«El magisteri ontinyentí en època moderna»

Per Alfred Bernabeu, cronista i professor

Les competències dels municipis valencians en l’època moderna eren, als nostres ulls, extraordinàries, fins al punt que alguns historiadors  les consideraven pròpies d’un estat en miniatura. A banda de funcions estrictament administratives, els ajuntaments intervenien en assumptes militars mitjançant la constitució de companyies armades per ells mateixos; regulaven els gremis; mantenien tota la xarxa viària del terme; asseguraven l’avituallament d’aliments (l’almodí); controlaven l’estat sanitari de la població i sufragaven el sistema educatiu.

Com era el sistema educatiu en els segles XVI-XVIII? Hi havia dos escoles a Ontinyent, una de primeres lletres i altra, l’aula de gramàtica, de secundària. Naturalment, gran part de la població era analfabeta. En més d’una ocasió, hem trobat que els jurats de l’ajuntament  no sabien llegir...

El mestre de primeres lletres cobrava un irrisori salari, fins a l’extrem que no podia viure del seu treball docent. Un d’ells, Vicent Tortosa, va demanar a l’ajuntament, al juny de 1622, un augment de sou, petició que va aconseguir. Entre els arguments, afirmava que  “per ser pobre y tenir pochs chics a la escola y per ser los mes fills de pares pobres no li poden pagar”. Una situació de penúria econòmica que va ser recurrent en tot el període estudiat fins a tal punt que els mestres preferien abandonar la plaça i traslladar-se a d’altres poblacions.

Per cert, en una d’aquestes ocasions vacants, el bisbe Segrià envià una carta manuscrita recomanant als seus paisans la contractació d’un mestre que ensenyara als xiquets a llegir i escriure, però també doctrina cristiana. L’elegit va ser  J. Tapia que estava impartint classes a Sogorb. El prelat ontinyentí, íntim col·laborador de l’arquebisbe Tomàs de Villanueva,  va contribuir aportant la meitat del sou i el municipi va pagar la resta.  

L’ajuntament d’Ontinyent, com en altres poblacions importants, sufragava el salari del mestre de gramàtica –llatina, és clar-.  Bona part d’aquests professionals eren forasters i s’havien format en l’Estudi General o Universitat de València. El salari que pagaven les arques municipals era insuficient;  en setembre de 1517 el titular mostrava el malestar indicant “que no és content”. Per aquesta causa els abandonaments de la plaça d’ensenyament secundari foren habituals ocupant altres destins millor pagats com Cocentaina o Villena.

Les autoritats en 1552 eren reticents a incrementar el sou dels mestres i funcionaris -com hui en dia, nihil novum sub sole-,  però eren conscients que calia cobrir la plaça vacant perquè “aquesta universitat (municipi) té molta necessitat de mestre de gramàtica a causa que los estudiants se perden y entenen en jochs ... lo que redunda en gran detriment dels estudiants e fills de aquesta terra”. L’ajuntament d’Ontinyent, per una vegada, va contractar un professor competent amb un augment de sou. D’aquesta manera l’aula de batxillerat  guanyaria en prestigi: “perquè en saber que la vila y ha mestre docte vindran moltes persones estrangeres a hoyr dit exercici (lliçons)”

A partir de finals del segle XVII els dominics i franciscans dels convents d’Ontinyent foren els elegits per ocupar aquesta plaça docent. Precisament, tot just iniciada la guerra de Successió, en juliol de 1704, detectem una carència que encara pateix el sistema educatiu actual: la massificació dels alumnes en les aules.

En aquesta ocasió, Francisco Gascó, pare guardià del convent franciscà d’Ontinyent, es queixava de l’excessiu nombre d’alumnat a l’aula, en concret, noranta-sis: “que per ser tants los dexeples no pot degudament ensenyar bé a tots”. El professor proposava que foren despatxats els vint-i-nou alumnes forasters i afirmava que “els de la terra” aprofitarien millor les classes. La iniciativa despertà un extens debat entre els membres de l’ajuntament amb una resolució: expulsar els estudiants poc treballadors. L’acta municipal reflecteix l’acord “de llarga confubalació y disputa sobre lo proposat parexent a huns que és indecorós despedir els llicenciados forasters que vénen a estudiar a la vila, que és de llustre crèdit de ells y embelliment del mestre el que vinguen forasters a estudiar”.

El municipi d’Ontinyent preferí expulsar els mals estudiants que privar de coneixements a alumnes que provenien d’altres poblacions. És curiós,  tres-cents anys més tard, Ontinyent és una ciutat universitària que acull molts estudiants de distintes procedències. En el campus de l’Estudi General es pot cursar graus de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, Magisteri, ADE i Infermeria. Tot un luxe d’oportunitats acadèmiques i de formació al nostre abast.