"El auge de lo virtual", un assaig de Jesús Ribera, de 4t B

Una vez, hace no mucho, un amigo mío me preguntó: "Oye, Jesús, ¿por qué no te haces de Instagram?". "Porque no quiero", le respondí yo, ocultando mis verdaderos motivos."¡Qué raro eres, tío!", me soltó él con un tono un tanto peyorativo. La verdad es que pienso que es una pérdida de tiempo ver lo que hace otra gente; no aporta nada, solo sirve para chismorrear con los amigos cuando nadie tiene nada que decir. Pero, a pesar de todo, una gran cantidad de personas no coincide conmigo, pues son muchos los usuarios de esta red social (hecho que se traduce en la gran repercusión que esta tiene). Sin embargo, querido lector, no estoy aquí para hablarle de Instagram, sino para ilustrarle sobre cómo las redes sociales han cambiado nuestra forma de vida.

En primer lugar, empezaremos con una breve lección de historia. Puede que piense que las redes sociales nacieron de la noche a la mañana, pero ya en el siglo XX encontramos precedentes de estas. Primeramente, cabe mencionar que en 1971 se envió el primer correo electrónico, iniciando así la comunicación entre ordenadores. Años más tarde, en 1995, se creó el sitio web classmates.com para que los exuniversitarios pudiesen mantener o recuperar el contacto con sus antiguos compañeros. Este portal sería la primera muestra de red social tal y como las conocemos hoy en día. Luego, con la entrada del nuevo siglo, empezaron a surgir rápidamente muchos de estos sitios web, como Facebook, MySpace, WhatsApp, Snapchat, etc. Y es entonces cuando se produce un gran cambio en la historia de la humanidad: como si de una epidemia se tratase, el interés por las redes sociales ha contagiado a la mayoría del mundo, transformando así la forma de relacionarse entre las personas para siempre. De este modo, podemos estar siempre en contacto con nuestros conocidos, comunicarnos con ellos y conocer gente nueva sin tener que movernos de casa.

Así, a primera vista, todo parece bueno; aunque, si nos fijamos bien, vemos que lo que parece impoluto tiene, en realidad, más de una mancha, ya que no son pocos los casos de acoso, estafa, violación de la privacidad, etc. Así, por ejemplo, la Asociación Americana de Pediatras realizó un estudio según el cual un 78% de los jóvenes que se suicidan ha sufrido acoso en la Red. Sin embargo, a pesar de estos graves problemas, también existen otros de menor gravedad y que afectan a muchas personas: la pérdida de comunicación con los que tienen a su lado, transformándose así el mundo virtual en el único que importa; o el desperdicio de tiempo que supone usarlas durante un periodo prolongado, pues al fin y al cabo son algo aparente.

En fin, puedo asegurar, estimado lector, que las redes sociales son un elemento revolucionario en nuestra sociedad, con sus pros y sus contras. Sin embargo, llámeme conservador, anticuado o como quiera: en mi opinión, el  hecho de no comunicarnos con aquellos que tenemos cerca porque estamos haciéndolo con alguien que no está a nuestro lado supone una falta grave que demuestra que damos más importancia a lo virtual que a lo real. En resumen, las redes sociales son buenas siempre y cuando las usemos adecuadamente.  

Entrevista a JOANA RUFINO VALOR

"La maduresa és una de les etapes més gratificants de la vida"

La professora de l'IES L'Estació, que s'ha jubilat el passat mes de desembre, espera que els partits polítics i tots els implicats "rubriquen definitivament un pacte nacional per l'educació"

La veterana Joana Rufino Valor, un dels rostres més familiars i estimats de l'IES L'Estació,  acaba de posar punt final a tota una dilatada i interessantíssima trajectòria professional que va començar l'any 1980 quan, en aprovar les oposicions, obtingué la plaça definitiva al nostre institut. Nascuda a Alcoi "poc temps després d'emetre's el primer programa de TVE", als nou anys la seua família es traslladà a Ontinyent, on ha viscut des d'aleshores i on ha exercit des del 81 de vicesecretària, vicedirectora (dues vegades) i directora.

Entre novembre de 1992 i desembre de 1994, aquesta catedràtica enèrgica que revoluciona tot al seu pas va dirigir el Centre de Formació i Inserció Professional, un organisme depenent de la Conselleria de Treball. Aquesta, reconeix, fou una experiència "molt interessant que em va servir per comprendre millor el món de les associacions d'empresaris, els sindicats i el funcionament d'altres administracions. Però, sobretot, per adonar-me que el meu lloc estava en aquest institut".

Un institut on ha impartit classes de Matemàtiques i d'Informàtica, on s'ha lluït amb naturalitat i desimboltura com a mestra de cerimònies durant les gales escolars, on ha lluitat fermament contra l'administració per reclamar les millores que el centre necessitava. Ara, per fi, li ha arribat la grata recompensa, el moment de gaudir de les coses senzilles: el camp, el Pou Clar, els passejos en companyia, la casa, el jardí, els animals... La família.

Després de quasi quaranta anys, què destacaries de la teua estància a l'IES L'Estació?

Joana Rufino amb els seus companys de jubilació

El nostre institut és vertaderament acollidor. Jo sempre he estat molt a gust com a alumna i com a professora. Aquest és l'aspecte que més s'ha de cuidar, la gent ha de trobar-se còmoda i sentir-se valorada. Per això, la tasca dels equips directius és fonamental, és molt important consensuar i saber comunicar les decisions que es prenen al centre. En aquest sentit, l'institut ha estat dirigit per molts bons equips directius que han sabut dinamitzar la participació de tota la comunitat educativa. 

Tu, de fet, has format part quasi sempre dels equips directius de l'IES L'Estació. Per què?

La direcció m'ha agradat perquè veus i vius l'institut des de diferents punts de vista: el del  professorat, el dels pares i mares, el de l'alumnat, el del personal no docent. Això comporta una gran responsabilitat, que sempre he compartit amb uns companys d'equip molt competents i compromesos. La relació amb les distintes AMPES i la inspecció sempre ha estat molt cordial i profitosa. L'únic que lamente és veure com s'aparcava el projecte de rehabilitació del centre.

Tot i això, probablement has viscut durant la teua trajectòria moments inoblidables, anecdòtics, positius...

La veritat és que guarde molts bons records coordinant activitats extraescolars des de la Vicedirecció. En les festes de final de trimestre solíem representar actuacions espectaculars, karaokes memorables... També hem organitzat durant molts anys desfilades de roba per finançar els viatges, i recorde com emplenàvem la discoteca amb tots els familiars dels models. Tota una experiència  a la qual he dedicat temps, però que ha estat gratificant.

Joana sempre comptarà amb l'afecte i el
record dels seus companys i companyes

També des del punt de vista educatiu?

Per descomptat. Crec que sóc una persona afortunada perquè he treballat en allò que m'ha agradat i quasi sempre he pogut fer el que he volgut. He estat a gust donant classes: les Matemàtiques són una assignatura amena i fàcil d'impartir.

De veritat? Què t'atrau dels números i no de les lletres?

Les Matemàtiques tenen moltes lletres, és molt important llegir bé les premisses per deduir una demostració. Cal examinar i visualitzar molt bé les condicions per poder resoldre els problemes. Però també és cert que cal tenir molt clars els comptes per administrar adequadament els recursos. En qualsevol cas, no crec que siga massa calculadora, no són els números el que més m’agrada de les Matemàtiques; quan estudiava m'interessaven altres assignatures com la Filosofia i la Història de l’art.

Per cert, com era Joana Rufino amb nou, deu, onze... anys darrere del pupitre?

Prou aplicada, però un poc impacient i xarradora. Un poc nerviosa també, sempre pensava que no estava prou preparada per fer els exàmens, fins que els començava i anava tranquil·litzant-me.

I ara, com eres ara? Series capaç de definir-te a tu mateix en poques paraules?

Sóc una persona observadora, responsable, positiva i extremadament respectuosa amb tothom. No sé estar parada, em considere molt pràctica i treballadora. M'agrada aprendre i no suporte gens perdre el temps.

Ens has enumerat els punts positius. I defectes?

A pesar que tinc molt clara la seqüència "escoltar, pensar, parlar i actuar", de vegades tinc poca paciència i em precipite.

Presentant una gala escolar

Quins motius o circumstàncies van fer que optares per una carrera professional com a docent?

He tingut bons professors i professores de Matemàtiques que em van fer que m'agradara  estudiar l'assignatura i explicar-la als meus companys. Als 14 anys ja donava classes particulars a les amigues de la meua germana. També tenia molta curiositat per saber com funcionaven els aparells i pensava estudiar electrònica, però l'any 1973 vaig quedar la 3ª en l'olimpíada matemàtica i em van donar una beca per estudiar la carrera de Matemàtiques. Des d'aleshores mai he parat d'estudiar i m'he anat adaptant als canvis metodològics i tecnològics. Quan vaig entrar a la universitat per estudiar ciències exactes, encara s'utilitzava la regla de càlcul.

Et consideres professora o educadora?

A mi m'agrada sentir-me mestra, crec que té una connotació més emocional. Hem de transmetre valors a través de la nostra forma de ser i del nostre comportament amb els companys i l'alumnat. Hem de contagiar-los amb les nostres actituds i interessos. D'altra banda, dóna nova vitalitat treballar sempre amb alumnat eternament jove.

En quins aspectes ha de millorar encara l'educació?

Espere que es rubrique definitivament un pacte nacional per l'educació. No es pot tindre a tota la comunitat educativa en constant desconcert. Es necessita estabilitat per poder treballar amb un professorat motivat i preparat. No és més que pura qüestió de sentit comú. Pel que fa a nosaltres, hem d'ensenyar l'alumnat a valorar el que tenen, a gestionar el seu temps i a utilitzar correctament les noves tecnologies. Han d'aprendre a aprendre.

Quins plans tens a partir d'ara?

En un principi imagine un any de desconnexió, espere tindre bona salut i més temps, fer més esport i poder anar a totes les conferències, exposicions i pel·lícules que facen i m'interessen. Poder viatjar, disfrutar dels bons moments i de les coses senzilles. Però sobretot gaudir tranquil·lament del dia a dia amb la meua família, sóc molt casolana.

I no et fa por la paraula jubilació?

Jo veig a tots els nostres companys jubilats molt contents en el seu estat. I francament els veig a tots molt joves d'esperit.  És clar que açò de l'edat és relatiu. Crec que hem de donar pas al professorat més jove i nosaltres passar a la rereguarda.

Amb Marisol Cardona, altra veterana insubstituïble
amb la qual va compartir etapa en la direcció

Què creus que és el que més trobaràs a faltar a partir de la teua jubilació?

Espere seguir preservant el contacte amb els companys i excompanys. Ara tindré més temps per mantenir la vida social. I com a bona jubilada, a la qual li agraden les reformes, tant de bo que puga observar el progrés de les obres de rehabilitació del centre.

Amb quina reflexió voldries concloure aquesta entrevista?

Sincerament, crec que la maduresa, si estàs en bona forma mental i física, és una de les etapes més gratificants de la vida.

Doncs trau-li profit. 

Nou repte per a l'IES L'Estació

L'alumnat de primer de DAW es prepara per participar en ProgramaMe

Aquest certamen informàtic i el campionat estatal SpainSkills 2017 són les dues competicions imminents que afrontaran els estudiants de l'IES L'Estació

Primer de DAW participant en el Concurs nadalenc de ProgramaMe

Un any més, ProgramaMe, el concurs espanyol de programació per a alumnes de qualsevol Cicle Formatiu, està en marxa. Des del Centre Específic d'Educació a Distància de la Comunitat Valenciana, es va organitzar el passat 21 de desembre, com a novetat, el primer Concurs nadalenc de calfament, un enfrontament amistós que pretenia donar a conéixer el funcionament intern de ProgramaMe. Un total de setanta equips de vint-i-dos centres diferents, entre ells l'IES L'Estació, s'inscrigueren en aquest encontre prenadalenc que els ha permés un útil entrenament de cara al Regional online del proper 8 de març, una competició que sí serà classificatòria per a la final presencial a la capital d'Espanya.

ProgramaMe 2011 (Madrid) - Alumnes debatint sobre un problema

La mecànica del concurs, idèntica a la de convocatòries anteriors, possibilita la formació d'equips de tres estudiants, els quals disposaran de quatre hores per resoldre entre vuit i dotze problemes informàtics amb una forta component algorítmica. Tot un repte per als joves participants de cada equip, aïllats de l'exterior i obligats a col·laborar entre sí amb l'ajuda d'un únic ordinador sense connexió a Internet.

ProgramaMe va nàixer a la Comunitat de Madrid l'any 2011 per iniciativa d'un grup de professors del Departament d'Informàtica de l'IES Antonio de Nebrija de Móstoles. Un campionat semblant per als alumnes dels Cicles Formatius Superiors el trobem a les Olimpíades de la Formació Professional o WorldSkills, on també participarem amb Miguel Gandia Huerta el pròxim mes de març.

Dos desafius per demostrar l'alt nivell d'autoexigència que s'imposa l'alumnat d'aquest institut de la Vall d'Albaida.

Entrevista a CATI MORAL

Llicenciada en Filologia Hispànica per la Universitat de València i Diplomada en estudis musicals en l'especialitat de violoncel, aquesta xativina que mai perd l'humor i la ironia acaba d'incorporar-se a l'equip directiu de Pere Vañó com a cap d'estudis de l'ESO, una tasca que afronta amb optimisme i il·lusió. Durant els setze anys de trajectòria professional ha impartit matèries tan diverses com Música, Francés o Valencià. Després de treballar com a docent a l'escola d'adults, Gandia, Xàtiva i Ontinyent han sigut els seus destins. Des del 2004, aquesta amant de l'esport, del cine i de la lectura forma part de la plantilla de l'IES L'Estació, on també imparteix aquest curs l'assignatura de Música en anglés. Avui conversem amb Catalina Moral Remón.

Enguany t'incorpores com a cap d'estudis de l'ESO. Què suposa per a tu formar part d'aquest nou equip directiu?

Cati Moral: Està sent un repte perquè les tasques que has de fer són radicalment diferents de la docència. M’apetia encetar una etapa professional nova, no fer sempre el mateix i vaig pensar que era un bon moment en la meua vida. Estic aprenent a fer aquestes feines noves però compte amb la part de l’equip directiu que ja estava abans i m’han ajudat molt. Hem treballat molt aquest estiu però l’ambient ha estat molt positiu.

Ja fa setze anys que imparteixes docència. Creus que el mestre o professor ha perdut consideració social?

Cati Moral: Crec que en cert aspecte sí, ja no és igual com quan jo estudiava, on el professor era una persona molt important i alhora influent. Pense que no ha de ser una cosa ni l’altra. Afortunadament, en aquest centre podem dir que els nostres alumnes tenen en consideració tot allò que tu pugues aconsellar-los i orientar-los. Des de casa també tenim quasi sempre un recolzament important.

El professor té una de las més importants funcions en la societat. Què et va impulsar a formar-te com a docent?

