Inmaculada Molina Botella, una autoritat mundial en reproducció humana assistida
"Quan vaig arribar, estava molt preocupada perquè el nivell ací, a l'institut, era molt alt"
Inmaculada Molina
és fundadora del laboratori de Fecundació In Vitro (FIV) de la Unitat de Reproducció Humana de l’hospital La Fe de València des de 1987, és també
professora associada del Departament de Ciència Animal de l’ETSIA de la
Universitat Politècnica de València, i vocal de la Comisión Nacional de Reproducción Humana Asistida del Ministerio de
Sanidad y Consumo. Des de 2012 és avaluadora externa del MSyPS per a “Vigilance
and Surveillance of Substances of Human Origin. Guidance on Vigilance &
Surveillance in Assisted Reproductive Technologies in the European Union”. Com
a investigadora, ha estudiat la preservació de la fertilitat en dones amb
càncer, i la selecció embrionària mitjançant l’anàlisi d’imatge i el disseny de
variables morfomètriques.
Però tota carrera
professional té un origen i el d’Inma Molina va començar en COU (Curs
d’Orientació Universitària) en aquest centre, llavors Instituto Mixto de Onteniente, l’any 1975. En aquesta entrevista,
Inma Molina ens explicarà quins són els seus records.
Què recordes del teu pas pel nostre institut?
Inma: Vaig arribar a fer COU en 1975 (l'any que morí
Franco). Havia estudiat sempre en col·legis privats, sols de xiques i de nivell
bastant baix. Jo estava molt preocupada perquè el nivell ací era molt alt. Al
final vaig traure matrícula d'honor global i m'enviaren a l'Olimpíada Matemàtica. D’aquest centre, m'agradaren les
classes mixtes. Els companys eren molt divertits. Jo vaig fer COU de ciències i
recorde molts dels meus professors. Valentín era el meu professor de
matemàtiques especials i comunes, que organitzà un grup de cine els dissabtes.
Anàvem a València a veure pel·lícules de Visconti, Bertolucci... A la meua professora
de biologia li deien Marisol Cardona; era un encant. El profe de química era
Abelardo Muñoz. El de francés es deia Paulino del Molino. Sentíem cançons de Moustaki
i altres cantautors francesos, tot cançons protesta. Vaig fer molts bons amics i
encara mantinc la relació amb Ana Vila i César Belda. Als que vivíem fora (jo
sóc de Bocairent) els professors ens deixaven els seus despatxos per dinar,
llavors no hi havia menjador. Jugàvem a futbol dins del despatx i féiem algunes
trastades.
Quina carrera vas estudiar?
Inma: No sabia què estudiar;
m'agradaven les matemàtiques però al
final em vaig matricular en la Facultat de Medicina de València. Em van agradar
els primers quatre anys, però quan vaig començar a fer les pràctiques amb
malalts, deixà d'agradar-me. Em vaig matricular en Biologia en matrícula lliure
i, mentre acabava medicina, vaig fer Biològiques sense anar a classe. No sabia
què faria en un futur, però m'agradava molt estudiar. Em vaig especialitzar en
Bioquímica em donaren una beca per a formació de personal investigador en la
Universitat Politècnica de València, on vaig fer la meua tesi doctoral sobre
fecundació in vitro en conills. Per a formar-me en fecundació, la UPV m'envià
a Barcelona a fer l'especialitat de fecundació in vitro en humans. Em vaig doctorar el 1987 i tenia previst fer
l'oposició per a la meua plaça en l'escola d'enginyers agrònoms, però vaig
acabar organitzant la unitat de reproducció humana (URH) de l'hospital La Fe de València, on continue
treballant des de 1986. Ja veieu, mai m’imaginava treballant en reproducció assistida.
Jo crec que la professió em trià a mi, jo només em vaig deixar portar.
Inma: Ara treballe tots els
matins a la URH (Unitat de Reproducció Humana) de l'hospital La Fe. El meu treball consisteix a fer xiquets
mitjançant tècniques de reproducció assistida. També dirigisc línies
d'investigació en les quals altres biòlegs o biotecnòlegs participen en la realització
de la seua tesi doctoral. Treballe molts
caps de setmana i per les vesprades vaig a donar classe a la Universitat Politècnica
de València. M'agrada molt la docència i crec que la relació amb els meus
alumnes em rejoveneix i m'enriqueix.
Com veus els i les estudiants d’ara? Que els aconselles?
Inma: Els alumnes d'ara em
semblen més formals que els d'abans, són gent molt preparada que es prenen les
coses molt seriosament. A mi l'institut em canvià, em féu mes solidària i vaig començar
a anar a les manifestacions d’estudiants amb els meus companys i companyes. En
aquells moments la situació política i social estava molt embolicada i els
estudiants podíem fer coses per a canviar el futur, o, si més no, això créiem.
Triar una carrera
és complicat i a voltes et sembla que és impossible però si t'equivoques, com jo,
sempre trobes el camí o tal volta el camí et troba a tu. El més important és no
deixar d'estudiar i treballar fins que aplegues a alguna part. La vida ens
porta per camins que no podem ni imaginar. Quant al futur, el veig complicat perquè molts dels meus
alumnes han hagut d’anar-se’n a Europa o als Estats Units; altres han acabat a Sud-Amèrica.
Això només significa que hem de treballar més i no deixar-nos vèncer per res.
La ciència i el coneixement són com una cadena i cadascú de nosaltres som els
seus esclavons. Als meus alumnes, solc donar-los aquest consell: “La presumpció
de victòria ens condueix a ella”.
Quina relació mantens amb Bocairent i amb la seua comarca?
Inma: Mai he perdut el contacte
en el meu poble, Bocairent, ni en la meua comarca de la Vall d’Albaida.
Participe en tots els actes als que m'inviten. A més, en el meu poble estan els
meus amics i la meua família i vaig sempre que puc. Per a les festes de Moros i
Cristians em demane sempre cinc dies de vacances per a passar-los amb la meua
germana, disfrutant de la festa; som de la comparsa dels Contrabandistes, ens apuntà
mon pare quan vam nàixer. En les festes d'estiu també isc a ballar les danses.
M'encanta el paisatge del meu poble i crec, com diu el cantant Raimon, que qui
perd els seus orígens, perd la seua identitat.
.JPG)
