El
passat dimecres, 18 de novembre, al saló d’actes de l’IES L’Estació, el
professor de llengua i literatura i escriptor Vicent Enric Belda, ens va fer la
presentació, als alumnes de 2n d’ESO, del seu llibre La llegenda de l’amulet de jade.
Amb aquesta obra,
Vicent va guanyar el XI Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre l’any
2.006, i la novel·la també fou escollida per als White Ravens (2008), la selecció que fa la
biblioteca de Munic de les obres infantils i juvenils més destacades d'arreu
del món.
Aquest llibre tracta
sobre l’amor i l’amistat d’un jove i d’una xiqueta xinesa, amb moltes aventures,
misteris i llegendes xineses. Així mateix ens fa reflexionar sobre temes com l’eterna
joventut i la convivència familiar. Durant la
presentació, Vicent ens anà contant curiositats de la petita aldea Han situada a la vora del llac Quinghai Hu, al nord-est de la Xina, on se situa la llegenda, i poguérem gaudir del vídeo de l’estrena, el passat maig, per la Banda d’Agullent, de l’obra musical “De llegenda”,de l’autor agullentí Josep Maria Bru, inspirada en la seua
novel·la.
La veritat és que m’ha
agradat molt el teu llibre, Vicent. Gràcies per aconseguir que, amb la lectura,
obrim la imaginació i viatgem a un món desconegut, ple de misterioses aventures.
Com cada any, l'alumnat de l'IES l’Estació participa en
un concurs de fotografia en el qual cadascú retrata el racó d’Ontinyent del
segle XVI que més l'ha captivat. Per aquesta raó, durant el mes de novembre, l'alumnat de Quart d'ESO hem baixat des del nostre centre fins a la Vila
perquè el nostre professor de valencià, Alfred Bernabeu, ens mostre alguns
dels llocs els quals apareixen en la novel·la que hem llegit aquest trimestre:
El Justícia, de Joan Torró.
Quan hem arribat, hem travessat el pont vell, construït
fa més de cinc-cents anys i que ha resistit, impàvid, les fortes riuades del
Clariano. També hem vist el Palau de la Vila, on vivia El Justícia en la
novel·la; el Mirador, des d’on es poden apreciar unes vistes fabuloses
d’Ontinyent, i molts altres llocs de la Vila.
Personalment, pense que està fantàstic que els joves
coneguem com era l’antic Ontinyent i la seua història mitjançant aquest tipus
de concursos, ja que ens dóna la
iniciativa per a participar i descobrir nous racons d’Ontinyent desconeguts per
a nosaltres fins al moment.
Dimecres,
18 de novembre, ha quedat inaugurada l'exposició ‘Second Round: art i lluita
als instituts valencians" a l'IES
L’Estació d’Ontinyent, la quarta parada d'un total de dotze que es realitzen en
diferents instituts valencians. Aquesta iniciativa, que naix amb una clara
vocació reivindicativa de la presència de l'art en el dia a dia de les
societats més avançades, és un projecte en comú de la Universitat de València i
dels instituts.
La
inauguració ha comptat amb la presència del Regidor d'Educació, Òscar Borrell,
i, per part de la Universitat de València, de Ricard Huerta, Director de
l'institut Interuniversitari de Creativitat i Innovacions Educatives, a més d'Àngela Montesinos, Coordinadora de la
Unitat de Suport al Vicerectorat de Participació i Projecció
Territorial; també de Maria José Góméz,
que realitza el seu doctorat sobre el projecte "Second Round",
i d'Almudena Rodríguez, exalumna de l'IES l'Estació, que ha col·laborat com a
professora el la Facultat de Belles Arts i que ara realitza un màster
relacionat amb les arts visuals.
El Director de l'IES l'Estació, Pere
Vañó, moderà l'acte de presentació realitzat al saló d'actes, on van
intervenir, a més de les personalitats abans referides, la professora Cèlia
Vidal, que parlà sobre la presència de les arts visuals en el món actual a
través de la publicitat. Per la seua banda, Almudena Rodríguez reflexionà sobre
la seua motivació professional en el món de les arts. Conclogué l'acte Ricard
Huerta, que féu un repàs sobre la presència de les arts gràfiques en algunes
ciutats actuals.
