Erasmus+ a Perpinyà: l'experiència de les nostres alumnes

Fa unes setmanes, un grup d'alumnes del nostre institut, l'IES L'Estació, va viure una experiència inoblidable a Perpinyà gràcies al programa Erasmus+. Durant tres setmanes van conviure amb famílies franceses, van assistir a classes en un centre amb programa bilingüe català-francés i van descobrir de primera mà com la llengua i la cultura catalanes tenen vida més enllà de les nostres fronteres.

Per saber com va anar tot, hem volgut parlar amb elles i conéixer la seua experiència en primera persona. Açò és el que ens han explicat.

Quines eren les vostres expectatives abans d'anar a Perpinyà i fins a quin punt s'han complit?

Realment nosaltres anàvem amb la idea de conéixer un poquet Perpinyà, la gent, conéixer el sistema educatiu francés, ja que canvia prou, i alhora combinar-ho amb activitats de temps lliure. Volíem conéixer la família i els amics dels nostres corresponsals... Considerem que sí que s'han complit, hem compartit moments juntes, però alhora també amb les famílies individualment.

Com ha sigut l'experiència d'estudiar en un centre amb programa bilingüe català-francés? Heu notat diferències amb el vostre institut?

Pel que fa a haver-nos d'adaptar a una nova llengua com és el francés, sí que ens va resultar un poc difícil al principi, però després vam anar agafant més soltesa i enteníem més coses. A més, teníem classes de FLE, on apreníem les coses bàsiques per a poder comunicar-nos amb la gent.

D'altra banda, el català també s'escoltava a Perpinyà, amb menys abundància, però la gent ens entenia si parlàvem en català. La veritat és que el francés tampoc va ser un impediment a l'hora de la comunicació.

Quin ha sigut el moment o experiència que més us ha marcat durant l'estada?

Creiem que el que més ens ha marcat ha sigut quan vam arribar, perquè per a nosaltres tot era diferent i ens va costar una mica adaptar-nos. Però, amb temps, vam aconseguir adaptar-nos a les seues rutines.

Com ha influït aquesta experiència en la vostra manera de veure la llengua i la cultura catalanes fora del vostre entorn habitual?

Aquesta experiència ens ha fet veure que les llengües no entenen de fronteres. A simple vista, pot semblar estrany que al sud de França es parle català, però després t'adones que és totalment normal: una llengua no es pot delimitar, no es pot indicar fins on s'ha de parlar i fins on no. Com hem comentat abans, finalment ens hem adaptat, hem compartit coses en comú entre la seua cultura i la nostra, i hem tret el màxim partit de l'experiència.

Recomanaríeu participar en un Erasmus com aquest a altres estudiants? Per què?

És clar que ho recomanem. Al final estàs aprenent constantment, no només a l'aula, també fora d'ella: compartint temps amb amics, amb famílies... Han sigut tres setmanes en les quals ens hem adonat de moltes coses.

Des de l'IES L'Estació volem felicitar les nostres alumnes per la seua participació i animar tot l'alumnat a aprofitar oportunitats com aquesta, que ens obrin la ment, ens fan créixer i ens permeten viure la llengua i la cultura catalanes des d'una perspectiva ben diferent.

Coneixent Marc Pérez, guanyador de les Olimpíades de Clàssiques

Marc Pérez Penadés guanya el primer premi de les Olimpíades de Clàssiques de la Universitat de València

Marc Pérez Penadés, alumne de 2n de Batxillerat de l'IES L'Estació, s'ha proclamat recentment guanyador de les Olimpíades de Clàssiques organitzades per la Universitat de València, en una competició en la qual van participar, aproximadament, prop d’un centenars d’estudiants de diversos centres de la Comunitat Valenciana. El propi Marc reconeix que no esperava aquest resultat. «Vaig anar només per a passar-m'ho bé, a veure com eixia l’experiència», admet. «Tenia la idea que guanyar seria impossible, ja que les Olimpíades solen ser molt complicades». El guardó, per tant, el va agafar per sorpresa. «De fet, continua sent surrealista», somriu. 

