Una reflexió sobre la LOMQUE

Paula Gramage Sanchis, exalumna de l'IES L'Estació i estudiant de 3r de Medicina a la Universitat de València, comparteix, una vegada més, amb els lectors i lectores de l'ANDANA el seu punt de vista sobre els últims esdeveniments que estan afectant el món educatiu.

Cada vegada que escolte el grinyol dels frens, busque l’institut rere el vidre. I mentre el tren s’atura, observe amb enyorança l’explosió de colors que decora la pell d’aquest vell edifici.

Aquests últims anys, els esdeveniments m’han fet reflexionar de forma freqüent sobre el sistema educatiu vigent, sobre els avantatges que disposa i sobre les carències i necessitats que li cal suplir. La implantació progressiva de la LOMQUE als centres o els primers anys de contacte amb la universitat han sigut per mi punts d’inflexió clau per tal d’estimular-me a fer una anàlisi crítica sobre la situació convulsa que vivim, on els objectius que es volen marcar i les competències que es volen exigir dels alumnes difereixen notablement entre la societat.

Amb les reformes educatives dels últims anys queda en evidència la voluntat ferma de derivar-ne la major càrrega lectiva i el centre d’atenció cap a les àrees i les assignatures més relacionades amb la ciència, l’economia i l’empresa. La situació no seria tant preocupant si tan sols es forjara aquesta determinació a les lleis educatives però, lluny de limitar-se la qüestió a nivells legislatius, s’estén com una epidèmia imparable sobre tot el teixit social. I és que, malauradament, la situació de l’educació és moltes vegades un reflex minuciós i detallat de la societat en què vivim.

Lluny d’obrir un debat sobre la importància de les disciplines que estan sent assetjades els últims anys (que en tenen, i molta), la meua pretensió és defendre com de fonamentals són totes aquestes disciplines per educar i formar de forma íntegra a una persona.

Jo vinc d’una carrera de ciències de la salut, on es prioritza la formació científica i tècnica per adquirir les competències necessàries per desenvolupar-te correctament en un futur. I, tot i que és imprescindible tota aquesta formació, és un greu error descuidar tan descaradament les competències transversals que tot professional hauria de tenir, unes competències que el sistema, a més de no proporcionar, ara intenta destruir. I és que no podem reduir el saber a la tècnica estricta sobre la qual es sosté la professió. No podem ser peces inertes d’un engranatge que manté en moviment una sèrie de protocols i accions per garantir el funcionament correcte i mil·limètric del mecanisme. Un cicle que ens permet seguir en moviment però que no ens permet avançar perquè ens allunya de la realitat més humana.

Confonem la utilitat amb l’obtenció d’un benefici econòmic o d’un resultat material i quantificable i eludim l’impacte i els milers de repercussions que tenen lloc sobre la realitat i la vida de les persones. A l’hospital, a una empresa o a l’institut, una epidèmia imparable que difumina els objectius reals pels quals totes i tots estem ací.

Per això, cada vegada que s’atura el tren, m’assalten  de nou els records del món bullent de saber i coneixement en què vaig créixer a L’Estació. I tinc menys dubtes, encara, que limitar i restringir els camins dels nostres estudiants és un crim gravíssim. És, en certa manera, una forma de matar una part de la seua visió del món, d’assassinar a pessics la seua humanitat mentre el reconverteixes en una peça més de la maquinària.