veus, més cares, més mans disposades a explicar, a escoltar i a construir. I és precisament això el que cal entendre: que aquest moviment no està tancat ni acabat. Encara està creixent. Encara està a temps de sumar més gent. Encara estàs a temps d’unir-te. Recorda, encara estàs a temps de canviar d’opinió; d’unir-te a la defensa de l’educació pública.

Tots els dies d’aquesta setmana hem quedat a les 7:45 a la rodona del nostre institut; aquella mateixa rodona on, dies abans, ens van impedir penjar una pancarta en defensa de l’educació pública. Però ja se sap que de les traves també es poden traure espais nous, i a dia de hui aquest lloc s’ha convertit en el nostre punt de trobada. No hi ha pancarta penjada, però hi ha soroll: xiulets, bombo, tabal, la bubucela i fins i tot una paella improvisada que marca el ritme dels matins. Però sobretot, hi ha l’orgull d’haver convertit un intent de silenci en un espai viu de mobilització i unitat.

El dilluns vam baixar a la Plaça de l’Ajuntament i, juntament amb la resta de centres públics del poble, es va llegir un manifest; encapçalat, també, per l’IES l’Estació. A ritme de cercavila, i sota les mirades dels assistents al Mercat del dilluns, vam recórrer els carrers fins arribar als autobusos que ens esperaven per anar a València i participar en la manifestació. Era el primer dia, i tots sabem que els inicis tenen una força especial: l’ànim encara està intacte, la convicció és clara i tot sembla possible.

El dimarts vam tornar a la rodona, però ja n’érem uns pocs més. Començàvem a entrellaçar vincles de lluita amb els CEIPs. Les mestres i els mestres dels col·legis pujaven a les 7:45 a la rodona i, a les 8:30, tots junts ens desplaçàvem per fer piquets a les portes dels centres de primària, i no sols d’Ontinyent; hem arribat fins als pobles veïns. La mobilització deixava de ser només nostra i començava a ser compartida, travessant etapes educatives i reforçant la idea que la defensa de l’educació pública ens implica a tots i totes.

Però arribà el tercer dia… i la intensitat ja no és la mateixa per a tots. No tots mantenim la mateixa força, i en alguns moments el cansament pesa. Hi ha qui dubta, qui es pregunta si realment servirà d’alguna cosa, qui nota com l’ànim es fa més baix i apareix una certa sensació de buit. Però fins i tot en eixos moments, el que sosté el conjunt és la veu dels altres: companys i companyes amb les mateixes incerteses que, en converses improvisades al cotxe camí d’Aielo o d’Agullent, tornen a encendre la convicció. I sense fer grans discursos, aconsegueixen allò més important: que el coratge torne a aparéixer i que la lluita continue tenint sentit. Així que pots estar tranquil i tranquil·la, tots hem dubtat; són moments d’incertesa, però també són part natural de qualsevol procés de lluita que creix i es consolida. I és precisament en eixos moments, quan la convicció trontolla, que la força del grup (de la companya que sosté la pancarta al teu costat i bufa el xiulet més fort que ningú) es fa més necessària: perquè sempre hi ha algú al costat que t’ajuda a tornar a posar el peu a terra i a continuar avançant junts. Recorda, encara estàs a temps de canviar d’opinió; d’unir-te a la defensa de l’educació pública.

El dijous, a les 7:45, la rodona del centre tornava a bullir. Hi havia alguna cosa diferent en l’ambient: l’esperit rebel i combatiu de qui torna amb l’ànim carregat, amb aquella esperança que comença a prendre forma real. La manifestació de la vesprada – organitzada en temps rècord, entre permisos, coordinacions, pancartes i missatges constants–  començava a convertir-se en la prova que tot aquell esforç estava valent la pena. El cos ja notava una altra energia: deixàvem arrere els dubtes més foscos i començàvem, de veritat, a creure’ns al cent per cent que avançàvem pel bon camí.

I el dia encara no havia acabat. De matí vam anar també a donar suport als nostres companys i companyes d’Agullent, perquè aquesta setmana ens ha ensenyat que la lluita no entén de fronteres entre pobles ni centres; cada concentració, cada piquet i cada gest de suport multiplica la força del conjunt.

Però va ser de vesprada quan tot va esclatar definitivament. Les nostres cares reflectien orgull. Orgull i satisfacció de saber que estàvem al costat correcte de la història. Vam omplir Martínez Valls junt amb les famílies i l’alumnat – que per cert, quin orgull de famílies i alumnat–  , i vam avançar fins al parc Ausiàs March, ple de gom a gom. Feia temps que no ens vèiem així: units, visibles i convençuts. I si algú havia perdut les forces durant la setmana, en aquell moment les va recuperar amb escreix.

El divendres va ser el dia gran. Tot i que aquella matinada vam fallar un poc al piquet – tots excepte una persona: el bombo mai falla–. Perquè sense adonar-nos-en del tot, aquell bombo s’ha acabat convertint en el símbol perfecte d’aquesta setmana: la constància, la presència persistent, la lluita que continua fins i tot quan les forces flaquegen.

A les 10.00 iniciàvem el viatge cap a València, cap a la gran manifestació, on ens vam trobar amb un munt de docents, alumnat i famílies arribats de tots els punts del territori. I dic “un munt” perquè, curiosament, ni tan sols en una qüestió tan aparentment objectiva com posar xifres exactes ens acabem de posar d’acord. Tot i els avanços tecnològics, els càlculs matemàtics o la intel·ligència artificial, cadascú continua comptant segons allò que vol veure. Però, sincerament, el que importava el divendres era la sensació de no estar sol.

Perquè a València vam ser, més que mai, un claustre. Una unitat. Un grup cohesionat que caminava amb mirades de complicitat, càntics improvisats de “Mari Carmen” i algun que altre soroll estrident –des d’ací demane disculpes, però ara ja sabeu que és un Temple Block–. I entre ritmes, rialles, converses i consignes, vam començar a entendre que aquesta vaga també ens havia regalat una cosa que feia temps que no sentíem amb tanta força: la sensació de pertinença. I tu, recorda, encara estàs a temps de canviar d’opinió; d’unir-te a la defensa de l’educació pública.

La pluja tampoc ens va aturar. Vam continuar avançant fins arribar a l’Ajuntament de València amb la convicció intacta que nosaltres estàvem fent les coses bé. Que defensar una educació pública, de qualitat i en valencià no és cap capritx ni cap exageració; és defensar el dret de les generacions futures a tindre una escola digna, crítica i arrelada a la seua llengua i al seu territori.

I mentre caminàvem sota la pluja, entre pancartes banyades i paraigües a mig obrir, molts vam entendre que aquesta setmana havia anat molt més enllà d’una vaga. Ha sigut una setmana per a retrobar-nos, per a perdre la por i per a recordar que la resignació només guanya quan deixem d’organitzar-nos. Per això, si encara mires tot açò des de la distància, encara estàs a temps. Perquè aquesta lluita continua oberta. I perquè ningú hauria de quedar-se fora d’un moviment que, per primera vegada en molt de temps, ens ha tornat a fer sentir col·lectiu.

Perquè darrere de cada concentració, de cada piquet, de cada assemblea i de cada quilòmetre recorregut hi ha una idea molt simple, però molt poderosa:

L’EDUCACIÓ PÚBLICA VAL LA PENA

Per això, a totes aquelles companyes i companys que encara dubteu, només us podem dir una cosa: esteu a temps. A temps de sumar-vos, de participar, de preguntar, d’escoltar i de formar part d’un moviment que no busca privilegis, sinó dignitat. Ningú arriba tard a la defensa d’una educació pública, de qualitat i en valencià.

Tots hem tingut pors. Tots hem dubtat alguna vegada si servia d’alguna cosa eixir al carrer, perdre hores, suportar el cansament o exposar-nos. Però aquesta setmana ens ha demostrat que quan deixem de pensar individualment i comencem a caminar junts, passen coses. Ha canviat l’ambient als centres, ha canviat la manera de mirar-nos i, sobretot, a alguns ens ha canviat la sensació d’impotència que durant massa temps hem arrossegat.

Encara queda molt de camí. Però ara sabem que no el fem sols. I això ja és una victòria que ningú ens podrà llevar.

Resum de l'Erasmus a Perpinyà de quatre joves de 1r de Batxillerat

Un Erasmus de llarga durada: Ontinyent-Perpinyà

Aquest any hem arrancat una nova experiència. Per primera vegada i fruit del «job shadowing» de l’any passat, se’ns va plantejar la oportunitat d’enviar un xicotet grup d’alumnes a viure una experiència diferent. Un Erasmus de llarga durada.

En aquest cas, les nostres alumnes rebrien als seus corresponsals a casa seua durant 3 setmanes, i seguidament es faria l’experiència a la inversa.

No oblidem que no és habitual viure amb una família que no és la teua, amb altres costums, normes i de vegades maneres de pensar. Però tot açò ens enriqueix com a persones i ens dona una apertura de mirada que no seria possible fer-la d’una altra manera. Una experiència d’aquest tipus és un viatge ple d’incerteses, de dubtes i inclús de pors, de no saber què passarà i de com et sentiràs fora del teu entorn habitual. Al final aquelles pors acaben desapareixent i descobrint un món ple de sorpreses, que apareixen just quan passes la porta de ta casa i deixes enrere la teua zona de confort.

Perquè aquests viatges no sols són convivència, són una porta oberta a aprendre, a respectar i a viure experiències que d’altra manera no hagueres viscut. Al final no som diferents, i és en aquest moment quan observes que les preocupacions i les alegries de les persones són molt paregudes quan et mous a 600 kilòmetres de distància.

Als següents texts, les nostres alumnes ens expliquen com van viure en primera persona l’intercanvi, quina va ser la dinàmica del viatge així com les experiències d’oci. Moltes coses que han aprés acabaran donant fruit d’ací a uns anys. D’això n’estem segurs.

Acollida a Ontinyent

Les perpinyaneses van arribar a València un diumenge de febrer per a incorporar-se a les nostres vides durant tres setmanes. Durant la primera setmana va ser l’aniversari d'una de les corresponsals, i el vam celebrar tots junts a casa nostra. Anaven passant els dies i les nostres companyes de l'intercanvi anaven perdent la vergonya. A classe venien amb nosaltres i així es van integrar poc a poc al nostre ambient habitual. Quan havíem d'acudir a l'assignatura optativa, elles se separaven de nosaltres per a assistir a l'optativa de francès, ja que els feia curiositat com donaven la llengua a la nostra terra. Segons ens van contar, també van passar una molt bona estona amb els nostres companys. El primer cap de setmana vam organitzar una eixida a València ciutat, però feia molt de vent i estàvem en alerta groga, de manera que vam organitzar un dinar valencià de paella i "picaeta", amb la paella feta per una de les nostres companyes. I així van poder tastar un dels menjars més típics de la comunitat. El segon cap de setmana va ser molt complet. Divendres vam anar a la inauguració de la fireta medieval i vam sopar tots junts a una pizzeria. Al dia següent vam passar el matí i part de la vesprada a València capital. A més a més, aquell dissabte hi va haver una festa per la nit a un poble a prop, i ens va parèixer bona idea que també conegueren un poc de la cultura valenciana durant les festes dels pobles.

Viatge a Perpinyà

Durant la nostra estança en Perpinyà vam estar a un Liceu, un edifici on es troben els alumnes que cursen 1r/2n batxillerat i Terminal. Vam assistir a diferents classes de diferents nivells. Cursàrem  les classes de Català, Espanyol, Geografia i Història, Educació Física i Valors Ètics. A més a més, vam fer un xicotet curs de FLE (Francés Llengua Estrangera) per a ensenyar-nos un poc de francés. A les assignatures de Català i Espanyol fèiem diferents nivells. Anàvem a les classes de Terminal (2n de batxillerat) i també a les de 1r de batxillerat. Pel que fa a l’horari, variava en funció a cada dia. Però generalment solíem anar a classe de 8:00 h fins a les 18:00 h, amb l’excepció del dimecres que entràvem a les 8:00 h i acabàvem a les 12:00 h. A França, els horaris són una mica diferents i dinàvem a les 12:00 a la cantina de l’institut i solíem sopar al voltant de les 19:00, ja a les cases dels nostres corresponsals. Durant les tres setmanes d’intercanvi a Perpinyà, les activitats fora de l’escola també van ser molt importants. Entre setmana no eixíem molt de casa, ja que les classes acabaven prou tard, així que normalment ens quedàvem amb les famílies d’acollida, encara que alguna vegada sí que quedàvem amb els amics dels nostres corresponsals. El primer cap de setmana vam anar a veure un partit de rugbi de l’equip USAP de Perpinyà, que va ser una experiència molt emocionant. El diumenge, cadascuna de nosaltres va fer activitats diferents: algunes van anar a Figueres, altres van visitar un aquari i una altra va quedar amb amics. El segon cap de setmana vam anar de compres a un centre comercial prop de la ciutat. Com que era Pasqua, el diumenge el vam passar amb les famílies en dinars tradicionals, mentre que algunes també van aprofitar per a anar a veure la neu o quedar amb amics. El dilluns de Pasqua, que era festiu, vam fer una recerca d’ous de Pasqua amb les famílies i després vam gaudir d’un dinar típic. Finalment, l’última setmana vam visitar el centre de Perpinyà i vam comprar alguns records d’aquesta experiència tan especial.

Profes, teniu el nostre suport

L'alumnat de Batxillerat de l'IES L'Estació d'Ontinyent, com molts altres companys i companyes del País Valencià, donem suport a les reivindicacions del nostre professorat.

Ara l’alumnat més que mai hem de donar suport als docents, aquelles persones que des de ben prompte ens han cuidat i educat. De fet, hui en dia estic segura que no seria qui soc si no haguera passat per un ensenyament públic. Des de les mestres d'infantil fins el professorat de segon de batxillerat o de formació professional, s'han esforçat per guiar-nos cap al nostre futur. I no sols han fet un paper merament de professors, moltes més voltes ens han donat suport emocional en temporada d’exàmens o han escoltat els nostres problemes d’adolescents.

Evidentment, si no fora pels docents cap científic haguera pogut desenvolupar la seua invenció;  cap escriptora haguera pogut formar la seua vocació. En definitiva, l'educació és un dret fonamental en una societat democràtica; en conseqüència, sense una educació per a tots i totes estem condemnats a la tirania política, perquè és la ignorància a partir de la qual es mouen les masses d'odi i es creen els conflictes entre la ciutadania. 

Dit açò, cal insistir que els professors no fan vaga per "fer la mà" com s'ha pogut escoltar a les aules, fan la vaga per poder millorar la nostra educació i la dels que vindran, germans, cosins, nebots, fills..., de qualsevol persona en edat educativa. Cada volta més, amb l'avanç de la cultura tecnològica, la concentració i l’aprenentatge es dificulta, raó per la qual sense una baixada de ràtios malauradament molts alumnes no podran rebre l’atenció necessària que es mereixen. També cal insistir en l'educació en valencià, la nostra llengua mereix ser tractada dignament en el sistema, la llengua forma part de la nostra identitat, del nostre present i del nostre futur.

Per una educació pública, de qualitat i en valencià hem d’alçar-nos totes i tots, és una qüestió social.

Coneixent Marc Pérez, guanyador de les Olimpíades de Clàssiques

Marc Pérez Penadés guanya el primer premi de les Olimpíades de Clàssiques de la Universitat de València

Marc Pérez Penadés, alumne de 2n de Batxillerat de l'IES L'Estació, s'ha proclamat recentment guanyador de les Olimpíades de Clàssiques organitzades per la Universitat de València, en una competició en la qual van participar, aproximadament, prop d’un centenars d’estudiants de diversos centres de la Comunitat Valenciana. El propi Marc reconeix que no esperava aquest resultat. «Vaig anar només per a passar-m'ho bé, a veure com eixia l’experiència», admet. «Tenia la idea que guanyar seria impossible, ja que les Olimpíades solen ser molt complicades». El guardó, per tant, el va agafar per sorpresa. «De fet, continua sent surrealista», somriu. 

Pel que fa a la prova en si, Marc la descriu com a exigent, però assequible en comparació amb els models preparatoris disponibles. Les preguntes, tant de llengua com de cultura clàssica, abraçaven un temari vastíssim i davant de la impossibilitat de dominar-ho tot, el jove va optar per respondre totes les qüestions, fins i tot quan no estava segur de la resposta. «No pense enganyar a ningú: és impossible saber tot el que apareix en la prova i, inevitablement, caus en la temptació d'emprar l'ancestral tècnica del triple», confessa amb humor. Tot i els seus dubtes, la decisió li va resultar encertada.

Més enllà de l'examen, Marc guarda un record molt positiu de l'experiència a la capital del Túria. La visita a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València va reforçar la seua vocació: «Si abans ja tenia ganes d'entrar en aquella carrera, ara estic desesperat per anar a aquelles aules». La jornada es va completar amb un recorregut per paratges emblemàtics de la ciutat i un dinar en companyia dels seus companys, convertint-se, en paraules seues, en «un dia amè en un curs que no sol permetre'ls».

Però Marc no oblida qui està darrere del seu èxit: el seu professor de Clàssiques, Jordi Micó Torró. «Jordi mereix definitivament un reconeixement», ens comenta. «Va ser pels seus ànims que vaig cursar Grec en primer, gràcies a ell vam anar a les Olimpíades i la seua influència i passió m'han dut a descobrir el fascinant món de la Filologia Clàssica. Crec que, sense ell, res d'açò haguera passat». L'alumne fa extensiu el seu agraïment als companys que el van acompanyar, sense els quals, assegura, l'experiència no hauria estat tan memorable.

Aquest premi tan merescut no ha fet sinó ratificar la vocació d'un jove que ara mira amb més convicció que mai cap al seu futur acadèmic: estudiar Filologia Clàssica. «Obtenir el guardó de les Olimpíades m’ha confirmat que, efectivament, estic fet per a aquesta branca del coneixement», assenyala per a concloure aquesta entrevista.

Enhorabona, Marc!

Visita a les instal·lacions d’Ale-Hop a Bellreguard

Rodejant l’emblema d’Ale-Hop, la coneguda vaca de taques blanques i negres, l’alumnat de l’IES L’Estació va poder veure de prop com naix i creix una marca amb identitat pròpia.

El passat divendres 24 d’abril, els grups de 1r d’Activitats Comercials i de 1r de Comerç Internacional van visitar les instal·lacions d’aquesta empresa alacantina a Bellreguard. Durant la jornada, l’equip els va explicar els orígens de la marca, així com la seua manera de treballar i entendre el comerç, basada en la innovació i el contacte directe amb el client.

Un dels moments més destacats de la visita va ser la trobada amb el fundador, Vicent Grimalt, que va compartir amb l’alumnat la seua experiència personal i la filosofia que ha impulsat el creixement d’Ale-Hop. Amb un discurs pròxim i inspirador, va transmetre els valors que defineixen l’empresa i el seu esperit emprenedor.

Aquesta eixida va permetre a l’estudiantat connectar els continguts treballats a l’aula amb la realitat del món empresarial, tot reforçant la seua formació d’una manera pràctica i motivadora.

L'alumnat de Literatura dramàtica visita la Fira del Llibre de València

L'alumnat de Literatura dramàtica de l'IES L'Estació va aprofitar el matí del passat dijous per a participar en la Fira del Llibre de València, que va obrir les seues portes el 30 d'abril. Durant la visita, els estudiants van passejar pels diferents stands per a descobrir les novetats editorials de la temporada i van tenir l'oportunitat de conèixer alguns autors i les seues últimes obres publicades.

A més, foren testimonis de les activitats de foment lector que la Fira organitza especialment per a l'estudiantat, una experiència que reforça el vincle entre la literatura i les noves generacions de lectors. Com no podia ser d'una altra manera, la jornada va incloure la compra d'alguns dels títols que van cridar l'atenció del nostre alumnat i professorat.

La visita es va tancar amb un bon dinar en companyia, que va donar pas a una estona d'oci i compres pel centre de la capital, posant el punt final a una jornada completa i enriquidora.