Jubilació del professor de Matemàtiques Pepe Sampío

Fotos: Toni Ferrero Belda

Després de 33 anys com a docent definitiu a l’IES L’Estació, el professor de Matemàtiques Pepe Sampío s’ha jubilat en mig d’una pandèmia mundial que —siguem sincers— ha deslluït l’acte d’acomiadament que el passat divendres li vam organitzar els seus companys amb tot el calor humà de què vam ser capaços. Una vegada més, el saló d’actes del nostre institut es va convertir en l’escenari ideal per a retre un merescut homenatge a qui ha fet d’una professió una forma de vida. Aquest és el particular reconeixement que ha volgut fer-li L’Andana. 

Nascut a València el 3 d’octubre de 1960, José Francisco Sampío Giner es va llicenciar en Ciències Exactes amb un clar objectiu: superar unes oposicions a la docència que va aprovar finalment l’any 85. «Eren les segones que se celebraven a la Comunitat Valenciana», ens conta. «Des d’aleshores he estat tota la meua vida com a professor a l’IES L’Estació, encara que també he exercit com a cap d’estudis durant 4 anys, mentre era director Ignacio Gironés». Tampoc s’oblida de Marisol Cardona, amb qui va coincidir un breu període de temps dins de l’equip directiu, abans de dimitir per una baixa de llarga durada.

Franc i directe en les relacions amb els altres, ha deixat ben clar a aquest redactor que evita definir-se a si mateix. Afortunadament, tenim la seua col·lega de departament Victoria Gutiérrez, que sense mitges tintes ha dit d’ell —amb la tristor de qui acomiada un ser estimat—  que ens trobem davant d’un bon company i una molt bona persona. Sobren paraules.

Del seu pas per l’IES L’Estació recorda amb enyorança com va accedir a la direcció d’estudis sense experiència prèvia i com ha anat evolucionant el nostre centre. «De ser l’únic on s’impartia Batxillerat, va anar acollint a poc a poc els diferents cicles formatius. Pocs anys després rebérem els alumnes de 1r i 2n d’ESO i amb ells s’incorporaren els mestres, que fins aleshores estaven adscrits als col·legis».

Pel que fa al sistema educatiu i a l’evolució dels diferents plans d’estudis, es mostra molt crític, ja que considera que amb el pas del temps s’han anat rebaixant les exigències perquè els alumnes puguen titular. «La meua assignatura, per exemple, és obligatòria en tots els cursos de l’ESO i hi ha alumnes als quals se’ls fa una muntanya des de l’inici de curs. Aleshores ens veiem obligats a fer tot el possible perquè progressen adequadament».

L’excessiu treball burocràtic i l’escassa autoritat reconeguda del professorat són, assegura, dos aspectes que cal millorar. En contrapartida, creu que «l’ambient relaxat» del claustre de professors i la poca conflictivitat en relació amb l’alumnat fan de l’IES L’Estació un bon centre educatiu.

Un centre en el qual, després de tres dècades, s’oculten algunes anècdotes. «Com a cap d’estudis, la meua relació amb els inspectors d’educació ha sigut curiosa. Un d’ells arribà a comentar-me pels corredors que li devia tres milions de pessetes. “Per què?”, li vaig dir jo. “Perquè se m’han colat en el llençol dos grups que no hauria d’haver-te concedit, i això és el que valdran els professors que vindran de més”, em va dir».

Tot i que lamenta no tindre a partir d’ara planificat el quefer diari, sens dubte podrà dedicar més temps de l’habitual a completar el seu arbre genealògic i a gaudir dels seus entreteniments favorits, entre els quals ressaltem la caça o la recol·lecció de bolets, així com diversos jocs d’habilitat o d’estratègia matemàtica i lingüística (sudokus, encreuats i trencacaps, fonamentalment).

El seu desig final se l’apropiem tots: que la pandèmia finalitze prompte i que tot torne a la normalitat. Només així podrà complir altre anhel: viatjar amb la seua parella quan aquesta es jubile.

Que siga així, company.