OPINIÓ: 

LA FIRA

Paula Gramage

Imatge de la Fira del Bloc de Sergi Gómez

Pel novembre, quan tornava el fred paralitzador i les gotes de pluja mullaven els  carrers, emergia del no-res una petita ciutat màgica, plena de llum i color. Recorde que, quan el sol s’amagava, ens endinsàvem al seu interior, i jo m’aferrava a la mà de l’avi per no perdre’m entre texans i abrics. L’ensucrat cotó en pèl s’alçava entre els muscles i desprenia una flaire dolça que es fusionava amb l’olor a castanyes torrades. El parpelleig multicolor dels llums, el desconcertant soroll de les sirenes... Aleshores pujàvem damunt d'aquell monstre gegantí que intentava tocar el cel i quedàvem suspesos en l’aire. Podia veure tota la ciutat sumida sota l’alè de la fira. Els nens somreien, els enamorats s’agafaven de la mà i l’avi, assegut al meu costat, m’explicava que des del vagó d'aquella sínia estàvem volant sobre els núvols, i jo tancava els ulls per poder acaronar-los.