dissabte, 31 d’octubre del 2020

«A través del espejo», un relat de terror per a Halloween d’una exalumna

Elizabeth se encontraba viendo las noticias como cada mañana, cuando escuchó que una vecina de su calle había desaparecido. La señora Norris no se llevaba bien con nadie, era muy fría, siempre hablando mal a todos. No le extrañó, pues la semana anterior había tenido una gran discusión con ella, porque decía que había secuestrado a su gato.

-¿Para qué iba a querer yo secuestrar a esa bola de pelo gruñona?-masculló para sus adentros.

Estaba en su semana de vacaciones y decidió aprovechar para hacer las tareas del hogar, pues su trabajo a jornada completa como telefonista no le daba tiempo suficiente para que se pudiese encargar de todo lo que debía con normalidad. Ella vivía sola, pues sus padres desaparecieron cuando  tenía dieciséis años. Todavía recordaba aquella noche, cuando fueron a una fiesta y ya no volvieron; su padre con su chaqueta azul y su madre con su abrigo de piel de zorro que tanto le gustaba. Fue su tía quien cuidó de ella, pero se marchó en cuanto consiguió un trabajo, después de muchos años de decirle que buscara un empleo, en vez de continuar con sus estudios, ya que siempre le reprochaba el gasto que implicaba mantenerla. En cuanto terminó de arreglar el salón, se dirigió hacia el sótano, en el cual había una ventana que conectaba su sótano con el del vecino, por la cual se pasaba largos ratos mirando. Siempre le pareció raro que sus sótanos estuviesen conectados de esa forma, pero nunca le preguntó nada a nadie, pues cada vez que intentaba hablar con sus padres de su vecino del sótano, estos le decían que no contase nada a nadie, porque a la gente no le interesan las cosas de niños. Sus vecinos, que eran algo mayores, tenían un hijo llamado Aler Geto, al que nunca había visto en la calle, pues siempre estaba enfermo y su salud no le permitía salir de casa.

Oscurecía  ya cuando bajó al sótano, pues las tareas domésticas le habían ocupado más tiempo del que creía. Encendió la luz y fue a mirar por la ventana, como cada vez que bajaba, pero se quedó de piedra cuando observó una grotesca escena. Estaba lleno de manchas rojas por todas partes, se asustó mucho, porque parecían de sangre. Y allí, en medio de aquel caos, mirando hacia su ventana estaba Aler, tan tranquilo, sonriendo maliciosamente.

-A…A…Aler-apenas pudo balbucear-.¿Qué es esto?

Repentinamente le vino a la mente la señora Norris

-¿Aler?¿Aler, es…no será la señora Norris, ¿verdad? ¡Aler!- gritó exasperada, al ver que no le contestaba.

-Sabes que nunca haría nada que tú no quisieras- dijo, mientras acariciaba el cristal de la ventana.

Elizabeth subió corriendo las escaleras, casi tropezó con el último peldaño, pero logró mantener el equilibrio. Se encerró en su habitación, apoyándose contra la puerta, respirando rápidamente.

-No puede ser, no puede pasar esto. Aler nunca… él no haría nada así-murmuraba para sí, mientras se abalanzaba sobre su portátil en busca de algo que aclarara sus especulaciones sobre Aler.

Empezó a buscar información sobre cómo son los asesinos y encontró siempre el mismo patrón en los que eran psicópatas. Todos maltrataban y mataban animales cuando eran pequeños. Le venían recuerdos a la mente de su niñez, cuando visitaba a Aler desde su sótano, y empezó a llorar al darse cuenta de que siempre había manchas de sangre pequeñas y mucho pelo de animales. Incluso tenía una pequeña colección de cráneos de gato. Sin embargo, nunca pensó que fuese él quien los mataba, y quería seguir pensando que no era así.

Pasó toda una semana sin bajar al sótano, e incluso pidió una excedencia en su trabajo, pues estaba destrozada por lo ocurrido. Aquella semana había sido horrible, añadiendo que el señor Smith, otro vecino de su calle, no paraba de ir a su casa. Era un señor mayor, de unos cincuenta años, que siempre iba detrás de las chicas jóvenes. A Elizabeth ya la tenía harta, y no sabía cómo hacer que la dejara en paz. Esa tarde se la pasó viendo un reportaje en la televisión sobre un asesino en serie que descuartizaba a sus víctimas. Estaba tan cansada que se durmió en el sofá mientras lo veía.

Cuando abrió los ojos ya era de noche. La tele seguía encendida pero no le hacía caso, hasta que escuchó un nombre que le era familiar. Escuchó con más atención y le dio un vuelco el corazón cuando repitieron el nombre de su vecino  y vio su fotografía en la pantalla. Aterrada, y a la vez furiosa, bajó corriendo al sótano observando con horror cómo Aler estaba cubierto de sangre, y había pedazos de lo que parecía ser el señor Smith esparcidos por su sótano. Su cabeza colgaba, apenas unida a su cuello y a un trozo de su tronco, que estaba partido en dos. Se apartó de la ventana maldiciendo a pleno grito, pues sus temores se confirmaban. Empezó a chillarle y decirle que llamaría a la policía y que lo entregaría. Aler, con su sonrisa de siempre, solo se limitó a escribir algo en un papel y se lo guardó en el bolsillo, para luego acercarse a la ventana de Elizabeth, al tiempo que esta daba un paso atrás, y señaló una pequeña trampilla que había en medio del sótano de Elisabeth.

-Sabes que nunca haría nada que no quisieras- dijo Aler mientras se relamía los labios maliciosamente-.Si yo caigo, tú vendrás conmigo.

Extrañada por aquellas extrañas palabras, Elizabeth se apresuró a abrir la trampilla que Aler le señalaba. Cuando descubrió lo que había dentro se quedó inmóvil. Estaba el cuerpo sin vida y ya ligeramente descompuesto de la señora Norris, había otros dos cuerpos humanos, ya en los huesos, vestidos con una chaqueta azul y un abrigo rojizo llenos de polvo, además de varios huesos que parecían de animales. Con los ojos llenos de lágrimas, fue hasta la ventana y la golpeó con todas sus fuerzas. Rompió el cristal en muchos pedazos, pero había algo que Elizabeth no llegaba a comprender. 

Con una risa nerviosa, sacó un pequeño papel de su bolsillo, lo leyó y cayó al suelo riendo a carcajadas. Empezó a escuchar las sirenas de la policía a lo lejos y se apresuró a salir de aquel sótano. Cuando la policía entró al sótano de Elizabeth, encontraron todos los cuerpos, y un pequeño papel delante de un viejo espejo roto.

dimarts, 27 d’octubre del 2020

«La ultraderecha entre la juventud», un article d’Àfrica Belda (1rBat-B)

El auge de la ultraderecha entre los más jóvenes no es solo una suposición, sino una realidad. Hoy en día, partidos de extrema derecha ganan popularidad entre la población, tanto joven como adulta, aunque no hace falta decir que el hecho de que las nuevas generaciones se inclinen por estos partidos es más preocupante.

Hay ciertas causas por las cuales la juventud decide votar este tipo de partidos radicales como Vox. Por una parte, puede que sus integrantes hayan sido adoctrinados desde la infancia, fenómeno común si tu familia es extremista. Por otra parte, la desinformación puede jugar un papel vital a la hora de decidir tu voto: las redes sociales y los medios de comunicación pueden contribuir a cambiar la percepción de ciertas ideologías. Además, el descontento social suele hacer que los partidos más neutrales parezcan débiles y hay que tener en cuenta que los jóvenes han crecido en un ambiente de inestabilidad y malestar económico en nuestro país, situación en la que partidos como Vox suelen actuar con mano dura.

Sin embargo, estas tradicionales y conservadoras formaciones políticas acostumbran a estar en contra de derechos de colectivos como los inmigrantes, las personas de la comunidad LGTBIQ+, las mujeres, etc. Solo hace falta ver la entrevista a Santiago Abascal en el programa de televisión El Hormiguero, donde afirmaba que una pareja heterosexual debía tener preferencia al adoptar frente a una pareja homosexual. Opiniones como esta, basadas en el odio y la discriminación, ponen en peligro a parte de la población indefensa ante la ley.

Habiendo dicho esto, se puede sacar la conclusión de que el incremento de pensamientos radicales entre los jóvenes es un problema de la sociedad que se puede solucionar con la educación, la inclusión y el respeto.

dimecres, 21 d’octubre del 2020

ACTE OFICIAL PEL 50 ANIVERSARI DE L’IES L’ESTACIÓ

La corporació municipal visita el centre per la commemoració del cinquantenari

Fotos: Toni Ferrero Belda
L’efemèride ha reunit els directors i directores que han capitanejat l’institut en les darreres dècades

Un 19 d’octubre de 1970 obria les seues portes a Ontinyent el primer institut d’educació secundària. Cinquanta anys després commemorem aquesta efemèride amb una il·lusió que ni la pandèmia ens ha sostret i amb l’esperança de veure com un somni es fa realitat: la renovació integral de l’IES L’Estació.

Director, exdirectors i exdirectores

L’acte oficial començava aquest dilluns a les 11:30 del matí, moment en què el director del centre, Francesc Albero, eixia a rebre l’alcalde d’Ontinyent, que estava acompanyat pel regidor d’Educació, Óscar Borrell, i els edils Joan Sanchis, Mercedes Pastor i Nico Calabuig. Després de visitar les instal·lacions i de fer, fins i tot, una parada a la classe de 4t d’ESO B, la comitiva, seguida de prop per diversos membres del claustre i del Consell Escolar, entrà al saló d’actes, on van tindre lloc els discursos protocol·laris i el visionat d’unes imatges que resumien l’actual oferta formativa del centre. 

El primer a intervenir fou l’actual director, a qui no van faltar paraules d’agraïment per a tots aquells docents i membres dels diferents equips directius que amb el seu esforç i dedicació han fet que l’IES L’Estació es convertisca en un referent que ha sabut adaptar-se als canvis. “L’educació està experimentant una revolució”, manifestà Albero, “i en ella han de tenir cabuda la creativitat, la formació en llengües i la renovació metodològica”. El director va afegir que la millor forma d’avançar és treballar junts, seguint una mateixa trajectòria, i va recordar que en breu serem testimonis de l’alçament d’un edifici modern que albergarà el nou IES L’Estació.

En aquest mateix sentit s’expressava Jorge Rodríguez, que va anunciar la imminent adjudicació de la redacció del projecte a l’empresa de l’arquitecte Ramón Esteve. L’alcalde destacava que Esteve “coneix molt bé la realitat del centre i de segur farà el millor projecte per a adequar l’edifici a les necessitats existents”. El primer edil, que ha augurat 50 anys més de vida a l’institut, també va assenyalar que després d’aquesta adjudicació queda encara un llarg camí per recórrer: la redacció pròpiament dita, l’adjudicació de les obres i la seua execució.

La renovació de l’únic centre educatiu de la ciutat que no ha viscut una remodelació de les seues instal·lacions serà, per fi, una realitat. 

dilluns, 19 d’octubre del 2020

L’IES L’Estació presenta els seus programes europeus en el marc de l’Erasmus Day

Els nostres companys Enrique Minguet i Silvia Sancho, del Departament d’Informàtica, foren els encarregats de presentar la setmana passada a la Sala Gomis d’Ontinyent dos projectes Erasmus + recentment aprovats pel Ministeri d’Educació: un d’ells basat en la mobilitat del personal docent per a formar-lo lingüística i metodològicament, i l’altre fonamentat en la lluita contra l’assetjament escolar.

La presentació d’ambdós projectes va coincidir amb la celebració el passat dijous de l’Erasmus Day, una jornada que va reunir a la Sala Gomis a tots els centres educatius de la ciutat amb un projecte europeu aprovat: CEIP Vicente Gironés, CEIP Bonavista, CEIP Martínez Valls, IES Jaume I, IES Pou Clar i nosaltres, IES L’Estació. “Tenim un gran potencial als centres amb grans professionals que han treballat moltíssim en aquests anys per a situar Ontinyent en l’avantguarda dels projectes europeus”, ha assegurat l’edil d’Educació Óscar Borrell en les xarxes socials. “Aquests projectes suposaran una renovació i innovació pedagògica als centres gràcies a les mobilitats i els treballs conjunts amb altres països europeus”.

Ontinyent, junt amb Elx, és el municipi valencià amb més projectes innovadors aprovats pel Ministeri d’Educació per a participar en el programa Erasmus+.

Si vols més informació sobre els nostres projectes, pots consultar aquesta entrada anterior.

dijous, 15 d’octubre del 2020

Entrevista a l'exalumne Joan Albero, que ens conta com ha aprés a conviure amb el TOC amb l'ajuda del seu projecte 'Puramente obsesivo'

 «Em trobe al camí correcte ara mateix, deixant-me portar per la vida»

Joan Albero Casanova, un jove de 25 anys graduat en Comunicació Audiovisual per la Universitat Politècnica de València, és un dels molts exalumnes dels quals pots guardar un meravellós record. Qui subscriu aquestes línies pot presumir, sincerament, d’haver pogut compartir amb ell com a tutor i professor els dos cursos de Batxillerat a l’IES L’Estació. Corria el meu primer any com a docent al centre (curs 11-12) quan em vaig topar amb la classe de l’Humanístic, on un jove Joan aniria forjant la seua personalitat.

La seua aparent timidesa potser siga només això: una aparença. L’autèntic Joan sorgeix darrere d’aquesta façana. En realitat, ens trobem davant d’una persona enormement comunicativa a qui Ontinyent se li quedava menut. “Els últims anys de la meua vida els he passat a tres ciutats holandeses: Breda, Rotterdam i La Haia. A la primera vaig fer el meu Erasmus, una experiència enriquidora i divertida que em va deixar amb ganes de saber-ne més d’aquell país. Així, la meua segona aventura va ser a Rotterdam, la xicoteta Nova York dels Països Baixos, on vaig treballar en pràctiques per a una startup. Finalment, em vaig traslladar a La Haia per a treballar en una empresa del sector tecnològic”.

Joan, durant la presentació d'una gala
al saló d'actes de l'IES L'Estació

La seua fascinació pels mitjans de comunicació i les infinites possibilitats d’informació que oferien van fer que es graduara en Comunicació Audiovisual. “Durant l’adolescència n’estava quasi segur que acabaria sent periodista i aquest grau em permetia combinar la meua passió per comunicar amb els mons de la TV, el cinema o internet”.

Tan atent com sempre, ha accedit a una entrevista de L’Andana, on confessa com ha aprés a conviure en els últims mesos amb el seu Trastorn Obsessiu Compulsiu. “L’últim any m’he interessat moltíssim pel mindfulness, la meditació i altres formes de veure el món des d’una perspectiva no occidental”. Potser açò haja contribuït a la seua recuperació. La pràctica de l’esport, una bona alimentació i diversos coneixements sobre creixement personal han fet que la seua salut física i mental hagen experimentat una notable milloria

Joan, que actualment està treballant com a productor de vídeos en una empresa ontinyentina, ha encetat un projecte audiovisual divulgatiu anomenat Puramente obsesivo (punxa ací), amb el qual pretén visibilitzar el TOC a través d’un bloc, de publicacions en Instagram i de vídeos en YouTube.

