dilluns, 4 de juliol del 2016

La làpida constitucional: el símbol de la llibertat



Article publicat pel diari Levante el 2/7/2016

Text d'Alfred Bernabeu, cronista d'Ontinyent

      El passat 15 de juny vaig tindre l’honor d’assistir al concert organitzat pel conservatori professional de música d’Ontinyent dedicat a Gomis. Tot un plaer! Enhorabona al professorat i alumnat per delectar-nos amb les composicions del nostre paisà! Entre les interpretacions va haver una en especial que em va copsar l’atenció: el cor final de “Le diable à Seville”. Com saben es tracta d’una òpera inspirada en l’heroi que va protagonitzar l’alçament contra el poder absolutista, Rafael Riego. Recorde que el cor repetia de manera vehement una proclama: liberté! liberté! liberté!

Llibertat, eixe és el millor terme que resumeix la ideologia liberal.  Es tracta d’un concepte ideològic transgressor en una època de canvis: la dissolució de l’Antic Règim. En canvi, per a nosaltres, ciutadans d’un estat democràtic, resulten “naturals” les lleis que emparen la llibertat d’opinió, de comerç, el dret de sufragi per a elegir els nostres representants de la sobirania popular, el dret de propietat privada, la separació de poders...  Tots ells principis bàsics del nostre sistema polític.  

Document on consta el jurament a la
Constitució del rei Ferran VII
Doncs bé, el Trienni liberal, en restablir la constitució de 1812, salvaguardava aquests drets inalienables a la condició democràtica.   Ferran VII es veié obligat a jurar fidelitat a la Constitució amb un manifest que finalitzava: “Marchemos francamente, y yo el primero, por la senda constitucional...” 

Poc després, la junta provisional nacional convocava elecció de diputats per a formar  noves corts. Era tanta l’alegria que les autoritats ontinyentines celebraren la jornada electoral  -diumenge 30 d’abril de 1820- amb unes festes extraordinàries.

Prèviament, dissabte 29 d’abril, en la plaça Major, davant un públic expectant format per la corporació, clergat i  persones sense distinció social, però vestides “con la decencia que requiere un acto tan solemne”, es publicava de manera solemne la constitució de 1812. Amb anterioritat, des de l’església de Sant Francesc, havien organitzat  una desfilada que es pot considerar un precedent dels Moros i Cristians a Ontinyent. Recordem que aquesta festa naix en 1860, vinculada a la ideologia liberal.

Un manuscrit anònim del segle XIX detalla que “se hizo la procesión y fiesta de la Constitución con moros  disparando. Y la lápida la trahían con un carro triunfante… Y detrás del carro hiban los maseros y Justicia y cerraba la procesión unos turcos de a cavallo disparando”. 

Esbós de la làpida constitucional elaborat
per Vicent Guerola Blay
L’acte principal va ser la col·locació d’una làpida en el façana de l’ajuntament amb una inscripció relativa a la restaurada constitució. Una placa que es va adossar al mur del consistori a una altura de 36 pams del pis de la plaça (uns 7 metres). La documentació de l’arxiu municipal conté una exacta descripció d’ella, fet que ha permés al professor Vicent Guerola Blay perfilar un esborrany d’aquell monument. 

Tal dia com hui, 1 de juliol de 1823, la làpida de la constitució, va ser destruïda. El comandant de la tropa absolutista que va ocupar  Ontinyent va autoritzar que “se echase a tierra la lápida de la Constitución”. L’anònim dietarista encara afegia un detall més; el menyspreu en què es verificà la destrucció: amb vol de campanes i formada la tropa, d’esquenes, mentre l’enderrocaven.

  El símbol més apreciat pels liberals era esborrat. Mentrestant, Gomis fugia a corre-cuita a França per salvar la vida, mai no tornaria de l’exili. Retornava la foscor i la opressió: el pèrfid Ferran VII recuperava el poder absolut. Per aquest motiu, restablir la làpida constitucional de 1812 a l’edifici de l’ajuntament és també honorar la memòria d’uns avantpassats que lluitaren per la llibertat, per un règim constitucional del qual som hereus.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada