«El diputat Lluís Mayans i el caciquisme», un article d'Alfred Bernabeu

Lluís Mayans i Enrique de Navarra és el polític més important de la història vinculat a Ontinyent. Va ser triat diputat a les corts espanyoles en nombroses ocasions entre 1837 i 1879. En un primer moment (1837-1845) per la circumscripció de València i, després, pel districte electoral d’Ontinyent-Albaida.

La prolongada permanència en el càrrec es devia en bona part al sistema electoral i a la potent xarxa clientelar de Mayans. Cal dir que la llei electoral de juliol de 1837 sols permetia el vot als hòmens majors de 25 anys i que disposaren d’una renda anual superior als 1.500 rals. Una norma legal que restringia en gran manera la participació electoral, ja que deixava fora del sistema a tota la població femenina i a gran part de la gent amb menys recursos. De fet, el nombre d’electors en el districte d’Ontinyent en l’any 1846 era de 275, dels quals votaren 99 i tots ells a Mayans.

A partir de les eleccions de 1844, el control de les eleccions per part del govern encara va ser major. Els consistoris municipals eren els encarregats  de fer les llistes electorals en primera instància i d’organitzar les eleccions. Uns ajuntaments que estaven molt controlats pel governador provincial. 

La reforma autoritària propiciada pel president del govern Bravo Murillo va provocar l’enfrontament entre diverses faccions del partit moderat. Lluís Mayans —que va inaugurar l’actual edifici del Congrés de Diputats en octubre de 1850— va acabar el seu mandat com a president de les Corts el 7 de gener de 1852. No va ser renovat, havia caigut en desgràcia. El govern de Madrid maniobrà  per assegurar-se l’elecció de diputats favorables a la reforma autoritària i propugnà candidatures amb “cuneros”. Podem avançar que, en el districte d’Ontinyent, “van punxar en os” i Mayans, malgrat  coaccions de tota classe, va tornar a ser elegit. Però, en aquesta ocasió, no va ser per unanimitat dels electors, ja que dels 310 vots va aconseguir 236.

Quines eren les coaccions exercides pel govern de Madrid sobre els electors ontinyentins? Una vegada més, un antic dietari escrit a mitjans del segle XIX  proporciona els detalls de l’artera maniobra. El primer dia del mes de febrer a les quatre de la vesprada arribava a Ontinyent el jefe político (governador) de València “para invitar que votaran en favor de los diputados que el Govierno había elegido, pero a pesar de sus buenas refleciones, ni de sus grandes amenazas, no pudo lograr ni un solo voto del Ayuntamiento [...] pues todos permanecieron firmes en querer votar al Sr. Don Luis Mayans que se había echo de la oposición del Govierno y eran al que más temían que fuese elegido...”.

El governador, enutjat davant la negativa, l’endemà a bon matí, retornà a València. El dia 4 de febrer, vespra de les eleccions, va arribar una notificació d’una multa per valor de 5.250 duros que afectava a la major part de veïns amb dret de vot “por no tener las matrículas correspondientes”. El corregidor els va insinuar que es podia retirar la multa si canviaven el sentit del vot. L’amenaça va ser inútil; Lluís Mayans va ser elegit diputat pel districte d’Ontinyent.

Els ontinyentins acudiren a València i es cercioraren que tot era degut “al espíritu de venganza” per les votacions, ja que en la resta de poblacions de la província “pagaban menos que aquí”. Era tota una injustícia. Afortunadament, gràcies a les influències del polític Rafael Iranzo, aconseguiren que se suspenguera l’execució de la sanció.

Luís Mayans va morir el 14 de setembre de 1880 a Madrid. Ontinyent va manifestar públicament el sentiment per la pèrdua del que fora president de les Corts, ministre de Gràcia i Justícia. Va ser diputat durant molts anys del districte d’Ontinyent fins a l’extrem, en paraules de l’historiador Francesc Martínez, d’haver establit el cacicat més estable de l’Espanya isabelina. Al mes de la defunció, l’ajuntament el declarava fill predilecte i retolava amb el seu nom un tram del carrer major. En la façana de sa casa, situada enfront del “Círculo Industrial” i ara deteriorada pel pas del temps, encara llueix una làpida que recorda al polític més important de la història d’Ontinyent.