Pel que fa a la prova en si, Marc la descriu com a exigent, però assequible en comparació amb els models preparatoris disponibles. Les preguntes, tant de llengua com de cultura clàssica, abraçaven un temari vastíssim i davant de la impossibilitat de dominar-ho tot, el jove va optar per respondre totes les qüestions, fins i tot quan no estava segur de la resposta. «No pense enganyar a ningú: és impossible saber tot el que apareix en la prova i, inevitablement, caus en la temptació d'emprar l'ancestral tècnica del triple», confessa amb humor. Tot i els seus dubtes, la decisió li va resultar encertada.

Més enllà de l'examen, Marc guarda un record molt positiu de l'experiència a la capital del Túria. La visita a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València va reforçar la seua vocació: «Si abans ja tenia ganes d'entrar en aquella carrera, ara estic desesperat per anar a aquelles aules». La jornada es va completar amb un recorregut per paratges emblemàtics de la ciutat i un dinar en companyia dels seus companys, convertint-se, en paraules seues, en «un dia amè en un curs que no sol permetre'ls».

Però Marc no oblida qui està darrere del seu èxit: el seu professor de Clàssiques, Jordi Micó Torró. «Jordi mereix definitivament un reconeixement», ens comenta. «Va ser pels seus ànims que vaig cursar Grec en primer, gràcies a ell vam anar a les Olimpíades i la seua influència i passió m'han dut a descobrir el fascinant món de la Filologia Clàssica. Crec que, sense ell, res d'açò haguera passat». L'alumne fa extensiu el seu agraïment als companys que el van acompanyar, sense els quals, assegura, l'experiència no hauria estat tan memorable.

Aquest premi tan merescut no ha fet sinó ratificar la vocació d'un jove que ara mira amb més convicció que mai cap al seu futur acadèmic: estudiar Filologia Clàssica. «Obtenir el guardó de les Olimpíades m’ha confirmat que, efectivament, estic fet per a aquesta branca del coneixement», assenyala per a concloure aquesta entrevista.

Enhorabona, Marc!

Entrevista a Maria Cabanes, primer premi en les Olimpíades d’Història de l’Art

L’esforç, la constància i la passió per l’art tenen recompensa. Així ho demostra Maria Cabanes, alumna de 2n de Batxillerat Artístic del nostre institut, que ha aconseguit el primer lloc en les Olimpíades d’Història organitzades per la Universitat de València. Aquest reconeixement no sols posa en valor el seu treball, sinó també l’interès per una disciplina fonamental per a entendre la nostra cultura. Parlem amb ella sobre la seua experiència i el seu futur acadèmic.

Què et va impulsar a participar?

Va ser la meua professora, Laia, qui em va parlar de les olimpíades i em va animar a presentar-me. Em va semblar una bona oportunitat per a posar a prova els meus coneixements i optar a una ajuda econòmica.

Quin grau de dificultat vas trobar i quin tipus de preguntes hi havia?

El nivell era mitjà: algunes preguntes eren assequibles amb coneixements bàsics, però altres requerien haver estudiat bé. Era un test de 30 preguntes sobre obres, autors i moviments artístics.

Quina valoració fas de l’experiència?

Ha sigut molt enriquidora, encara que exigent si vols obtenir un bon resultat. Requereix preparació i els nervis també hi juguen un paper important.

Saps quants alumnes participàveu aproximadament?

En la meua modalitat, Fonaments Artístics, érem pocs participants, però en Història de l’Art n’hi havia més de quaranta.

Tens més clar ara el teu futur acadèmic o professional?

Sí, encara que ja ho tenia clar: vull estudiar Història de l’Art a la Universitat de València i aquesta experiència m’ha reafirmat en la decisió.

Vols afegir alguna cosa més?

M’agradaria agrair el suport de les meues professores i dels meus companys, que han fet possible aquesta experiència. També voldria destacar la importància d’aquest tipus d’iniciatives, ja que no sols reconeixen l’esforç de l’alumnat, sinó que també fomenten l’interès per l’art, el patrimoni i la cultura, àmbits que sovint queden en segon pla en la societat actual.