Per què optares per eixir fora d’Espanya en acabar el grau?

Conèixer altres cultures havia estat un somni tota la meua vida, em resultava captivadora la idea de viure en altre país. En tercer de carrera vaig conèixer una estudiant d’intercanvi holandesa amb qui vaig fer molta amistat i, gràcies a tot el que em va contar sobre el país i la universitat, vaig decidir fer l’Erasmus allí. En total, he passat quasi 3 anys als Països Baixos.

Quines foren les teues primeres impressions en arribar allí?

Em va sorprendre l’educació que mostrava la gent, l’organització i planificació de les seues vides, així com la puntualitat amb la qual tot funcionava. Els Països Baixos són un territori xicotet i les ciutats on he viscut, exceptuant Rotterdam, són generalment tranquil·les i presenten una arquitectura holandesa tradicional. La pluja no era el que més em va destorbar, més bé va ser el vent, que sí que arribava a ser molest en el dia a dia. Respecte a la gastronomia, per als mediterranis el xoc culinari és bestial; el seu plat estrella és el stamppot, un puré de creïlles amb una salsitxa per damunt… amb això ho dic tot. Però deixant de banda el clima i la gastronomia, els holandesos són persones realment atentes i simpàtiques. És cert que necessites un temps perquè s’òbriguen i pugues guanyar-te la seua confiança, però quan la tens, sempre t’ajuden en tot el que poden.

Alguna anècdota curiosa digna de ressenyar?

Una nit de dissabte caminava pels carrers d’ambient festiu de Rotterdam quan un home es va acostar i em va preguntar si volia una bici a bon preu. En aquell moment em trobava sense bici perquè la que tenia havia estat robada el dia anterior, així que vaig acceptar la seua oferta. Em vaig pujar a la bici i me’n vaig anar cap a casa amb la sensació d’haver trobat una ganga. Als pocs minuts, un cotxe de policia em va parar i els agents em van arrestar i portar a comissaria. Eren les 3 o les 4 de la matinada i vaig haver de passar la resta de la nit a una cel·la sense saber què estava passant. Pel matí vaig poder parlar amb una policia, que em va explicar que havia comprat una bici robada i que als Països Baixos es prenen molt seriosament els robatoris de bicicletes. Afortunadament, vaig poder explicar-li que jo en cap moment sabia que eixa bici era robada i que en cas de saber-ho no l’haguera comprada; a les poques hores em van deixar eixir.

Quina era la teua rutina diària a les empreses on has treballat?

Vaig treballar a dos empreses diferents, però en ambdues dins del departament de màrqueting i comunicació. Entre les meues tasques estaven les d’analitzar el mercat i els competidors de l’empresa, desenvolupar plans efectius de captació i fidelització de clients, així com la producció de contingut digital per a dur a terme eixos objectius. Professionalment, aquestes experiències m’han aportat un gran aprenentatge tant per a reafirmar el que m’agrada fer com per a adonar-me del que no m’apassiona tant.

Pel que contes, la valoració, en conjunt, és positiva, no?

Per descomptat. Crec que eixir de la teua zona de confort és una experiència reptadora però d’alguna forma necessària per a poder créixer no sols com a professional, sinó com a persona. És una forma de trencar prejudicis i fer fora totes aquelles pors que t’impedeixen convertir-te en la persona que sempre has desitjat ser.

La teua estada a l’estranger es va veure interrompuda, tristament, per un trastorn que has anat superant a poc a poc.

El TOC és un trastorn d’ansietat format per obsessions (idees recurrents que es queden fixades en la ment) i compulsions (comportaments repetitius físics o mentals). A partir dels últims anys de la meua adolescència aquestes obsessions comencen a incrementar-se tant en nombre com en intensitat. Inicie aleshores un procés de recuperació amb teràpia cognitiva que em concedeix molts períodes de calma, però d’altres on m’és impossible rebutjar obsessions. La recaiguda més forta té lloc durant la meua última estada als Països Baixos i prenc la decisió de tornar a casa per a centrar-me exclusivament en la meua curació.

Com a part d’eixe procés de recuperació has publicat a la xarxa vídeos sobre el TOC. Per què?

Imatge d'un dels seus vídeos en YouTube

Eixa recaiguda de la qual acabe de parlar fou clau per a adonar-me de l’escassa visibilitat social del TOC i de la falta de recursos i informació precisa al voltant d’aquest trastorn. Així doncs, decidisc gravar el procés de recuperació i compartir-lo a les xarxes amb l’objectiu d’aportar el meu granet de sorra. 

De fet, has iniciat un projecte anomenat Puramente obsesivo, amb el qual pretens, com dius, visibilitzar el TOC. Com s’està desenvolupant?

El projecte evoluciona de manera lenta però constant. No es tracta d’abastar la major audiència possible, sinó d’arribar a tots aquells que vertaderament necessiten veure un raig de llum i esperança en les seues vides. Per això, sempre que puc procure compartir contingut gràfic i audiovisual informatiu i de qualitat. Aportar el meu granet em fa sentir viu i realitzat. 

El suport familiar serà fonamental en tot el procés, veritat?

Així és. És clau per a poder tirar endavant en els moments més durs. Malauradament no sempre es compta amb un entorn familiar/social que et done suport de forma incondicional. Per això crec que els qui sí tenim eixa sort hem de sentir-nos realment agraïts i, si sabem d’algú que no ho està passant bé, fer allò que puguem per a treure’l d’eixe pou negre.

La pandèmia i el confinament no hauran sigut el marc ideal per a eixir d’eixe pou negre del qual parles. Com t’ha afectat a tu personalment?

Ha sigut molt dur, però no sols per a mi, sinó per a tots. És cert que el nombre d’obsessions i la seua intensitat s’incrementaren, especialment a mesura que s’allargava la incertesa. Tot i això, l’aprenentatge i l’experiència dels últims anys han sigut fonamentals a l’hora de gestionar les reaccions davant de les obsessions. 

Canviant de tema: quins records conserves del teu pas per l’IES L’Estació?

Conserve records de tot tipus: cares d’estupefacció en haver de mirar fixament una rosca a classe de Tecnologia, nervis a les representacions de teatre de tercer, rialles amb les historietes de Pepa de Geografia, malifetes durant el viatge de fi de curs a Itàlia, la voràgine de sentiments durant les setmanes d’exàmens del Batxiller, i molts més. Jo a l’IES L’Estació m’he sentit com a casa, he tingut i tinc estima a molts professors i companys que m’han marcat positivament i, encara que el centre no disposa de les millors instal·lacions, l’ambient acollidor i la qualitat de les persones i l’aprenentatge pesen molt més.

Quin consell li donaries a l’alumnat del nostre centre?

Els diria que fora de les pantalles dels seus mòbils hi ha un entorn educatiu i social que només vol potenciar-los com a persones. Els animaria a ser curiosos, a qüestionar el món i a fer totes les preguntes que calga; ara és el moment de descobrir tant el que sí volen a les seues vides com el que no.

Quines són les teues previsions de futur?

Després de veure com la vida pot fer un gir de 180 graus i alterar tots els plans que tenies, m’he adonat que planificar el futur és un exercici esgotador i que moltes vegades condueix a la frustració. No sé si em quedaré ací, si tornaré a l’estranger o si viatjaré pel món de forma sabàtica; el que sí sé és que em trobe al camí correcte ara mateix i que és un goig situar-te al present i deixar-te portar per la vida.

Alguna idea final que vullgues destacar?

Agrair-te aquesta entrevista i acabar amb una cita del filòsof Alan Watts que diu: la vida no és un problema a resoldre, sinó una experiència a ser viscuda.

