La pesta de 1600: la mortífera epidèmia que
afectà Ontinyent
A principis de març de 1600 es declaraven els
primers casos de l’epidèmia entre els veïns de la Cantereria, la zona més
deprimida socialment d’Ontinyent. Malgrat l’aplicació de mesures preventives
-aïllar el focus infectat- la malaltia s’estengué a tots els carrers de la
població. Un manuscrit descrivia els primers moments d’aquell contagi: “ Y en pocos días murieron todos los moradores
de aquel barrio, la enfermedad solo hera un grano que les salía en cierta parte
del cuerpo y en 24 horas, morían”.
La magnitud de la malaltia va ser
tan terrible que, en pocs mesos, un de cada cinc ontinyentins moriren de pesta
bubònica. Per tal que el lector puga copsar els terribles efectes, voldríem fer
una equivalència amb la demografia actual: la mort de 7.000 persones.
L’esgarrifadora epidèmia truncà la gran expansió demogràfica d’Ontinyent que
l’havia convertit en la quarta població de l’antic regne de València; tan sols les ciutats de València, Oriola i Xàtiva
l’avantatjaven en habitants.
La lluita contra l’epidèmia causà
nombroses despeses a les arques del consistori. Eren tantes que l’ajuntament demanà préstecs per
valor de 12.000 lliures, una suma que corresponia als ingressos municipals de
tres anualitats. A banda de les negatives repercussions que va causar en la
demografia i l’economia de la població, la pesta va provocar un impacte social important.
Podem
trobar actituds personals ben diferents davant la malaltia: unes conductes heroiques
sacrificant la pròpia vida; altres pusil·lànimes fugint de la població
infectada i recloent-se en llocs aïllats. Una mesura de salvaguarda habitual en
l’època i que ja havien practicat personatges com el metge Jaume Roig, que
escriví la cèlebre obra misògina “l’Espill” al seu refugi de Callosa d’En
Sarrià. També en la ficció literària, Giovanni Boccaccio centra el marc de
referència narratiu de l’universal Decameró en una vil·la prop de Florència
on un grup de jóvens intenta protegir-se
dels embats de la pesta negra.
Bona part de l’oligarquia
ontinyentina va buscar la salvació abandonant la vila. Els tres jurats i el
justícia es queixaven al virrei de la solitud en el govern perquè molts capitans de la milícia local i
consellers (regidors) “estan fuera, de
manera que queda esta villa con muy poca gente de respecto y autoridad...”.
Però, malgrat els estralls de l’epidèmia, el nucli de govern de la vila
continuà exercint el regiment municipal.
Molts eclesiàstics de l’església de Santa
Maria, com la resta d’elements privilegiats, mantingueren unes conductes
insolidàries i gens edificants; en lloc de prestar atenció espiritual als
malalts, fugiren. És clar que hi hagué sacerdots que acompliren a la perfecció les funcions
sagramentals i confortaren els malalts arriscant la vida: el plebà i el vicari
moriren... El patriarca i arquebisbe Joan de Ribera, en carta als jurats, va
disculpar les seues primers pors i va elogiar el gran sacrifici oferit per
auxiliar espiritualment els empestats. El
clergat regular també observà un comportament molt divers. Les comunitats
conventuals dels ordes mendicants es comprometeren a fons. El pare guardià de
Sant Francesc i altres frares que combregaven els moribunds ho pagaren amb la
mort; el paper dels caputxins, encomiable, també es dedicaren a impartir els
sagraments als malalts. Ben diferent va
ser l’actitud dels pares dominics que es guardarem molt a mantindre relacions fora del monestir i clausuraren tots
els accessos desatenent tot auxili
espiritual o material.
Cal recordar, que a hores d’ara, la
pesta continua estenent-se a través de les mossegades de les puces. Cada any,
el bacil Yersinia pestis afecta a
prop de 3.000 persones en els països subdesenvolupats. Afortunadament,
les mesures higièniques i antisèptiques- completades amb el tractament amb
antibiòtics- impedeixen que es tornen a repetir aquelles epidèmies pestíferes que
delmaven poblacions senceres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada