Quan les
arrels són a deu mil quilòmetres de distància
La Xina; crònica d’un viatge als orígens
Per Sheng Bang Zhang Chen (2n Batx. C)
 |
| Badia de Shanghai al capvespre |
El meu nom és Sheng Bang, o Simbo, si preferiu. Vaig
nàixer a Ontinyent, però sóc d'origen xinés i ara, després de dèsset anys, cinc
mesos i nou dies, per fi he pogut visitar el país de les meues arrels, el país
dels meus pares, dels avis, dels més antics ancestres. M’han contat que, de
petit, quan tenia només un any, ja hi havia anat, però no en conserve cap
record, cap imatge. Mai no he pogut anar a Nova York, ni a Tòquio... però sí que
he estat a Shanghai i a HangZhou, de la Xina, ciutats realment increïbles.
 |
| Bright Temple HangZhou |
La major part d'aquestos dos mesos que ha durat el meu viatge, per març i abril, m'he instal·lat a WenZhou, ciutat natal de mon pare. Els parents em tractaven com si em conegueren de sempre, amb molt d'afecte. Tanmateix, sense amics, encara que estigues a un lloc desconegut, com que tenia massa temps lliure, m'avorria una mica. Tinc cosins de la meua edat, és cert, però interns als seus col·legis o vivint a l'estranger. Vaig conèixer tres cosins, però ja era la penúltima setmana de tornar, i les seues vacances eren només de deu dies.
 |
| WenZhou, centre |
Allà a la
Xina, tant la gent rica com la pobra, és molt presumida i sempre
procura vestir molt elegant. Sigues un jove de dèsset anys, o un home madur de quaranta,
la moda és vestir amb americana, a vegades amb corbata, i amb un pentinat com
els dels famosos actors, cantants i models xinesos; és el prototip de
l'empresari elegant i triomfador, que tant es du ara. Les xiques, en canvi, vesteixen molt
provocatives, amb faldilles curtes, sabates amb talons alts molt exagerats,
pentinats cars, roba estilosa i
potser que arriben a posar-se alguns quilos de maquillatge a la cara. La gent,
al centre de la ciutat, no va en mobilettes,
sinó parlant amb la tablet apegada a
l'orella. També hi ha gent que va més enllà, i no es lleva l'etiqueta del preu
de la roba, sols per presumir dels diners que li ha costat.
 |
| KTV |
També hi triomfa el KTV (Karaoke), en edificis amb
habitacions per a allotjar-les i passar una bona estona amb amics i amigues. A
les discoteques, tan aviat com entres, et duen a qualsevol taula per un cost
mínim de 60 euros, i demanes beguda i menges fins a consumir aquesta quantitat
de diners. A la zona del sud hi han molt pocs estrangers occidentals; n’hi han més
pel nord i pel centre, que són els llocs on més negocis es tracten i més
turisme s’hi mou. Tot, però, es pot nogociar. Et munten els preus, si més no, unes
vuit vegades el preu original. Sols queden com a excepció els restaurants i les
tendes de les grans places i carrers. Per tant, sols queda l’opció de regatejar
el valor del que vols comprar. Si saps buscar bé i tens bones paraules amb les
quals tractar, tot t'ix molt barat... però clar, també hi han coses cares,
caríssimes, sobretot al centre de les ciutats, on hi ha més moviment.
El primer que em va cridar l'atenció és l'amplària dels
carrers, l’enorme tràfic que hi ha, i també em va impressionar l'alçada que
arriben a mesurar els edificis. Hi han més de vuit tipus de vehicles, i tots ells
circulen i aparquen on volen i com volen. Els cinturons de seguretat i els
cascs no hi tenen cap importància; tampoc els passos de zebra ni les voreres. Tots,
però tots els xinesos, sense excepció, parlen només de diners i del respecte a
la família... o, com a molt, de jocs
d'atzar i d’apostes. Jo no sóc ric, però alguns dels membres de la meua família
de la Xina tenen negocis que van molt bé... però clar, això no ve del cel, cal
treballar-s'ho. Tinc oncles que han arribat a conèixer a Hu Jintao (l'anterior
president de Xina) per negocis de construccions, venda de bancs, i assumptes de
la borsa. Però, malgrat que hi ha tanta riquesa, no tot el món és igual. També
existeixen els captaires, sense braços o cames al mig del carrer, demanant
diners... molt d'ells, però, em tem que ho fan perquè són ganduls.
Bé, també us vull parlar dels llocs que he visitat. L'illa
de Wenzhou (Jian Xin Yu) és
increïble, amb un temple budista, records de la Guerra Sinojaponesa amb
objectes guardats en vitrines, i imatges amb explicacions del comunisme de Mao
Zedong. També he conegut Fanshan, poblet agrícola natal de ma mare... tot molt
rural, amb cases bastes de pedra, i camps de cultiu. Però també amb cases de
luxe, per l'èxode rural, i a l'estranger, fent dels diners guanyats l'orgull
del treball realitzat, als ulls dels que es van quedar. També hi ha les Muntanyes de Lishui amb moltes escultures i
escrits xinesos sobre poetes famosos i escriptors. Gran arboreda i verdor de
l'ambient natural, amb escassesa de gent, a excepció dels camins per a
visitar-ho. Una de les ciutats més impressionants del món, però, és Shanghai. Shanghai
no ha estat mai vista com una ciutat tradicionalment xinesa, per això està molt
modernitzada, tots els dies a les sis de la vesprada comença un fabulós capvespre
i els llums de milers de colors que dibuixen els contorns dels gratacels es
propaguen a poc a poc per la gran badia... és increïble veure com contrasta el
cel amb la il·luminació dels grans edificis.
No sé si us ha agradat el meu relat. Per a mi ha estat
una experiència fantàstica.
 |
| De camí a un temple budista |
 |
| Escultures a Lishui |
 |
| JianXin Yu |
 |
| YuZhu |
 |
| Fanshan |
 |
| Figura d'un poeta xinés |
 |
| Shanghai centre |
.JPG)