Cati Moral: Inconscientment ho vaig decidir durant la meua etapa a l’institut i ja després es va reafirmar durant els anys estudiant a València. Sempre m’ha agradat i crec que amb els anys he anat aprenent a poc a poc a acostar-me als alumnes i entendre’ls una miqueta millor. M'agrada donar classe.

Amb la llei educativa en vigor, la LOMQUE, és cert que la música perd pes? En quin sentit?

Cati Moral: No és el cas de la Comunitat Valenciana, on no sabem massa bé per què la música s’imparteix en tots els cursos de l'ESO. Per a nosaltres va estar una molt bona notícia, mirant-ho de manera parcial. Tenim menys hores setmanals però en tots els nivells, cosa que és important.

Per tant, on deuríem situar la música com a part de l'aprenentatge educatiu?

Cati Moral: Hi ha molts estudis que demostren que la música beneficia en general l’estudi i l'aprenentatge d’altres matèries. Personalment crec que té una combinació perfecta entre llenguatge musical, una part més lúdica i evidentment la part creativa.

Per acabar, ens agradaria que destinares unes últimes paraules per al nostre alumnat.

Cati Moral: Que intenten aprofitar aquesta etapa de la seua vida i que facen un poc de tot, estudiar, aprendre, relacionar-se. Són uns anys molt bonics, que se’n van i no tornen.

Jornada blanca a Ontinyent

L'IES L'Estació amaneix cobert de neu

Marga Camps, Amparo Vila i Pepa Aguilar,
mortes de fred

Totes les prediccions s'han complit. La neu ja està a Ontinyent i, com no, al nostre institut. La seua presència més que moderada a gran part de la Vall d'Albaida durant aquesta matinada i matí ha obligat l'Ajuntament ontinyentí a suspendre per precaució tota activitat escolar als centres educatius. No obstant això, el mantell blanc que cobreix les nostres instal·lacions ha sigut ben rebut per la comunitat educativa, que ahir gaudia de les primeres volves a l'institut i avui roman calenteta a les seues cases o acudeix als parcs per gaudir d'un paisatge totalment hivernal.

Acte d'apadrinament a l'IES L'Estació

L'IES L'Estació estrena una nova eina d'aprenentatge que implanta el treball cooperatiu entre estudiants de cursos diferents

Alumnat de 2n de DAW

La mesura, que recau sobre el Cicle Formatiu de Desenvolupament d'Aplicacions Web, suposa l'apadrinament de l'alumnat que cursa primer

L'alumnat de 1r de DAW comptarà a partir del segon trimestre amb un padrí o padrina a l'institut que li proporcionarà suport, motivació i un punt de referència per acometre qualsevol tasca. La iniciativa, concebuda per les dues tutores d'aquest cicle formatiu, Yolanda Monerris i Carolina Martínez, converteix els estudiants de segon en eficients instructors que afrontaran les possibles dificultats amb què es puguen trobar els seus companys de primer en començar la programació web, una part del temari "que requereix uns coneixements elevats i unes habilitats mentals molt específiques", explica la tutora de 2n de DAW, Yolanda Monerris.

Alumnat de 1r de DAW

L'apadrinament també comportarà que l'alumnat matriculat en el primer curs del cicle visite durant el tercer trimestre les empreses on realitzen les pràctiques els seus padrins per tal de conéixer de primera mà el treball diari en una empresa professional dedicada al desenvolupament d'aplicacions web. "Els alumnes de segon, encantats d'ajudar, han viscut les mateixes experiències, problemes, preocupacions i alegries que els seus fillols el curs passat", assegura Monerris, "per tant, els poden aportar consells, assessorament i una assistència imprescindible".

L'acte d'apadrinament es va fer oficial abans de les vacances de Nadal i en ell van intervenir tots els alumnes dels dos cursos del cicle formatiu de DAW acompanyats de les dues tutores, que es mostraren molt satisfetes perquè els seus estudiants podran compartir des de ja hàbits de convivència, responsabilitat i compromís. 

Carolina Martínez i Yolanda Monerris amb l'alumnat apadrinat

Els excessos nadalencs i el colesterol

 Article publicat pel diari Levante el 7 de gener

ALFRED BERNABEU, cronista d'Ontinyent

Ostres, calamars, gambes, llagostins i altres viandes tan exquisides com el foie tenen un denominador comú: són rics en colesterol i, per tant, augmenten el risc de patir accidents cardiovasculars. No cal dir que, en aquestes passades festes, han format part de la nostra dieta juntament amb la ingesta d’aliments —rics en calories— amb una elevada dosi de sacarosa com torrons, polvorons i altres dolços. El nostre pes, en la bàscula, recorda els excessos nadalencs.

Fins ben entrat el segle XX  els nostres avantpassats esperaven aquestes festes per assaborir el putxero nadalenc i altres plats que no eren molt habituals en les taules dels ontinyentins. Em referisc a la major part del veïnat perquè els ciutadans més benestants menjaven com nosaltres, massa. Entre ells, els grans propietaris de terres i el clergat de Santa Maria. Estava ben considerat estar gros, era un signe de distinció social. Els rics acostumaven a seguir dietes hipercalòriques, juntament amb hàbits sedentaris. El resultat, evident: obesitat i alt risc cardiovascular. Una combinació perillosa!

En aquesta ocasió els narrarem els tristos successos de dos morts sobtades que van afectar tant els ànims dels seus coetanis fins al punt de ser enregistrades en les pàgines d’un vell dietari. A mitjans del segle XIX, la confraria de la Trinitat solia celebrar una missa extraordinària la vesprada de l’ 1 de gener. En 1843, el vicari de Santa Maria, Juan Cabanes, va predicar  “para mayor lucimiento” un sermó en el qual agraïa al Santíssim els beneficis rebuts “y de habernos conservado la vida en el pasado año”. Destacava l’efímera existència i la fragilitat de la salut “y que muchos de los que habiamos empezado el año no lo concluiríamos”.

Afegia en l’apocalíptic sermó que, malgrat trobar-se en bona salut, la mort era un destí inexorable i pròxim: “quien sabe si alguno de los oyentes o el mismo sería el primero del año. Els funestos  vaticinis del sacerdot prompte es van acomplir; de manera ben sobtada, el vicari de Santa Maria expirava l’endemà: “y quien se lo habia de decir que el amanecer del siguiente dia se había de morir sin alcanzar tan solo la extremaunción”.   

Altre luctuós esdeveniment amb semblant patologia cardíaca o cardiovascular (“un asombroso suceso de repentina muerte”) ocorregué quatre anys més tard. L’anònim dietarista explicava que l’apotecari, Luis Campos, havia mort “cuasi de repente” i el seu cosí germà —un ric terratinent— va quedar molt afectat perquè feia tan sols dos dies que havien mantingut l’última conversa. Es va desplaçar al cementeri (que estava situat en els terrenys de l’actual església de Sant Rafael) “y preguntandole al cadáver algunas coses (como fuera de si) se volvió al pueblo y al llegar a la plaza Nueva (plaça de baix) murió de repente causando grande terror”.

Estudis recents alerten de l’increment del sobrepès i obesitat infantil a Espanya entre les capes socials més desfavorides. Quina paradoxa respecte a d’altres temps! Es tracta d’un problema que els professionals sanitaris qualifiquen com la gran pandèmia actual i que pot tindre males conseqüències per a la salut dels afectats. De fet, els accidents cardiovasculars (atacs cardíacs, ictus cerebrals) són la primera causa de mortalitat en el món.

En aquesta primera quinzena de l’any, multitud de memes enviats pels xats de whatsApp animen a perdre pes mitjançant l’exercici físic i a reduir la ingesta d’aliments.  Des d’aquestes línies els anime a caminar per l’anomenada  ruta del colesterol.  La salut ens ho agrairà.   