L'exposició "Second Round" romandrà
a Ontinyent fins el proper 1 de desembre. Consta de 21 panells que fan visible
allò que s'ha impulsat al voltant de les arts en el món educatiu amb la
intenció de defensar l'aprenentatge de les arts en els diferents nivells de
l'ensenyament obligatori. S'acompanya també d'una exposició dels treballs
realitzats per l'alumnat del Batxillerat d'Arts.
Article d'Alfred
Bernabeu, cronista de la ciutat d’Ontinyent i professor de l'IES l'Estació, publicat al periòdic LEVANTE el dia 14-11-2015
En el cor de la tardor
-el tercer cap de setmana del mes de novembre- els ontinyentins tenim una cita
ineludible: la fira, una celebració sempre compartida. Els pares o iaios acompanyaran uns infants que no es cansen mai de pujar als
cavallets, a la “nòria”, als diminuts cotxets de “choque”. La jovenalla
preferirà atraccions més atrevides amb les quals descarregar l’adrenalina.
Molts dels meus paisans buscaran el motiu, l’excusa, per a passejar en un atapeït recinte firal tafanejant i procurant comprar
a bon preu, entre les “paraetes”, l’obsequi desitjat.
A hores d’ara, la fira d’Ontinyent
és pur entreteniment i diversió. No sempre ha sigut així, les fires eren molt
importants per a l’economia dels nostres avantpassats. A elles, acudien
comerciants i compradors buscant una transacció avantatjosa perquè estava
exempta del pagament d’impostos i, al mateix temps, còmoda, ja que durant un
període determinat es concentrava un ampli ventall de productes; uns articles
que normalment no estaven a l’abast de la gent. No cal remuntar-se massa en el
temps per a recordar que les vies de comunicació de la comarca han sigut
sempre deficients i han dificultat l’intercanvi
comercial.
Cal destacar que fins a meitat del segle XIX els ontinyentins estaven obligats a adquirir els
productes en les tendes que tenien reservada la venda de manera exclusiva. Hui en dia resulta
inimaginable. Però, exceptuant el dia de mercat o fira, els ontinyentins tenien
limitada les opcions de mercat a causa
de l’existència d’aquests monopolis que controlava l’ajuntament. Per tant, la
fira era un oasi de llibertat en un entramat comercial sotmès a molts
entrebancs i aranzels.
Sens dubte, aquesta concentració
comercial potenciava l’economia del municipi, ja que en un curt període de
temps es realitzaven moltes transaccions amb el natural benefici dels veïns. No
és d’estranyar que, a mitjans del segle
XVII, l’ajuntament d’Ontinyent interposara litigi legal contra el marqués d’Albaida, perquè havia canviat unilateralment la data de
celebració de la seua fira fent-la coincidir amb la nostra, amb la lògica
competència mercantil que aquesta mudança
suposava.
Foto: Turisme Ontinyent
Els
ontinyentins, molestos després de sis anys d’esperar la sentència dels
tribunals en aquest conflicte comercial, es dirigiren el 22 de setembre de 1675
-en aquell temps la fira se celebrava en la segona meitat d’aquell mes- al territori del marquesat més pròxim -que
era el poble de Benissoda- i, en venjança, cremaren algunes cases d’aquell
llogaret. La concòrdia de pau entre les
dos poblacions -que necessità la intervenció reial- va estipular una sanció per
als ontinyentins i el pagament dels danys causats; però també l’obligat canvi
de dates de la fira per part de la vila
d’Albaida.
A
poc a poc ens acostem al 600 aniversari del naixement de fira, un privilegi
concedit pel monarca Alfons el Magnànim i datat el 2 de març de 1418. Sóc dels
que consideren que cal potenciar aquest
esdeveniment. Tenim un exemple ben a
prop en l’espai i en el temps de celebració: Cocentaina, una fira més antiga (1346), però que ha sabut adaptar-se als nous
temps. La nostra fira no pot ser únicament una
festa lúdica que molts vinculem a la nostàlgia de la infantesa, quan
començava a fer fred i s’estrenava la roba d’hivern. Ara més que mai, hem de
buscar solucions per al futur.