Coneixent Pau Bas Penadés, Premi Sambori 2025

«Aquesta és l’espenta que necessitava per a atrevir-me a mostrar els meus textos»

Pau, amb Sara Ureña,
cap d'estudis de l'IES L'Estació

Com ja informàrem en L’Andana fa setmanes, Pau Bas Penadés, una jove estudiant de 2n d’ESO de l’IES L’Estació, ha sigut recompensada amb el Premi Sambori de la Vall d’Albaida en la categoria de 1r cicle de Secundària. Pau, amb només 14 anys, va presentar un relat titulat Per sempre és massa temps, que fou seleccionat entre moltes altres obres per la seua creativitat i sensibilitat. «La idea principal del conte era fer veure als lectors que la vida és efímera i conscienciar de la importància de gaudir cada moment», ens explica aquesta amant de l’escriptura, la lectura, l’esport i el dibuix que ha acceptat la nostra petició de ser entrevistada. 

Aquesta feta, sens dubte, ha omplit d’orgull la família, el professorat i, com no, la mateixa autora, que desitja continuar desenvolupant el seu talent literari. «La meua aspiració seria escriure més en el futur», comenta, «crec que si ho treballe puc millorar molt, sobretot la poesia i la novel·la negra, els dos gèneres que m’agradaria conrear més endavant».

Pau és, ningú ho dubta, tot un exemple de passió per l’escriptura i amor per la llengua. Per aquest motiu, volem conèixer què ha suposat per a ella guanyar aquest certamen literari.

Què t'ha inspirat a escriure aquesta història?

La vaig escriure per dos motius: volia transmetre un sentiment de tristesa i, a la vegada, una reflexió al voltant del Carpe diem. El conte, com a tal, està inspirat en una sèrie que els meus pares veien quan jo tindria 7 o 8 anys, Després de tu, que tracta sobre una dona que perd la vida i el seu home no supera eixa mort, així que desenvolupa el “poder” de veure-la com a fantasma. En aquell moment, jo estava començant a descobrir el que significa la mort i, per això, eixa sèrie va suposar un canvi per a mi.

Com va ser el procés d’escriptura?

La veritat, molt costós. Vaig haver de redactar el relat en menys d’una setmana i això va suposar una mica d’angoixa. Encara que he de dir que em va agradar molt el repte d’haver d’esforçar-me per escriure en tan poc de temps.

Ha modificat aquest guardó la teua perspectiva sobre l’escriptura?

Definitivament, perquè m’ha il·lusionat molt saber que he aconseguit fer sentir emocions i que una persona se senta dins de la història. Aquesta és l’espenta que necessitava per a atrevir-me a mostrar els meus poemes i relats.

Quins són els teus referents literaris?

Literàriament, tinc uns gustos molt extensos, des de novel·les policíaques a fantàstiques, passant per poètiques i de misteri. Alguns autors que m’agraden molt són Eloy Moreno, Javier Castillo, Federico García Lorca, Juan Gómez-Jurado o Edgar Allan Poe, entre molts altres.

Eres encara molt jove, però com et veus en uns anyets?

De major voldria continuar aprenent d’allò que disfrute i no deixar mai de fer les activitats que em fan feliç. Quant a ocupació laboral, sempre he volgut ser escriptora, encara que a dia d’avui també m’agradaria ser traductora i intèrpret per a conèixer món i cultures diverses.

Moltíssimes gràcies, Pau, continua escrivint amb el cor i amb la mateixa dedicació i passió que fins ara. El teu talent donarà fruits.

Entrevista a Álex Celada Penadés

«El vertader progrés arriba quan alinees cos, ment i emocions»

En la moderna societat del segle XXI, on cada vegada amb més freqüència el ritme és frenètic i accelerat, amb alts índexs d’obesitat, sobrepès i, en conseqüència, falta d’autoestima, aprendre a gestionar les emocions i l’estrès crònic s’ha convertit en un objectiu essencial per a millorar la nostra salut i qualitat de vida. En un context com aquest, els especialistes en nutrició i entrenadors personals, amb la seua metodologia i plans personalitzats, proporcionen ferramentes que ens ajuden a reduir els mals hàbits, però sobretot, a trobar eixa estabilitat mental que tots desitgem. 

Un d’aquests experts, coach de professió, el trobem en la figura d’Álex Celada Penadés, un ontinyentí de 25 anys, exalumne de l’IES L’Estació, que des de fa 5 assessora particulars per a oferir-los un estil de vida més saludable on el binomi cos i ment siga indissoluble. Graduat en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport per la Universitat de València, compta amb una àmplia formació complementària relacionada amb la nutrició i la salut. De fet, el seu espai d’acció se sustenta en tres pilars. «Vull ajudar les persones a entendre que no sols els hàbits alimentaris sans o l’entrenament físic són fonamentals», explica Álex. «Treballar l’autoestima, l’autoconfiança i, especialment, la gestió de les emocions també és clau per a mantenir l’equilibri vital», afegeix.

Amb aquest objectiu en ment, el nostre exalumne ha programat per al proper divendres 14 de març una conferència a la Fundació Caixa Ontinyent. Sota el títol Disciplina: l’antídot a l’estrès, ensenyarà els assistents a saber gestionar les situacions diàries i a trobar la pau interior en un món replet, com assegura, d’infelicitat i pressions constants.

Aprofitant aquest esdeveniment, L’Andana ha volgut entrevistar-lo per a conèixer-lo com al gran professional, amb evidents dots de comunicador, que està arribant a ser i, com no, per a retrobar-se amb l’antic estudiant que un dia va passar per les aules de qui subscriu aquestes línies.

Ja fa set anys que deixares l’IES L’Estació. Com recordes aquesta etapa?

Amb certa nostàlgia, amb moments molt bonics i rialles, sobretot durant el Batxillerat. Recorde haver tingut bons professors com per exemple Antonia, José Miguel o tu mateix, que m’han marcat per la seua disciplina de treball i amor al que feien. Però no sempre ha sigut així.

Què altres èpoques han sigut més dures o complicades?

La Primària i els primers anys de la Secundària, quan vaig patir assetjament escolar, amb insults i burles pel meu estat físic. Això va danyar la meua autoestima. Pensa que als 16 anys ja pesava 96 kilograms.

En quin moment la teua vida va començar a canviar?

Cap als 18 anys, quan vaig perdre al voltant de 15 kilos i em vaig iniciar en la lectura sobre autoestima i creixement personal. En eixe camí d’introspecció vaig millorar molt, em veia bé físicament. Per fi, començava a desenvolupar l’autoestima, l’autoconfiança i la seguretat en mi mateix. A finals de 2023 vaig començar a reconstruir-me, a establir uns valors, a llegir moltíssim sobre Déu i el cristianisme. Des d’aleshores, la meua vida és altra: Déu ha tancat el cercle perfecte, ja que l’energia, la felicitat, la pau i les ganes de viure i ajudar els demés són colossals.

Així és com et converteixes en coach o entrenador personal. Amb quina metodologia?

Centre el treball en la persona, vull desenvolupar i extraure el seu màxim potencial, tant a nivell físic com mental. Escolte els seus objectius, preocupacions i problemes per a poder traçar un pla amb accions enfocades en la millora o solució del problema. La meua metodologia va molt més enllà d’un simple pla d’entrenament o una dieta. No crec en solucions ràpides ni en canvis superficials. El vertader progrés arriba quan alinees cos, ment i emocions. Per això, no només ajude a entrenar i menjar millor, sinó que també treballem junts la gestió de l’estrès, l’autodisciplina, la constància i l’eliminació de distraccions. Tot amb un enfocament estratègic i sostenible que encaixe amb el teu estil de vida.

Què et va portar a aquesta professió o a tindre aquests interessos professionals?

Vaig nàixer amb una pilota en la mà, sempre he tingut clar que volia dedicar-me al món de la salut, ajudar els demés i transmetre que l’activitat física és imprescindible per a estar bé física i mentalment.

Com definiries el teu estil? Creus que et diferencies d’altres coaches?

És extremadament pràctic i senzill, clar, directe i sense relats absurds. Divulgue coneixements amb les idees molt clares: dir el que necessites i no el que vols escoltar, sense autoenganys. Per això, els meus clients valoren tant que els diga la veritat sempre, encara que aquesta siga complicada. No deixe que la gent busque excuses, ni queixes, sinó donar-los el paper actiu i la responsabilitat del que deuen fer, perquè és el millor per a ells.

Com que has nomenat els teus clients, conta’ns a quines persones dones servei.

Fa dos anys em vaig fer autònom, llançant un projecte personal que vaig començar divulgant per mitjà de les xarxes socials. Actualment realitze la meua feina en tres àmbits: entrenaments reduïts de força en Kenko Salud i plans de nutrició i pèrdua de pes; plans online d’entrenament i nutrició; i sessions de mentoria 1 a 1, on treballe la gestió de l’estrès i l’ansietat, l’autoestima, les habilitats laborals, les crisis existencials, les preses de decisions, etc. Ara, per exemple, estic acompanyant el procés d’un xaval de 13 anys que està patint assetjament escolar.

I com veus la resposta de tota aquesta gent a la qual dones servei?

La resposta és bestial. La majoria dels clients actuals porten amb mi des que vaig començar i això parla molt del treball tant bo i diferenciador que estic oferint. Estic molt segur del que faig i tracte de donar el millor de mi cada dia i a cada persona.

Algun projecte nou?

Al llarg del 2025 tinc en ment programar conferències privades per a empreses o per a centres. Em vaig endinsar en el món de les conferències a l’estiu del 2024, amb 15 persones, parlant sobre la disciplina i com viure amb pau i amb un estrès mínim. Ho vaig repetir al novembre del 2024 amb 100 persones i la resposta va ser espectacular. La pròxima serà aquesta setmana, el 14 de març, sobre la disciplina com a antídot a l’estrès.

Suposem que la teua formació serà contínua.

Per descomptat. El meu ritme de lectura sol ser un llibre a la setmana, de vegades dos, sobre empresa, teologia, filosofia, màrqueting, estrès, gestió emocional, nutrició i hàbits de salut. Els meus clients em necessiten amb la màxima capacitat i les millors ferramentes per a ajudar-los cada dia.

Amb quin consell per als nostres lectors t’agradaria acabar.

Saber dir que no, posar límits, deixar d’orbitar problemes, aprendre a prendre bones decisions, augmentar l’autoestima i confiança i veure les conseqüències tant devastadores en forma de càncer, dolors o insomni que a dia de hui és el normal.

Moltes gràcies, Álex. Tot açò i molt més per a saber viure una vida plena i feliç ho tindrem el proper divendres 14 de març a la Fundació Caixa Ontinyent.

Entrevista a Míriam Gilabert, alumna del Pràcticum 23/24

«On realment aprens a ser docent és al centre»

La jove ontinyentina Míriam Gilabert Montava, una exalumna de 28 anys, és l’última de les entrevistades per L’Andana en relació amb el Pràcticum que han realitzat aquest curs a l’IES L’Estació diversos estudiants del Màster Universitari en Professor de Secundària. Graduada en Conservació i Restauració de Béns Culturals a la Facultat de Belles Arts de la Universitat Politècnica de València, i amb una especialització en pintura de cavallet i document gràfic, ha comptat amb el suport del seu tutor, el professor del Departament de Dibuix Ximo Epifanio. Aquesta és la seua experiència al nostre centre.

Què et va impulsar a llicenciar-te en el teu grau?

Sempre havia tingut clar que volia estudiar alguna cosa relacionada amb l’art. Des de ben xicoteta he anat a classes de pintura i dibuix i m’ha encantat aquest món. Quan a l’institut vam fer l’excursió per a visitar la universitat, em vaig quedar enamorada d’aquesta especialitat, on s’amalgama l’estudi de la història de l’art, el dibuix, la pintura i l’escultura des d’un punt de vista conservatiu.

Per quin motiu vas decidir cursar el Màster de Secundària?

M’ho havia plantejat fa molt de temps, però quan em vaig graduar en el màster de la meua especialitat, vaig començar a treballar al mateix temps que em preparava unes oposicions al Cos Facultatiu de Conservadors de Museus, a nivell estatal, cosa que vaig estar fent durant més d’un any, encara que vaig acabar abandonant. Una conversa amb una amiga em va llançar a cursar aquest màster a la Universitat Internacional de València (VIU), de manera online, a la vegada que estava treballant, i hui per hui, crec que ha sigut una de les millors decisions que he pres.

Com valores la teua estada al nostre centre?

Ha sigut quasi com tornar a casa. Que em tutoritzara Ximo sense haver-lo tingut de professor abans va crear en mi certa inseguretat al principi, però res més lluny de la realitat, ja que ha sigut tot un regal que siga ell el meu tutor aquestes setmanes.

Unes setmanes on hauràs viscut algunes anècdotes, veritat?

Més que anècdotes, és l’alegria de veure que, després dels anys, alguns dels professors que vaig tenir durant l’etapa d’estudiant al centre em reconeguen, i que fora un bon record, tant per la meua part com per la seua.

Quines diferències has trobat entre la teoria del Màster que has cursat i el dia a dia d’un institut?

Des que vaig començar el màster, m'he adonat que la teoria és necessària i és la base sobre la qual es crea tot, però on realment s’aprèn és al centre, és al dia a dia.

Quin paper té el docent en la motivació de l’estudiantat?

En l’especialitat de Dibuix hi ha diferents realitats, ja que no és el mateix estar davant d’alumnes de tercer de l’ESO, els quals cursen la matèria de Plàstica perquè és el que han de fer eixe curs, que estar davant d’escolars que cursen un primer o segon de Batxillerat artístic, a qui els agrada aquest camp i que inclús aporten idees de què treballar a l’aula.

Com a futura professora d’un Departament de Dibuix o Arts plàstiques, en quin estat trobes que està la creativitat dels joves de hui en dia?

Diria que hi ha de tot, alumnes a qui els desborda la creativitat, a qui tan sols has d’acompanyar durant els processos creatius, i d’altres als quals els costa molt trobar inspiració. Aquesta qüestió crec que també té a veure amb l’excessiva informació que hi ha hui en dia, a la qual tenen accés tan fàcilment que moltes vegades no es calfen el cap per a buscar alternatives o altres acabats.

Com es perfila el futur?

Per a mi ara comença tot: preparar les oposicions i, si és possible, treballar abans, agafant-ho amb molta il·lusió.

Ací finalitza l’entrevista amb l’agraïment de Míriam per la càlida benvinguda que va tindre per part de l’alumnat i del professorat, especialment del seu tutor. Moltíssima sort!

Coneixent més Leyre Tortosa, Premi Extraordinari en ESO

«Sempre he defensat els meus principis i allò que em fa diferent de la gent que m’envolta»

Leyre, acompayada per la cap d'estudis,
el director, l'alcalde i el regidor d'Educació

L'alumna de l'IES L'Estació Leyre Tortosa García va arreplegar el passat mes de desembre el diploma que la reconeix com a "Premi Extraordinari de Secundària", que concedeix la Conselleria d’Educació, en obtenir una nota mitjana de 10 en el darrer curs de l'ESO. L’alcalde de la localitat, Jorge Rodríguez, i el regidor d’Educació, Ferran Gandia, van ser els encarregats de lliurar el premi al Museu del Tèxtil de la Comunitat Valenciana. En l'acte van ser reconeguts 21 alumnes més de Secundària i Primària amb un currículum escolar impecable.

Aquesta ontinyentina, una jove que ha sabut envoltar-se d’aquelles companyies que més li han convingut, és una estudiant oberta de ment en tots els sentits i una apassionada de qualsevol disciplina. «Sempre m'ha agradat escriure i llegir, com també fer ciència i dibuixar», ens explica. «Ara, en plena adolescència, he començat amb la música. És a dir, mai he dit que no a aprendre coses noves».

És aquesta seguretat la que ha fet que haja adquirit al llarg del temps una personalitat molt marcada. Independent des que era menuda, Leyre ha sabut ignorar certs comentaris malintencionats que pretenien destruir la seua personalitat. «Sempre he defensat els meus principis i allò que em fa diferent de la gent que m’envolta», assegura amb una maduresa no habitual en la adolescència.

Hui desitgem conéixer-la a través de les seues paraules; per això, L’Andana ha mantingut amb la jove un encontre que reproduïm tot seguit.

Què suposa per a tu haver rebut aquest reconeixement de la Generalitat?

Aquest premi implica un camí sobre el qual continuar caminant. No és el final d'una etapa; més bé, el principi d'una altra. Encara em queden molts estudis per davant i no puc parar-me a pensar ací.

Quin és el teu secret per a destacar d’aquesta manera?

Per a aconseguir bons resultats cal fer un esforç i, sobretot, ser constant. Hem arribat a un nivell on hem de tindre autoconsciència, saber del que som capaços i, per contra, conéixer les nostres necessitats. Saber ser objectius amb els nostres treballs, acceptar que ens equivoquem i aprendre dels professors són tasques crucials per a mantenir un bon rendiment acadèmic.