Les gràcies te les donem nosaltres per la teua participació. Molta sort, Joan.

Vos deixem amb el seu documental, on relata en primera persona el seu procés de recuperació.

dimecres, 7 d’octubre del 2020

Concurs de logotip per a commemorar el cinquantenari del centre

Ja han passat 50 anys des que el primer institut d’educació secundària obrira les seues portes a Ontinyent un 19 d’octubre de 1970. Per aquest motiu, l’IES L’Estació, amb la col·laboració del Departament de Dibuix, ha convocat un concurs per a dissenyar el millor logotip que represente el centre en aquesta efemèride tan significativa.

El certamen, adreçat a tots els joves que cursen enguany estudis a l’institut, estarà obert fins al 4 de desembre, data en la qual conclourà el termini per a enviar les propostes de disseny, que hauran de ser originals i inèdites, que contindran un màxim de tres colors en tintes planes i que respectaran el format del DIN A 4, entre altres característiques tècniques que es podran consultar en les bases.

Totes les obres presentades seran valorades per un jurat integrat per membres del Departament de Dibuix i de l’equip directiu del centre. La persona creadora del logotip guardonat serà recompensada amb 100 euros i un diploma acreditatiu.

A causa de la pandèmia de la COVID-19, els actes multitudinaris de celebració s’ajornaran per a més endavant. “De moment, ens centrarem en la projecció i la realització d’aquelles activitats que ens fan tindre present aquest esdeveniment tan notable”, comenta la vicedirectora Imma Cambra, que ha fet una crida a tota la comunitat escolar perquè aporte unes quantes idees de celebració.

dijous, 1 d’octubre del 2020

L’IES L’Estació rep l’aprovació de dos projectes en el marc del Programa Erasmus+

Llum verda per als projectes KA101 i KA201, del Programa Erasmus+, presentats per l’IES L’Estació

El centre ontinyentí, per primera vegada, tindrà llicència per a posar en funcionament L’IES L’Estació: pròxima parada Europa, un projecte KA101 d’Educació Escolar basat en la mobilitat del personal docent amb l’objectiu de formar-lo lingüística i metodològicament en un context internacional. En total, el professorat de l’IES L’Estació podrà gaudir de les 14 mobilitats aprovades, les destinacions de les quals seran França, Romania, Dublín, Escòcia, Islàndia, Finlàndia, York, Oxford, Berlín i Florència.

Amb aquest projecte d’esperit europeu, fruit d’un seminari realitzat el curs passat per diversos departaments del centre, no sols es pretén millorar les competències del professorat en noves metodologies, sinó també perfeccionar les seues habilitats socials, comunicatives o de gestió de les emocions. A més, les mobilitats associades a aquesta iniciativa busquen enriquir la competència lingüística del personal docent i així poder implementar al centre el Pla Plurilingüe amb totes les garanties. “La idea és que l’IES L’Estació es convertisca en un referent i que s’òbriga a Europa per a internacionalitzar-lo”, comenta Silvia Sancho, professora d’Informàtica i coordinadora Erasmus+ de l’institut.

Però a causa de la pandèmia de la COVID-19, encara no s’ha pogut dur a la pràctica cap mobilitat, tot i que s’estima que es podrà reprendre l’activitat a partir de març de 2021. El projecte tindrà una duració de dos anys, fins a maig de 2022.

D’altra banda, l’IES L’Estació, amb la col·laboració de l’institut de Bocairent, també podrà posar en marxa el projecte KA201 Lluita contra el bullying, que comptarà amb la participació de més instituts europeus i amb la coordinació d’un centre francés.

Per tal de donar visibilitat a totes aquestes iniciatives i difondre els valors en què es basa el Programa Erasmus+,  el proper 15 d’octubre, en el marc dels Erasmus Days, s’està organitzant una jornada a la Sala Gomis on participaran tots els centres educatius de la ciutat amb un projecte europeu aprovat.