L'IES l'Estació torna a fer pòdium en AppInventor

Guillem i Jordi en rebre el premi

L'alumnat d'Informàtica de l'IES l'Estació se situa tercer en el concurs AppInventor de la Universitat Politècnica de València, seu d'Alcoi, en el concurs de noves aplicacions informàtiques. De les cinc convocatòries del concurs AppInventor, l'alumnat d'aquest centre ha aconseguit situar-se entre els guanyadors en tres ocasions.

Divendres 22 de gener es va celebrar al Saló de Graus de la Universitat Politècnica de València, campus d’Alcoi, el lliurament de premis de la modalitat B de la 5a edició del Concurs de programació mitjançant l'eina AppInventor. En aquesta modalitat, han participat alumnes de primer i de segon de Batxillerat i dels Cicles Formatius de Grau Superior. En total s'han presentat 47 projectes desenvolupats per 106 alumnes i tutelats per 13 professors de 10 centres de 5 poblacions: Muro del Comptat, Ontinyent, Banyeres de Mariola, Villena, Sant Vicent del Raspeig i Bilbao.

El tercer premi d'enguany ha sigut per a l’IES l’Estació, amb l’App Pick the Apple!, projecte de Jordi Francés i Guillem Calabuig, dirigits per la professora Maria J. Micó, qui ens explica que és una aplicació de caràcter lúdic que destaca especialment per la seua agilitat i elaborat disseny.

María José Micó amb l'alumnat de 1r de Batxillerat

Maria José Micó amb l'alumnat de 4t d'ESO

Els altres primers premis d'aquesta modalitat han recaigut també en alumnat d'Ontinyent: el primer premi per a alumnat del col·legi La Concepción i el segon per a alumnes de l’IES Jaume I. 

Com informàvem, enguany és la tercera vegada que alumnes de l'IES l'Estació aconsegueixen premi. El 2012 Vicent Párraga i David Jaén, de Sistemes Microinformàtics i Xarxes, quedaren en tercera posició. Igualment, en 2013, Ignacio Campos, Adrián Flores i Daniel Martínez, de 1r de Batxillerat, aconseguiren un 3r premi, a més d'una menció d'honor atorgada aquell mateix any a alumnat d'aquest centre.

Treball de creació de campanyes publicitàries

L'alumnat de 3r d'ESO presenta cinc espots publicitaris de caràcter institucional i un de comercial

Les alumnes i els alumnes de 3r d'ESO A i B s'han convertit momentàniament en hàbils publicistes capaços de conscienciar-nos sobre certs problemes que afecten de forma directa o indirecta els ciutadans. Aquestos anuncis, emmarcats dins de l'assignatura de Castellà, ens proposen suggerents imatges fixes o en moviment que en poc més de trenta segons s'acosten a algunes de les xacres que, deplorablement, encara patim com a societat.

Ací teniu sis propostes comunicatives audiovisuals els creadors de les quals han fet servir la seua imaginació per tal d'aconseguir l'originalitat d'uns missatges que ens parlen de maltractament animal, d'assetjament escolar, de violència masclista, de tràfic de menors o de distraccions  al volant.

Enhorabona a tots pel treball realitzat. 

Opinió: "Quejas" - Paula Torró a l'estil de Larra

Paula Torró, de 4t ESOB, amb un article d'opinió molt actual, es posa en la pell de Mariano José de Larra, en un exercici d'estil pròxim al del famós escriptor i periodista romàntic

Quejas…

No existen vagos, solo botes a la deriva de un mar que ya no goza ni de oleaje…

Cuando, hace más de siglo y medio, el Maestro bautizó la capital como cementerio, se quedó corto. Esta afirmación se antojaba desmedida incluso para él, pero dados los recientes acontecimientos que han azotado nuestro país, es obvio que no lo era.

Madrid es el panteón principal del cementerio en el que se ha convertido España. Enterramos nuestros proyectos e ilusiones bajo un manto de pesimismo, en el que el inmovilismo vertical de una sociedad que cada vez parece estar más varada en el puerto de las protestas inútiles y las soluciones fantasma, nos arrebata toda esperanza de mejora.

Cuán estúpido e ingenuo es el que hoy en día se atreve a presentar un proyecto sobre renovables, pues lo único que le van a renovar será el subsidio por desempleo cuando ya no pueda “disfrutar” ni siquiera del paro. Si bien sería un ignorante en toda regla, este hombre o mujer, allá donde esté, que tenga claro que es la esperanza de esta comunidad de conformistas. En vista de que nadie lucha por cambiar la situación y así poder medrar en la sociedad, esta personita ha decidido romper una lanza por el cambio y la mejora. A largo plazo, será él o ella el que acabe ornamentando con flores las tumbas de los que se quedaron esperando que les lloviera del cielo algo más que no fuera agua.

Parece que acabamos de tropezar con el problema de la sociedad nacional: el tedio por la búsqueda del beneficio del que solo se libra una ínfima parte de la población. Si me dieran una moneda por cada vez que he escuchado decir que España es un país de pandereta, tendría tanto dinero como para no preocuparme nunca más de estas cuestiones.

 Quiérete a ti mismo y los demás te querrán. Esta afirmación es totalmente aplicable a la población española. ¿Cómo puede crecer un país lleno de moradores que lo desprecian? Si no empezamos a querer a nuestro país, nadie lo querrá, lo que lo conducirá a un colapso total por falta de inversores.

Los ciudadanos se equivocan al achacar el problema a “España” ya que no se dan cuenta de que, paradójicamente, ellos son “España”. Porque un país no se compone de casas, rotondas, ríos o carreteras. Un país son las personas que lo habitan y su idiosincrasia. Ellas y solo ellas son capaces de darle la vuelta al refrán y convertir España en un país de oportunidades y no de panderetas.

Así que, por favor, dejen sus discursos derrotistas y salgan a la calle en busca de un futuro mejor, no se queden anclados en un presente que puede que les entierre en su pasado, no caven su propia tumba en el cementerio en el que se está convirtiendo España, elijan el camino del que deja las flores en la tumba y no del que tiene su nombre escrito en el epitafio de la lápida, escojan vivir en vez de sobrevivir.

Esto son palabras, y ya sabemos lo que pasa con las palabras…se las lleva el viento.

Campanya de recollida d'aliments per al Sàhara

El motí dels consums i les quatre morts - Crònica

Palau de la Vila a principi del segle XX
Foto de l'Arxiu Municipal d'Ontinyent

Article publicat pel diari LEVANTE el dia 2-01-2016 

El motí dels consums i les quatre morts

 Alfred Bernabeu

El primer dia de l’any 1920 un enfrontament entre les forces de seguretat i els assistents a una manifestació  causava quatre morts. Un succés desgraciat -que sembla oblidat pels ontinyentins- i que, noranta-cinc anys més tard, vull recordar en aquest article.

            L’impost de consums era una taxa que gravava els béns de primera necessitat (el menjar, les begudes i els combustibles). Era un gravamen impopular que castigava fiscalment  les classes més desfavorides; establit en 1845,  continuava vigent a Ontinyent en 1920 malgrat la forta repulsa dels partits progressistes. No cal dir que les protestes contra aquest tribut van originar un gran nombre de motins arreu de l’estat a mitjans del segle XIX.              Certament, en aquells anys la situació de les classes modestes a Ontinyent era molt precària. L’agricultura -base de l’economia local- havia patit les adversitats meteorològiques  i encara perduraven els efectes de la plaga de la fil·loxera que havia devastat les vinyes del terme. En esclatar l’any 1914 la Guerra, els preus dels aliments i de les matèries primeres s’enfilaren cap a amunt; en canvi, els salaris continuaren sent baixos. Les condicions de vida empitjoraren. J. Gandia Calabuig, en un excel·lent article, comentava que amplis sectors de la població vorejaven els límits de la subsistència. El descontent es palpava en els diferents escenaris de la ciutat, la protesta no tardaria a esclatar...

             El 29 de desembre de 1919, la societat obrera “El Trabajo” va sol·licitar permís a l’ajuntament per a organitzar una manifestació amb l’objecte de demanar la supressió de l’impost sobre els consums. L’u de gener, una multitud descontenta es va reunir en la Glorieta i inicià la marxa recorrent la plaça Concepció, carrer Major fins arribar al consistori municipal. L’alcalde, J.M. Tortosa Valls, s’entrevistà amb ells i féu cas omís de les reclamacions. Tot seguit  es desencadenà una sèrie d’accions  per part dels manifestants. Les vuit garites de fusta -on es cobrava aquesta taxa sobre les mercaderies que estaven situades en les entrades de la població- van ser incendiades. Una violenta protesta que era ben característica en les revoltes antifiscals.

Detall de l'obra "La Càrrega", de Ramon Casas

            L’autoritat municipal, per restablir l’ordre públic, va reclamar la presència d’agents armats. El tinent de la guàrdia civil exigí la dispersió dels revoltats; una demanda que va ser contestada amb el llançament de pedres contra  la benemèrita. L’oficial ordenà disparar  foc real contra els manifestants. El resultat va ser desolador: una dotzena de ferits i quatre morts, entre ells, dues xiquetes de vuit i nou anys que acompanyaven els seus pares. S’havia consumat la major repressió de tota la història del moviment obrer ontinyentí!

            En l’actualitat resulta difícil d’imaginar a Ontinyent tal grau de violència en la repressió de les forces de seguretat i una protesta social tan “vehement” en les formes que incloga incendiar les oficines de recaptació municipals i l’enfrontament, a cantalades, amb la policia. Certament, la crisi econòmica ha castigat en gran mesura les butxaques de molts dels nostres conciutadans. Però, gràcies a un minvant estat de benestar, encara disposem dels recursos per a pal·liar les necessitats dels més desfavorits. Solidaritat i justícia social, els millor remeis per a evitar que es torne a repetir una situació semblant.           

Vídeo sobre la resolució de conflictes a l'aula

Ací teniu el supervídeo sobre la resolució de conflictes a l'aula, al qual ens hem referit en l'entrada anterior. Enhorabona pel premi aconseguit i pel vostre treball sincerament extraordinari!

Premi a la millor proposta de 

Resolució de Conflictes a l'Aula