La mort és un procés fisiològic inevitable, una barrera
que tots hem de franquejar. Al llarg de la història l’ésser humà ha afrontat la
vivència del traspàs des de perspectives diferents. Les creences religioses han
determinat els ritus funeraris i la disposició de les despulles dels difunts.
Per exemple, al terme d’Ontinyent trobem distintes maneres de soterraments. En
el nostre museu arqueològic es pot contemplar el més antic —4.000 anys—
corresponent al període Neolític. Un panel informatiu mostra unes restes òssies
molt completes en posició fetal.
En la cova del Garrofer, situada al barranc dels
Tarongers, l’arqueòleg municipal Agustí Ribera va descobrir sis soterraments
amb inclusió d’aixovars. Aquesta troballa del període Eneolític mostra la creença en una vida d’ultratomba,
on l’inhumat tindrà semblants necessitats que en la vida terrenal. Avançant en
el temps, en la Font del Cirerer, a prop de l’ermita de Morera, la civilització
romana ens ha deixat testimoni d’un enterrament humà, cobert per dues “tegulae”
(teules).
D’època més
tardana (segles VI-VII) data la gran necròpolis descoberta en el bancal del Cel.
En aquell paratge pròxim a la casa Calvo s’excavaren 32 tombes del centenar
existents. Les fosses estaven excavades sobre el tap, eren de planta
antropomòrfica i estaven orientades de
llevant a ponent. Totes aquestes troballes de restes mortals de cada civilització
que ha ocupat el nostre terme es poden contemplar en el MAOVA, una visita
obligada per a conèixer la nostra història.
Els protocols notarials custodiats a l’arxiu municipal
mostren les disposicions mortuòries dels
nostres avantpassats. No oblidem que fer testament no era solament un acte de
dret privat, sinó també un testimoni religiós pel qual els cristians ajustaven
comptes pendents per poder descansar en pau. De fet, els testaments s’iniciaven amb una
fórmula invariable de salutació divinal
i de devoció a la Immaculada Concepció, seguida pel nom del testador. A títol
d’exemple, citarem el testament d’un il·lustre ontinyentí: el literat Fra Lluís
Galiana. ”En el nombre de Dios nuestro Señor y
de la Santísima Reyna de los Ángeles, la Virgen Santa María, nuestra Señora
concebida sin Mancha ni sombra a la culpa original en el primer instante a su
ser. Amén”.
En 1987, publicàvem en la revista Almaig un article que
estudiava 294 testaments corresponents als anys 1740-1746 i 1763-1769. Entre
les conclusions aportades en aquell treball destacàvem que la major part
d’ontinyentins testaven quan es trobaven en mal estat de salut, a punt de
morir. La primera clàusula encomanava “mi
alma a Dios Nuestro Señor que la crió y redimió con el inestimable precio de su
sangre y suplico la lleve consigo a su eterna gloria”.
A continuació, s’indicava el lloc on soterrar el cos. Era
pràctica habitual sepultar els cadàvers en l’interior dels temples, la major
part dels ontinyentins eren inhumats a l’església de Santa Maria i soterrats amb
els hàbits de les distintes ordes religioses: franciscans, dominics,
carmelites.... Hi havia, però un distint
tractament, les famílies nobiliàries (els Barberà, Pérez, Bodí, Colomer...)
disposaven de capelletes on soterrar els difunts. En canvi, la resta de finats
eren depositats en un “vas” comú ubicat en la capella de Nostra Senyora de
Gràcia. Una fossa que quan es reblia de cossos era buidada cada vint anys.
Altres esglésies on eren soterrats els nostres avantpassats eren: Sant Miquel —vas
de la Santa Creu— o en el convent dels dominics, concretament, en la capella de
Nostra Senyora del Rosari.
El major o menor realç de les cerimònies religioses que
acompanyava la inhumanació depenia del nombre de sacerdots presents. El funeral
es convertia en l’últim acte d’afirmació social i
econòmica del difunt. Des d’aquesta perspectiva, s’entén com les persones
benestants dotaven en el testament d’una quantia econòmica per a pagar
l’assistència dels quaranta capellans de Santa Maria, de les dos confraries i
dels músics de la Capella cantant les lletanies. Tot un quadre fúnebre
difícilment superable!
A hores d’ara, la societat ha canviat, el dol i els
costums funeraris també. No fa massa temps els familiars vetlaven el difunt a
casa seua, hui en dia la major part prefereix acompanyar el difunt al tanatori.
També cada vegada més es prefereix incinerar les restes. Modernitat? Ho dubte;
ibers i romans també practicaven aquest tipus d’enterrament
fins que el cristianisme desterrà eixos usos.
Tornem a pràctiques antigues més higièniques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada