Amb la veu tremolosa i visiblement
emocionat, el professor de l'IES L'Estació José Antonio Pérez Castelló ha dit
adeu a quasi quatre dècades en el món de la docència. La setmana passada, els
seus companys de professió li rendien un merescut homenatge amb motiu de la
seua jubilació. El professor de Llatí abandona les aules de manera definitiva i
no sense pesar, ja que des de setembre del 83 ha impartit les seues classes
entre aquestes parets. "L'institut", ens confessa José Antonio,
"ha representat la meua llar laboral, el lloc on professionalment vaig
nàixer i créixer, on he compartit vivències i experiències, alegries i penes,
dificultats i diversions, amb tantes i tantes persones que han passat al llarg
d'aquests 37 anys per ací".
Per aquest motiu, lluitant contra la seua
timidesa i discreció, el nostre company, natural de Beneixama, ens ha concedit aquesta
entrevista (cosa que li agraïm de tot cor), on repassa una dilatada trajectòria
personal i professional.
Què destacaries de la teua infantesa?
Vaig nàixer en una família nombrosa
formada per cinc germans i uns pares que tenien clar que els seus fills havien
d'estudiar i preparar-se acadèmicament. Eren altres èpoques i l'estudi
representava, encara, un mitjà de progrés social, però també un esforç econòmic
familiar bestial. Per això, estic enormement agraït als meus pares pel seu
sacrifici i, a més, a la societat d'aquell temps perquè em va considerar
mereixedor, des dels meus nou anys, de rebre una ajuda econòmica anual per als estudis.
Això representava una càrrega de responsabilitat major: no havia de defraudar
les expectatives posades en mi, no sols dels meus pares, sinó a més de tota la
societat.
 |
«Potser em veuen més seriós del que soc, potser em
veuen més distant i soberg del que crec ser-ho» |
Quins eren els teus referents des de ben menut?
No sols, com he dit, una bona família,
sinó també uns bons mestres, des de l'escola a la universitat, que amb ofici, altruisme,
interés i dedicació van ser capaços de transmetre els coneixements, els valors,
l'esperit, la força i, en definitiva, l'humanisme per sobreviure. M'agradaria dir-los
a tots que no els he oblidat, que els tinc presents i que em sent en profund
deute amb ells. He procurat pagar-los el favor intentant usar-los de model i complint,
com a professor, part del que ells em van ensenyar. Si ho he aconseguit, ja ho
diran els meus alumnes.
Tot i que vas estudiar Filologia Hispànica a València, amb 23 anys
aprovares les oposicions d'altra matèria.
Vaig aprovar a l'estiu de 1983 les
oposicions de Llatí, que era l'assignatura que més m'agradava. La sort va fer
que no trobara altre lloc més del meu gust ni més a prop de casa que l'institut
d'Ontinyent, ara l'IES L'Estació. Des d'aleshores he treballat allí com a
professor de Llatí, a excepció de dos cursos, 1984/85 i 1985/86, quan vaig ser
enviat a Castelló de la Plana amb el primer destí definitiu.
Són molts anys com a professor a Ontinyent. Quina valoració fas?
Si haguera de dir alguna cosa que
englobara el meu pas per ací, hauria de dir que no sols no em penedisc, sinó
que, si poguera, ho tornaria a fer. Ontinyent i la seua gent han sigut com una
benedicció per a mi; em sent honrat d'haver sigut acceptat per vosaltres, els
ontinyentins, i d'haver-vos servit, si en alguna cosa he pogut ser útil. He
arribat a conèixer companys i, particularment, alumnes extraordinaris en tots
els aspectes, acadèmica i personalment, molt orgullós d'haver compartit uns
moments de la seua vida. En eixos casos resulta un privilegi, no una professió,
ser professor: conviure per uns instants amb persones dignes d'admiració per
les seues qualitats humanes i més encara en el període en què estan conformant
eixa personalitat. Quin orgull! Quina satisfacció!
 |
«Soc un apassionat de les meues matèries
i no puc dir més que meravelles» |
Efectivament, quina satisfacció ser professor en un entorn únic, el nostre.
No creus?
L'IES L'Estació és antic i potser no tinga
les condicions ideals, però una institució és més important per les persones
que la conformen que pel material o equipament de què disposa. No obstant
això, tenim coses dignes d'envejar pels altres: la tranquil·litat i la calma
de la nostra ubicació, prop de la natura, lluny del soroll i de la contaminació
de la ciutat; els amplis espais per a l'esplai i les activitats a l'aire
lliure; el predomini de l'extensió sobre l'altura de les instal·lacions, que les
fan més accessibles; l'orientació cap al migdia, que permet un major estalvi
energètic i dona major il·luminació i alegria. Evidentment, si es modernitzara
en algunes infraestructures, milloraria encara més.
Podries valorar l'aprenentatge de la teua matèria?
La base i l'origen dels coneixements estan
en el món grecollatí. Només uns exemples: el nom de les distintes matèries té
el seu origen a Grècia i a Roma; les bases de quasi totes elles (objecte, mètode,
parts, terminologia…) les va establir Aristòtil; la concepció moderna del ser
humà i la seua relació amb la societat no han canviat gaire des de Sòcrates;
els models ideals d'organització política encara són la Democràcia atenesa i la
República romana... I què dir de la
llengua? Sempre intente transmetre als alumnes que el Llatí està més viu que
cap altre idioma: viu en el romanés, l'italià, el francés, el català, el castellà,
el portugués... que no són més que distintes maneres d'expressar-se en llatí,
però amb les deformacions naturals degudes al pas del temps.
 |
«M'agrada afrontar reptes, superar problemes,
buscar conflictes per intentar resoldre'ls,
en definitiva, m'agrada viure» |
Com ha canviat l'educació en aquests quasi 40 anys?
L'autoritat i el respecte dels quals gaudia
en altre temps el professor ja no els té hui en dia, com tampoc els tenen els
pares ni altres autoritats socials (polítics i demés). Però és signe del temps,
que sol oscil·lar en busca de l'aurea mediocritas, el terme mig, l'equilibri,
tan difícil de mantenir. Ara, potser, siga una situació més difícil per al
mestre, que ha de conviure amb eixe constant qüestionament per part de la
societat, junt amb la rebel·lia natural de la joventut. Crec que en gran part ho
hem provocat nosaltres amb el nostre comportament. Però en aquests assumptes cal
anar amb peus de plom perquè la uniformitat o equiparació social sol xocar amb
la necessària i imperiosa llibertat individual: la diversitat d'una societat
oberta és més complexa de sostenir que la rigidesa de les societats reglamentades.
Quins plans tens a partir d'ara?
He de continuar la vida com fins ara, però
omplint el buit dels matins de classe i les hores de dedicació a la faena
actual. M'agrada molt llegir i aprendre noves coses; i hi ha molt per a
aprendre, bé per lliure, de manera autodidacta, o bé per mig de cursets públics
que tan abunden hui en dia. M'encanta la natura: treballar a l'horteta, caminar
per la serra, córrer pels camins. També m'agrada xarrar amb els amics,
compartir activitats esportives o acudir a espectacles culturals. No tinc
caràcter per avorrir-me, perquè m'agrada l'activitat i, fins i tot, la faena.
Tanmateix reconec que el canvi d'hàbits és brutal i potser em coste acostumar-me: paciència i temps, que ara serà del que més dispose.
Doncs a gaudir d'ell. Moltes gràcies, José Antonio.
L'altra gran protagonista
de la jornada va ser la solidaritat de tots aquells que, d'una manera o
d'altra, s'han bolcat en el III Mercat solidari, gràcies al qual hem pogut
recaptar quasi 300 euros que aniran destinats al Projecte Trèvol, una
estructura de suport formada per diversos professionals que actuen com a
intermediaris entre les persones que presenten alguna discapacitat i la
societat. 