Imatge de l'exposició a l'IES Lluís Vives de València
El proper dimecres, 18 de novembre, l'exposició ‘Second
Round’ s'inaugura a l'IES L’Estació d’Ontinyent, la quarta de les 13 parades de
la mostra itinerant fruit del treball col·lectiu de la Universitat i 12
instituts d'educació secundària. Els 21 panells que componen l'exposició seran
comuns per a tots els instituts, però cada centre incorporarà aquell material
expositiu que considere adequat: obres artístiques d'alumnes i exalumnes,
performances, vídeo projeccions, etc.
Com ja apuntàvem en L'ANDANA, La Universitat de València,
en col·laboració amb 12 instituts de secundària valencians, presenta aquesta exposició itinerant ‘Second Round: art i lluita als instituts
valencians’. Els 21 panells expositius donen visibilitat a tot allò que
s'ha impulsat al voltant de les arts en el món educatiu amb la intenció de
defensar l'aprenentatge de les arts en els diferents nivells de l'ensenyament
obligatori.
L'exposició estarà a l'IES L’Estació fins
a l’1 de desembre, després continuarà el recorregut itinerant pels instituts
que han participat en el projecte: IES Laurona de Llíria (4 desembre), IES
Tirant lo Blanch de Torrent (15 gener), IES Número 1 de Requena (2 febrer de
2016), IES Benlliure de València (17 febrer), IES Josep de Ribera de Xàtiva (2
març), IES Ausiàs March de Manises (15 d'abril), IES Sanchis Guarner de Silla
(3 de maig) i IES María Enríquez de Gandia (18 de maig). Una vegada conclòs
l'itinerari, el Vicerectorat de Cultura i Igualtat organitzarà una exposició
final en el Centre Cultural La Nau de la Universitat de València, on
s'exhibiran, a més dels panells, una selecció del material artístic dels
centres de secundària participants.
Divendres 6 de novembre, l'alumnat dels cicles
formatius de primer i segon curs de Gestió Administrativa, a més del primer
curs d'FP Bàsica, visità la Diputació de València i les Corts Valencianes. Els
acompanyaren les professores Encarna Soriano, Mariola Garrido i Carmen Chaveli.
La visita a les Corts Valencianes va estar conduïda
per en Fèlix Vergara, Cap de protocol. Segons explica Encarna Soriano, cap del
Departament, aquesta activitat formativa és relacionada amb el mòdul d'empresa
i administració i resulta molt interessant perquè l'alumnat conega in situ el
lloc on els representants del poble valencià organitzen totes les àrees de l'activitat política i social dels valencians.
L'activitat es completà amb un passeig pel centre de
la capital valenciana, a més d'una visita a un centre comercial per tal
d'analitzar les tècniques comercials i d'escaparatisme.
L'alumna Carla Soriano Soler guanya un joc literari promogut pel Departament de Castellà i el seu professor Fernando Moreno
Augusto
Monterroso, escriptor guatemalenc, és universalment conegut per haver escrit El dinosaurio, considerat un dels contes
més breus en llengua castellana.
EL DINOSAURIO
Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí.
L'autor, suposem que deliberadament, no va voler aclarir les incògnites que
ara Carla Soriano, alumna de 4t,ens ha desvetlat. Qui va
despertar? Què feia el dinosaure en aquell lloc? Quin tipus de rèptil era? A
quin espai concret es refereix el narrador quan empra el díctic allí?
De
vegades, només cal un vers o frase suggerent perquè s'òbriguen les portes de la
imaginació.
EL ÁNGEL CAÍDO DEL CIELO
por Carla Soriano
Entre la multitud de las frías
calles de Nueva York del año 1930, caminaba Jack Johnson, un importante
arquitecto de la época, y como siempre, llegaba tarde al trabajo. Por su mente
pasaban mil y una cosas a la vez: la cena de navidad con su familia, su siguiente
proyecto arquitectónico… Estaba tan absorto en su mundo que no se percató del
escalón de la panadería a la que iba cada mañana. Como consecuencia de ello,
tropezó, se golpeó la cabeza y quedó inconsciente.
Cuando Jack abrió los ojos, reparó en que se encontraba en un hospital, en
el Hospital Presbiteriano de NY, concretamente. -¿Cómo habré llegado aquí?- se
preguntó el arquitecto. De pronto, apareció una dama con una vestimenta un
tanto extraña que interrumpió sus pensamientos. Pero no cualquier señorita,
sino una hermosísima, con cabellera rubia y ojos como diamantes, la cual llamó
mucho la atención del joven arquitecto. -Es un ángel caído del cielo, debe de
serlo- pensó. Ella era Rose, una
paleontóloga que se había encontrado al muchacho sin consciencia delante de la
panadería.
Esa tarde, Jack tuvo la cortesía de invitar a Rose a tomar un té, ya que le
había salvado la vida. Cada palabra que intercambiaban equivalía a una
historia, como si hubieran sido destinados a conocerse. Jack miró su reloj de
mano. Ya era hora de irse a la cena de Nochebuena.
Desde esa tarde de navidad, Jack no dejó de pensar en Rose, en cada risa
que había surgido de su boca, en sus ojos cristalinos. Todo había sido
absolutamente perfecto, excepto el pequeño detalle de que Rose era una mujer
casada, pero esto no importaba, ya que Jack pensaba que todo había sido un
bonito sueño. Cuando una mañana de febrero del treinta y uno sus miradas se
volvieron a encontrar en la panadería, Jack sonrió. No había sido un sueño.
Tuvo la idea de ir a dar una vuelta con ella por los helados parques de Central
Park. Andando y andando, entraron en el Museo de Historia Natural. De cada
dinosaurio que veían, Rose compartía con Jack todos los datos que sabía sobre
él. A Jack le brillaban los ojos cuando observaba hablar con tal pasión a la
chica que tenía al lado. Decidió preguntarle por qué había escogido esa
profesión tan desconocida para él hasta el momento. Rose cambió sus facciones
por completo, fingiendo una breve sonrisa. Seguidamente le respondió que su
padre había sido paleontólogo, y que murió en una explosión en las Honduras,
provocada intencionadamente para encontrar el protoceratops, una especie muy
rara de dinosaurio. Jack se vio afectado con la respuesta de Rose, ya que no
entendía cómo tras una chica tan alegre y entusiasta se podía esconder un
pasado tan triste.
Cuando regresaron a sus casas, Jack comprendió que debía hacer algo para
demostrar su amor por Rose, así que escribió una carta a un primo suyo que
trabajaba en Guatemala para que encontrara el dinosaurio del que había hablado
Rose y se lo trajese lo antes posible al Museo de Historia Natural para
entregárselo a Rose como regalo de compromiso.
El dinosaurio tardó dos meses en llegar, pero finalmente estaba allí. Ese
mismo día, Jack envió una carta a Rose en la que le confesaba su amor. Si este
era correspondido, ella debía ir al Museo de Historia Natural para recoger
el regalo que le tenía preparado Jack. Si Rose acudía y lo aceptaba, se
casarían. Por lo contrario, si ella no aparecía y no aceptaba el dinosaurio, la
olvidaría para siempre.
Jack estuvo toda la tarde esperando al lado del gran dinosaurio protoceratops,
pero estaba tan cansado que se durmió. Cuando despertó, el dinosaurio todavía
estaba allí.
El Servef ha proporcionat tres alumnes en pràctiques per al desenvolupament
de les sessions
"L'aplicació del ioga i la meditació hauria de ser considerada en els programes educatius, per
tal d'ajudar els alumnes a trobar moments de pausa i introspecció, en el seu frenesí
diari", considera el Departament d'Educació Física*
L'alumnat
de l'IES l'Estació ha participat en un programa d'aprenentatge inicial de ioga,
que s'ha desenvolupat del 23 de Setembre al 5 de novembre a les instal·lacions
del centre de la mà del Departament d'Educació Física i el Centre de Formació
del Servef d'Ontinyent.
