A principis del segle XX, Ontinyent
era una població caracteritzada per una ideologia conservadora, unes altes
taxes de natalitat i de mortalitat superiors a les estatals i una economia
predominantment agrícola. Poc a poc, el panorama industrial va canviar, el
sector tèxtil va experimentar un creixement a causa de l’exportació a una
Europa immersa en la I Guerra Mundial. A títol il·lustratiu, en 1918 es funda
Paduana.
D’aquesta bonança econòmica no es
beneficià el proletariat. Obrers i treballadors del camp veieren fortament reduïda la seua capacitat adquisitiva
perquè l’increment dels productes de consum superà en molt al de salaris. A més
de l’especulació dels aliments –com explicarem a continuació–, se sumaven els
abusos dels comerciants que venien menjar en mal estat i realitzaven frau en el
pes.
L’historiador Josep Gandia assenyalava
que l’incipient moviment obrer d’Ontinyent, s’agrupava al voltant de “El
Azadón”. El 10 de març de 1916, els jornalers agrícoles es reuniren en la seu
d’aquesta societat –situada en els locals de la comparsa de Moros Marinos a la
plaça de Sant Domingo– i denunciaren l’alt preu de la farina de blat que “menos trigo de todo tiene al parecer”.
Demanaven a alcaldia que aliments tan consumits per la classe treballadora –com
l’abadejo– es posaren a la venda sense
excés d’aigua i que les sardines i altres saladures “se vendan como se deben vender, sin el escándalo de sal que contiene
dentro de la misma.”
Els abusos en la venda d’aliments, en
uns moments difícils per la inflació dels preus dels producte bàsics, continuaren fins que esclatà una revolta
popular al mercat del dilluns. En acta municipal del 22 de gener, l’alcalde
Antonio Tortosa Francés informava dels aldarulls causats per unes dones
furioses pel frau que s’havia comés: “con motivo de haber puesto a la venta los puestos de salazón bacalao de clase inferior al precio de la tasa
soliviantando con ello los ánimos de las mujeres , las que dieron un gran
escándalo, amotinándose y causando algunos daños no tan solo en dichos puestos
de salazón sino en otros sitios, habiendo sido preciso requerir el auxilio de
la Guardia civil para establecer el orden”.
La corporació, per
pal·liar la penúria alimentaria dels més necessitats, aprovà que la Junta de
Subsistències adquirira “no tan solo arroz, sino
otros artículos que considere necesarios para el abastecimiento de la población”. Aquesta penosa situació no
millorà, el regidor Vicente Montés Gironés en l’acta de 18 d’abril 1918 destacava
“el malestar que se siente en este vecindario por
el encarecimiento de las subsistencias, lo cual hace imposible la vida a las
clases menesterosas precisando se tome alguna determinación extrema para evitar
dicho encarecimiento”.
L’alcalde responia que la comissió de Subsistència havia fet tot el
possible per abaratir eixos articles
sense cap resultat per no disposar de suport legal.
Els últims mesos de
1918 es van caracteritzar per una especulació i acaparament de la farina per
part de moliners i flequers (“panaders”).
Una vegada més, el regidor Vicente Montés denunciava que el preu de la farina
havia abaixat i, en conseqüència, el pa havia
d’abaratir-se i continuava venent-se a 0,80 pessetes el quilo. Les gestions d’alcaldia
per regularitzar el cost del pa foren estèrils. En 1919, la situació de les
classes populars no va millorar malgrat els puntuals repartiments d’aliments. A
més, el pagament dels consums –un tribut que gravava els aliments– provocà que el malestar anara creixent fins desembocar en el motí dels
consums de 1 de gener de 1920 amb el resultat de quatre morts i una dotzena de
ferits entre els manifestants.
Aquest estiu passat, el
delegat del govern J. Moragues anunciava el repartiment de prop de 10 milions
de quilos d’aliments –arròs, farina, llegums, conserves... – en el
període de juny de 2017 a febrer de 2018 entre 125.000 persones necessitades a
la Comunitat Valenciana. Hui, com a principis de segle, la situació es repeteix...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada