L’exalumna Paula Torró Albero es gradua en EE.UU.

Paula, al balcó de l'oficina on treballa

Si hi ha algun fet que, com a professors, ens plena d’orgull és conéixer els èxits del jove alumnat que s’ha format al nostre centre i ha compartit amb nosaltres sis anys de la seua vida. Retrobar-se amb estudiants de qui conserves meravellosos records és, sens dubte, tot un plaer. Per això, hui voldria presumir —si m’ho permeten els lectors i les lectores de L’Andana— d’exalumna.

Parle de Paula Torró Albero, una jove que, fidel a la seua excel·lent trajectòria acadèmica, ha tornat a destacar pel seu impressionant currículum. Paula, que ja va obtenir una nota mitjana de 10 en 4t d’ESO, s’acaba de graduar summa cum laude en Business Administration with a Finance concentration per la Universitat de Carolina del Nord Wilmington, el que implica un reconeixement a un rendiment summament destacat que només es reserva per als estudiants excepcionals. «Sempre he tingut curiositat per conéixer altres parts del món», explica la nostra exalumna. «La intel·ligència emocional i la maduresa són qualitats tan importants com els coneixements acadèmics i no hi ha millor forma de desenvolupar-los que anar-se'n ben lluny de casa».

Per aquest motiu, optà per la doble titulació: la que li oferia la Universitat de València (Internacional Business) i la que va trobar a EE.UU., primera potència mundial en el camp de les finances i els negocis. «En aquest món hiperconnectat», aclareix Paula, «les empreses demanden professionals amb experiència o estudis en diversos països i jo, particularment, tenia clar que volia dedicar-me a aquest àmbit. A més, relacionar-se amb gent d'altres nacions amb filosofies de vida i experiències diferents contribueix a tindre una ment oberta i ajuda a empatitzar molt més amb les circumstàncies alienes».

Amb el seu amic Danny al Washington monument

Ara té l’oportunitat de romandre, almenys un any més, a Washington D.C. L’empresa que la va contractar durant el seu període de pràctiques li ha oferit un lloc de treball a temps complet. Així que, de moment, gaudirà de la ciutat, de la gent i de la diversitat; mentrestant, decidirà en quina universitat ampliarà la seua formació amb un màster en finances o economia. El que sí té clar és que la vocació docent no ha aparegut en la seua vida. «Tinc molt poca paciència», explica amb un somriure. «Si impartia classes d’espanyol era perquè estava ben remunerat i EE.UU. és un país car. Sempre m'ha agradat tindre un extra per a anar-me'n de viatge o no gastar tants diners de la beca». De tota manera, l’experiència com a professora li ha permés conéixer alumnes molt interessants i de totes les edats.

És aquesta diversitat un dels aspectes que més li ha cridat l’atenció de la cultura nord-americana. «A Carolina del Nord», comenta, «vaig tindre l’oportunitat de relacionar-me amb gent local i aprendre sobre la seua cultura. Però també vaig estar en contacte amb un fum d'estudiants de tots els racons del món. A més, sempre he tingut als meus companys de carrera espanyols, amb qui tinc molt bona relació». Per al professorat de la seua facultat també reserva bons comentaris. Gràcies a les activitats extracurriculars i a la tesi ha tingut una excel·lent relació amb tots ells. «Sempre han estat dispostos a transmetre coneixements a qualsevol que mostre interés i m'han donat consells molt útils», recorda la jove.

Amb els seus pares quan en 2017 va 
rebre el Premi Extraordinari d'ESO

Lamentablement, la pandèmia mundial no li ho ha posat gens fàcil, ja que la distància i la por ho agreujaven tot. Assegura que patia perquè no volia que els seus familiars més propers caigueren malalts en una situació tan extraordinària. A més, abans d’arribar a Wilmington «la burocràcia va ser molt traumàtica. Viatjar era quasi impossible i si no haguera sigut per una exempció d’última hora, els estudiants no haguérem pogut viatjar a EE.UU.». L’aspecte social també va ser problemàtic per a Paula, que es trobava en un lloc completament nou on només coneixia els altres cinc espanyols que havien viatjat amb ella. «El covid em va impedir conéixer més gent al principi», lamenta, «ja que no es feien esdeveniments, quasi no hi havia estudiants internacionals i tot era per Zoom. Afortunadament, en els semestres següents la cosa va canviar i vam tornar a una relativa normalitat».

Una jove Paula, en 2014, recollint el seu
premi per una redacció en anglés

Una normalitat que sembla que està arribant a poc a poc a la vida de Paula, que s’acomiada de nosaltres tan afable, humil i agraïda com quan estudiava entre aquestes parets, recordant amb enyorança i orgull els seus professors que tant han marcat la seua trajectòria: José, Vicent, Victoria, Alfred o aquest reporter que subscriu aquestes línies i que sempre l’evocarà així.

😘😍😘😍😘😍😘😍