El
curs d'instructor de Ioga impartit en el Servef
té una durada de 590 hores. Som la segona localitat en tot Espanya que ha
apostat per incloure aquesta disciplina en la seua oferta educativa i a
Ontinyent ha finalitzat la segona edició.
El
seu contingut és molt complet. S'estudien els orígens i fonaments teòrics del
Ioga, la seva filosofia, pedagogia i didàctica, anatomia, gestió de centres,
creixement personal i pràctica, molta
pràctica.
El
mòdul pràctic té una durada de 120 hores i és on els alumnes acudeixen als
centres i institucions per a posar al seu servei tots els coneixements
adquirits.
Elena
García Navarro, psicòloga-psicoterapeuta i professora de ioga, responsable del
curs del Servef, opina que tant el
ioga com el mindfullness beneficien
l'alumnat a tres nivells: físic, mental i emocional:
1.-
Físicament el Ioga ajuda a guanyar en força, flexibilitat i to muscular que milloren
la propiocepció i la consciència
corporal. A més, es desenvolupen hàbits posturals saludables que previndran un
gran nombre de malalties i patologies a l'esquena, entre d'altres.
2.-
Mentalment, mitjançant la meditació i l'atenció plena (mindfullness) l'alumnat aconsegueix augmentar la seua atenció i
concentració amb la possibilitat de millorar els resultats acadèmics.
3.-
Emocionalment, l'alumnat aprèn a tindre un contacte respectuós i afectuós, honest
i real amb ell mateix. Això desenvolupa qualitats com l'empatia i la compassió
que afecten directament a la convivència del centre.
Els
centres educatius i els nostres joves estan cada dia més dotats de tecnologia i
noves aplicacions informàtiques, però menys preparats per a escoltar el seu “jo
intern” i gestionar les pròpies emocions de manera eficient.
El
professorat d'Educació Física que ha participat en l'experiència per segon
any consecutiu opina que “a la nostra
societat actual hi ha poc temps i espai per a la introspecció i el contacte
íntim, la qual cosa justificaria la introducció del ioga i mindfullness al currículum, ja que és una ferramenta molt poderosa
per a l'autoconeixement”, i expliquen: "Hauríem d'aconseguir el repte de
conjugar coneixements i emocions; dades i intel·ligència amb sentiments.
Hemisferi esquerre i dret al servei de l'alumnat, oferint-los la possibilitat
que trien el que volen ser en la vida amb responsabilitat, consciència i passió.
Els nostres alumnes i fills són el nostre futur".
Avui a
L'ANDANA tenim el plaer d'entrevistar un gran músic, un percussionista
internacional, Xavier Castelló Aràndiga, exalumne de l'IES l'Estació que va formar part de la
primera promoció del Batxillerat Artístic. Actualment Xavi Castelló, que va
nàixer a Aielo de Malferit fa trenta-dos anys, és el solista de percussió de la
Helsinki Philharmonic Orchestra i
resideix a la capital de Finlàndia. Germà del també percussionista de l'Orquesta Nacional de España, Joan
Castelló, Xavi és un xicot alt, d'aspecte molt saludable i somriure permanent
als llavis, una persona discreta a qui realment paga la pena de conèixer.
Secció de percussió de la Helsinki Philharmonic Orchestra
Xavi, com vas arribar al lloc que ara
ocupes a la Helseinki Philharmonic Orchestra?
Xavi Castelló: Jo
vivia a Madrid, on estudiava i treballava, i des d'allí va començar tot. Vaig veure
un anunci en una web sobre una vacant a l’Orquestra Filharmònica de Hèlsinki.
Havies d'enviar un DVD on interpretares una sèrie de peces, a més del
currículum. Una vegada admès, calia anar a Hèlsinki i passar una sèrie de
proves, on no hi cabia el mínim error. Recorde que el primer dia vam
estar des de les vuit fins les sis de la vesprada, i al dia següent els finalistes
vam realitzar una l’última ronda on es decidiria qui formaria part de
l'orquestra.
A València
tenim un gran nivell de musics, ja que, dels quatre finalistes que hi érem, a
Hèlsinki, dos érem valencians: un gran músic i amic meu d’Albaida, Manolet Martínez, també va arribar a la
final amb mi, i ara ocupa una plaça de percussió a Amberes (The Royal Flemish Philharmonic), on, per
cert, hi ha un músic ontinyentí i amic meu també, Jaume Santoja, també exalumne de l'IES l'Estació.
Hèlsinki, Finlàndia
Com és el teu dia a dia a Hèlsinki?
Xavi Castelló: Ací a
l'orquestra no tenim un horari fix, varia molt cada setmana segons els concerts
o la programació a l’auditori. Però un dia bàsic consta d'assaig amb l’orquestra,
estudi personal i alguna activitat física.
Què fas en el temps lliure?
Xavi Castelló: Quan en
tinc, aprofite per netejar un poc casa. També solc anar a jugar a tennis o pàdel,
o algun tipus d’activitat a l'aire lliure.
Com dus el fet de viure tan lluny de casa?
Xavi Castelló: Hui
en dia, gràcies a la tecnologia, les distàncies es fan molt més curtes; pots
estar en contacte amb la gent constantment i automàticament. Es graciós perquè
moltes vegades m’assabente de coses que han ocorregut al poble, a Aielo, abans
que la mateixa gent que hi viu. Però tot
i això, sempre trobes a faltar la família, la gent a la qual estimes i l'ambient
on t’has criat: les teues arrels. Crec que no s’han de perdre mai de vista.
Primera promoció del Batxillerat Artístic (2000-2002) Busqueu en un dels quadres el nostre protagonista!
Què destacaries del teu pas per l'IES
l’Estació?
Xavi Castelló: Bé,
recorde que no vaig ser uns dels alumnes més aplicats, ja que compaginar els
estudis musicals amb els de batxillerat em costava bastant. Però sí que recorde
molt bé al bon ambient estudiantil que hi havia i les classes d’art del gran
professor Joan Martí.
Quin consell donaries a l'alumnat que ara
es troba a l'IES l’Estació?
Xavi Castelló: Segons
l'experiència pròpia, crec que és una etapa molt important, on cadascú va a poc a
poc prenent decisions més importants i intentant visualitzar el seu propi camí
o destí. Jo els recomane que s’escolten ells mateixs, que pensen molt bé què
volen ser i que no estudien una carrera pensant en l'eixida laboral, sinó que
en trien una que els apassione, que els motive a diari, que els faça alçar-se tots els dies del llit d’un bot perquè és realment el que desitgen fer.
Només escoltes música clàssica?
Xavi a la Sala de Concerts de Colònia, Alemanya
Xavi Castelló: No. M’agrada
escoltar un poc de tot. Crec que cal escoltar música variada, però sempre de qualitat.
Últimament escolte jazz, salsa, o cantants com Stevie Wonder, Sting, Rubén
Blades…
En acabar
l'entrevista, Xavi encara ens explica algunes intimitats, com són les
sensacions que s’experimenten quan s’és dalt d’un escenari, els nervis abans d’eixir
i l’eufòria quan ha acabat satisfet la seua actuació. També ens parla dels seus
projectes immediats: alguns concerts de música de cambra i altres projectes com
a solista. I així, amb ecos llunyans de bongos, timbals, vibràfons, xilòfons i
marimbes ens acomiadem d'aquest gran músic d'Aielo. La seua passió per la percussió
l'ha dut a la costa del Mar Bàltic; raigs de sons mediterranis escalfant les
fredes terres del Golf de Finlàndia.
Aquest llibre tracta
sobre l’amor i l’amistat d’un jove i d’una xiqueta xinesa, amb moltes aventures,
misteris i llegendes xineses. Així mateix ens fa reflexionar sobre temes com l’eterna
joventut i la convivència familiar.