Per les teues paraules deduïm que, tot i que el mèrit és teu, també saps valorar el suport extern que reps.

Durant els quatre cursos de l'ESO, he estat acompanyada de certs companys, companyes, professors i professores que han fet que no perda la il·lusió d'aprendre. També, naturalment, voldria agrair a la meua família i amics, que han estat al meu costat encara que jo no cridara ajuda.

Tot i que encara estàs cursant 1r de Batxillerat, tens clar el teu perfil d’eixida en acabar a Secundària postobligatòria?

La veritat és que no sé què vull estudiar. Estic en un batxiller de ciències perquè m'agraden molts àmbits que la ciència engloba. No obstant això, no descarte que el meu cap canvie d'opinió d'ací a uns anys. Ara estic tractant de llevar pedres del camí, descartar les coses que no m'agraden tant com altres.

Com a professor teu, i també pels teus comentaris, advertisc que eres una persona molt madura. Com veus la joventut, la teua generació, que et rodeja?

Freqüentment la societat ens associa trets comuns que moltes vegades es compleixen. En plena adolescència, molta gent busca fer el mateix que tots, i moltes vegades no té cap sentit. No obstant això, sempre hi ha algú que s'adapta a tu, i ací és on comencen les bones amistats.

Moltes gràcies  per concedir-nos aquesta entrevista i molta sort per als propers anys, crucials per al teu futur.

Entrevista amb Elena Prieto, professora visitant als EE.UU.

«La tecnologia està molt integrada en el sistema educatiu americà»

Tombar els límits entre països per a construir ponts en una era globalitzada genera —qui ho dubta hui en dia— un efecte intens i positiu en les comunitats de tot el món. És per això que l’intercanvi cultural que ultrapassa les fronteres s’ha convertit realment en una aventura a la qual s’animen cada any milers de docents que comuniquen els seus sabers a través de diverses matèries educatives. 

A Espanya, centenars de professionals de l’educació participen anualment de manera voluntària en el Programa de Professors Visitants als EE.UU, un programa del Ministeri d’Educació amb el qual es pretén fomentar la millora de la qualitat de l’ensenyança de la llengua i la cultura espanyoles a l’estranger, així com la formació dels professors que la imparteixen. De fet, per al proper curs 24-25 s’han convocat 638 places per a professorat visitant a EE.UU., Canadà, Irlanda, Alemanya i Xina. Aquest programa, una oportunitat única per a aprofundir en noves cultures i metodologies docents, va començar a Califòrnia l’any 1986, fruit d’un acord de col·laboració entre el Ministeri espanyol i el Departament d’Educació d’aquell estat.

Silvia Sancho (dreta de la foto)
 animà Elena a participar en el programa

En aquesta gran empresa, no exempta de riscos però repleta de grates compensacions, s’ha involucrat la professora Elena Prieto Ferrero, una jove de 36 anys, periodista de professió, que va aterrar a l’IES L’Estació fa cinc anys per a cursar amb qui subscriu aquestes línies el Pràcticum programat en el Màster Universitari en Professor/a d’Educació Secundària. Demanar una plaça en aquest programa «va ser una decisió que ja tenia en ment fa alguns anys», ens comenta, «quan estava a l’IES L’Estació realitzant les pràctiques formatives del Màster. Aquell any vaig conéixer Silvia Sancho, professora d’Informàtica del centre, i ella em va explicar en què consistia tot el procediment». 

Després d’aprovar les oposicions en plena pandèmia mundial, la idea d’obtenir un lloc de treball a l’estranger la va fascinar, per la qual cosa va enviar la seua sol·licitud ara fa dos cursos. Perquè aquest és ja el segon any d’Elena en territori americà. La jove ontinyentina, que també va residir a Austràlia abans de convertir-se en docent, porta més de 12 mesos impartint classes d’Espanyol i d’Història dels EE.UU. al Clinton Rosette Middle School, un centre ubicat a Dekalb, ciutat situada a una hora de Chicago, a l’estat d’Illinois. Comunicadora nata, Elena no s’ha acovardit enguany davant de la idea d’impartir classes de Matemàtiques i Ciències com a codocent.

Aquests dies ens comenta que ha estat fent classe online. Les intenses nevades que ha patit l’estat així com unes temperatures que es desplomen fins als 20 graus negatius han provocat que es reprenguen uns hàbits que tots aplicàvem durant la pandèmia de coronavirus.

Per la seua valentia demostrada hem decidit entrevistar-la, perquè ens conte com ha anat adaptant-se a un sistema educatiu que sembla situar-se en les antípodes del nostre.

Com està estructurat el sistema educatiu americà?

El sistema educatiu d’EUA divideix l’ensenyament en tres blocs: l’Elementary, que equival a la nostra Primària; el Middle School o escola intermèdia, que comprèn des de 6é a 2n d’ESO, i el High School, una etapa on trobes alumnat de 3r d’ESO fins a Batxillerat.

A banda d’aquesta particular estructuració, trobaràs moltes més diferències rellevants, veritat?

Exacte, i molt substancials. Ací la tecnologia, per exemple, està molt integrada, els alumnes dominen les aplicacions informàtiques i estan habituats a realitzar les tasques en línia, de fet, no s’escriu quasi a mà. També s’aposta molt per la lectura, els alumnes escullen els llibres que volen i sempre hi ha temps a classe per a llegir. La biblioteca és una peça fonamental. En general, hi ha molta més opcionalitat per a l’alumnat en nivells superiors. Es dona molt de suport a l’esport, la música i l’art, en general.

Però segur que has observat inconvenients o situacions desfavorables en contrapartida.

Els ordinadors fan que els alumnes tinguen moltes més dificultats per a concentrar-se i, en alguns casos, s’utilitza la tecnologia per a jugar en lloc de treballar. A grans trets, hi ha un pitjor comportament de part de l’alumnat i, en ocasions, les faltes de respecte i les baralles estan més generalitzades. A més a més, les jornades són molt intenses amb un sol pati de 38 minuts per a descansar. El professorat pot entrar al centre en qualsevol moment, fet que propicia situacions com que hi haja docents que treballen a l’institut els caps de setmana o en vacances. 

Què és el que més et crida l’atenció del sistema educatiu americà?

La quantitat de recursos de què disposa el professorat. Ací cada professor té la seua classe totalment equipada amb escriptori, pissarra digital, pissarres normals, telèfon, càmera i projector. A més, només arribar em van proporcionar un portàtil i vaig descobrir que cadascú tenia un pressupost individual per a materials i decoració, altre per a cada departament i cada alumne té un ordinador. Com he dit abans, tot funciona a nivell tecnològic, des dels materials fins a les notes. De fet, no hi ha llibres de text.

Per què has decidit quedar-te un curs més als EE.UU.?

El programa facilita un visat per a tres anys amb opció d’ampliar a dos anys més, és a dir, un professor pot estar fins a cinc anys ací. És evident que l’experiència és única i molt enriquidora, però crec que amb dos anys gaudint d’aquesta aventura és suficient, tot i que no descarte en un futur conéixer altres llocs, ja que el programa està obert a Canadà, Austràlia i Alemanya.

Com és la gent amb qui has estat convivint des de fa dos anys a Illinois?

La gent és molt amable, tant les persones que he conegut fora del centre, com els companys de feina. On jo visc es parla del “Midwest Kindness”, és a dir, de l’amabilitat d’aquesta regió que seria el “Mig oest”, i jo ho he experimentat.

A què dediques el temps lliure?

La meua gran afició és viatjar, així que ací he aprofitat per a visitar molts llocs dins d’aquest país tan gran, però també tinc temps per a anar al gimnàs, ajuntar-me amb amics, llegir, veure sèries i també anar al cinema, al teatre o, fins i tot, al bingo.

Per tots els teus comentaris podem deduir que la vivència és altament recomanable.

Sens dubte, anime el professorat a que isca de la seua zona de confort i aprofite aquest tipus d’experiències que ofereix el Ministeri d’Educació. És un programa obert per a docents tant de Primària com de Secundària i està disponible tant per a funcionariat interí com per a funcionariat de carrera. 

Moltes gràcies, Elena, aquest estiu t’esperarem, com fas tu en aquesta imatge, amb els braços oberts.