Entrevista a PEP CALERO

"L'educació i la literatura m'han ensenyat a valorar les relacions humanes"

Pep Calero recull el seu guardó
el passat 22 de desembre

Des que als vint-i-cinc anys obtingués el seu primer guardó literari, l'escriptura s'ha convertit en un al·licient per a aquest poeta de Benigànim que compagina literatura i docència des de l'any 1996. Apassionat del tennis, de la cuina i del bon cinema clàssic de Wilder, Ford o Hitchcock, Josep Calero, llicenciat en Filologia, acaba de ser premiat en el XXI certamen Adolfo Utor Acevedo de Dénia pel seu poemari Haikus d'aquell estiu, una obra "totalment nascuda de l'experiència vital", matisa el professor de l'IES L'Estació amb la senzillesa i l'afabilitat que el caracteritzen. Aquest reconeixement, concedit per la casa d'Andalusia de la capital de la Marina Alta, és l'excusa perfecta per conversar amb ell sobre les seues dues inclinacions: l'ensenyament i l'escriptura.

Què significa aquest guardó per a tu?

Pep Calero: Aquest premi suposa el reconeixement i la consolidació de la meua activitat literària. És un nou impuls, un incentiu per continuar escrivint i per pensar que allò que faig té algun sentit i que d’altres ho han valorat positivament.

Els versos del text premiat van ser escrits l'any 2015. Quin és el contingut d'aquest poemari?

Pep Calero: És un recull de poemes molt breus que reflecteixen el meu dia a dia al llarg dels mesos de juliol i agost i on parle de les qüestions típiques de l'estiu: les vacances, les festes majors, algun viatge, els efectes de la calor...

El poemari, no obstant això, conté una vessant trista i penosa.

Pep Calero: Efectivament, el conjunt apareix esguitat de composicions doloroses que giren al voltant de la malaltia que va patir ma mare.

Podem afirmar, per tant, que aquesta és la col·lecció de poemes més personal que has escrit?

Pep Calero: D’entre els poemaris publicats, sense cap mena de dubte. És més personal perquè parla de mi, de la meua família, del meu entorn, del que em preocupa i, en molts moments, de la incertesa i el dolor viscut al voltant del càncer que patia ma mare i que és el fil que va relligant la resta de qüestions.

Com foren els teus inicis amb la literatura?

Pep Calero: És un procés lent. De menut escrius aquelles redaccions que et proposen a l’escola i no ho fas malament del tot, escrius alguna història curta i et sents satisfet del que lliges. Però, sobretot, m'inicie en el món de l'escriptura més tard, quan entre en contacte amb gent nova amb inquietuds literàries, mentre estudiava la carrera a València.

Però des de fa vint anys no et dediques només a aquesta tasca tan enriquidora per a tu.

Pep Calero: Des de l’any 1996 em dedique també a la docència, que faig compatible amb la literatura. Totes dues tenen un caràcter vocacional, encara que treballar com a professor és el que em permet viure. Tot i això, el més interessant és que entre les dues opcions es produeix una retroalimentació, existeix una interrelació que provoca que les dues facetes es filtren, es comuniquen i les fa quasi indestriables. Considere, sincerament, que ara no podria deslligar una cosa de l’altra.

Diverses personalitats locals, com el cronista de la ciutat (primer
per l'esquerra), el president de Baleària (al seu costat) o
l'alcalde de Dénia (quart per la dreta), intervingueren en l'acte

Què és el més satisfactori d'aquestes dues facetes?

Pep Calero: Totes dues m’ensenyen. Totes dues em resulten enriquidores. Cadascuna amb les seues particularitats. L’educació m’ha permés entrar en contacte amb els meus alumnes, que m’han aportat tant com jo els haja pogut aportar a ells. D’altra banda, la literatura m’ha facilitat poder expressar algunes inquietuds que s’hagueren mantingut ocultes i, al mateix temps, m’ha permés conèixer altres autors i aprendre d’ells. Les dues m'han ensenyat a valorar, com un element fonamental de la meua vida, les relacions humanes.

Quant a educació, ens queda molt per millorar?

Pep Calero: El que ens queda és molt per poder adaptar-nos. És evident que no podem educar com fa trenta anys, però tampoc sé si estem suficientment preparats per fer-ho d’altres maneres. En l’escola actual potser ens demanen, al professorat, que assumim massa papers, que siguem camaleònics, i supose que hi deu haver una part de raó: l’adaptació al medi és essencial, encara que siga d’aquesta manera ultrasònica que ens pot fer perdre la perspectiva.

Aleshores, com s'ha d'abordar l'educació literària en un context on no tot l'alumnat està disposat a fer front a l'esforç intel·lectual i reflexiu que suposa la literatura?

Calero amb la presidenta
de la casa d'Andalusia de Dénia

Pep Calero: Els professors servim per obrir-los els ulls –tasca gens fàcil– perquè troben a les paraules estímuls que els faran viure aventures, passions, pors, misteris, entre d’altres coses. Però el primer que ha de mostrar passió pel que fa i pel que llig és el professor, i és poc més que això el que pot fer entrar l’alumne en el fantàstic món de la literatura.

En relació amb açò, deia Borges que la poesia no es pot ensenyar, sinó que ha de ser contagiada, és a dir, que sembla que hem d'aconseguir que els alumnes experimenten el plaer estètic. Com a poeta, què has de dir al respecte?

Pep Calero: Si ho ha dit Borges, qui sóc jo per dur-li la contrària? Tot i això, he de dir que des del punt de vista del docent no hem de deixar d’explorar vies perquè els alumnes entenguen la poesia, i per extensió qualsevol tipus de text literari, però també és cert que només des de la recepció de les emocions més intenses un alumne podrà experimentar aquest plaer del qual ens parla l’autor argentí.

Algun consell per a la gent jove o no tan jove que comença a escriure?

Pep Calero: Cal ser constant; la inspiració, diguen el que diguen, no ens vindrà a buscar. Hem de ser nosaltres els qui tracem el camí. Cal tocar de peus a terra, però també ser ambiciosos i atrevits. I, finalment, tenir confiança en les nostres possibilitats i ser un bon lector, aprendre dels millors.

De qui has aprés tu? Quins son els teus referents en el món de la literatura?

Vicent Andrés Estellés

Pep Calero: Els clàssics grecollatins, la literatura medieval, els autors italians que avancen la literatura moderna o moltíssims autors contemporanis han sigut un model excel·lent. En poesia, he gaudit moltíssim llegint autors consagrats com Martí i Pol o Estellés, encara que hi ha també poetes no tan coneguts que m’agraden especialment, com ara Joan Margarit. Com que també he escrit narrativa breu, m’he fixat en autors diversos, com ara Quim Monzó o Sergi Pàmies, però especialment he de reconèixer el mestratge del magnífic Pere Calders o Eduardo Mendoza.

Narrativa o poesia, doncs?

Pep Calero: M’ha anat millor amb la poesia, però no em pots demanar que trie entre els meus dos fills. Tots dos, la prosa i la poesia, m’atrauen, són addictius. Jo diria que són les dues cares, les dues personalitats. Per ser just, si escric més poesia no és perquè em siga més fàcil escriure-la, sinó perquè moltes vegades la manca de temps em du a escollir el vers per la seua immediatesa i brevetat. Per a mi, escriure una novel·la és un mur insalvable.

I narrativa breu?

Pep Calero: És un projecte futur. De fet, no fa massa temps he acabat un conjunt de relats curts, de moment sense publicar, dels quals n’estic molt satisfet. Espere, però, que les muses siguen amb mi ben prompte.

Nosaltres també ho esperem, Pep, nosaltres també.