dimecres, 30 d’abril del 2014

Visita a la Cartagena romana

Alumnat de 2n de Batx. d'Història de l'Art amb Josep Pascual

L'alumnat de nocturn de l'IES l'Estació visita l'important patrimoni històric de Cartago Nova  

Cardo maximus
Poques ciutats tenen tan dilatada història com Cartagena, especialment rellevant en temps antics, ja que la seua fundació va correspondre als cartaginesos d'Asdrúbal (potser sobre un assentament autòcton anterior), que van construir ací la importantíssima ciutat de Quart Hadast l'any 228 aC, fins que va ser presa pels exèrcits romans de Publi Corneli Escipió durant la Segona Guerra Púnica (209 aC). Amb el domini romà, Cartagena va seguir sent una importantíssima urbs, com testifiquen les nombroses mostres arqueològiques que es disseminen per la ciutat. L'any 44 a.C. va rebre el títol de colònia (Colònia Urbs Iulia Nova Carthago)

Museu
El dia 30 d'abril, l'alumnat d'Història de l'Art de Batxillerat Nocturn, acompanyat pel seu professor, Josep Pascual, va poder visitar aquest important llegat històric en una activitat que va consistir en un primer passeig didàctic pel patrimoni històric de la ciutat, centrat en les restes púniques i romanes: muralla púnica i centre d'interpretació, amb una visita a la cripta que hi ha  adossada. Posteriorment, seguiren pel barri del Fòrum, amb les restes d'una massana formada per un complex termal públic, un complex de banquets i la visita a una petita part del cardo maximus (ara, sota un edifici). A continuació van seguir la ruta arqueològica del Turó del Molinete, tot de cronologia romana imperial, amb alguna resta d'època republicana. La visita finalitzà en el museu del Teatre Romà de Cartago Nova i amb la visita al  propi Teatre.
Teatre


El professor, Josep Pascual, fa una valoració molt positiva, ja que l'alumnat es quedà bocabadat per la importància d'aquest llegat cultural, pels audiovisuals que es projectaren en la muralla púnica i pel museu del Teatre. Una activitat que aconsella i que té pensat repetir en futurs cursos.

dimecres, 23 d’abril del 2014

El viatge d'Arnis - conte

El viatge d’Arnis
Jesús Ribera Úbeda
IES L’estació - 1r ESO A   (Fontanars dels Alforins)

Relat guanyador del Premi Sambori (1r Cicle d'ESO), nivell comarcal

Era una vesprada de tardor preciosa. El cel estava ataronjat per les poques hores que quedaven perquè es fera de nit. Les fulles que queien dels arbres eren marrons i, a la llum del sol de la vesprada, tenien un color com torrat. Jo, Arnis, anava caçant per les muntanyes d'Orom, en busca d'alguna presa per a alimentar la meua família. Portava ja molt de temps, així que ja quasi em donava per vençut quan, davant de mi, va aparèixer un cérvol, però no un cérvol qualsevol, sinó un de grans proporcions i de trets majestuosos. La seua cara era tan expressiva que, en lloc de ser la d’un animal, pareixia la d’un humà. Per el gest del seu rostre, pareixia tan sorprés com jo de coincidir en el mateix temps i lloc, però en adonar-se que jo estava armat, va tornar corrents per on havia vingut.
 El vaig seguir incansablement durant una bona estona, fins que el vaig trobar a la vora d’un petit llac que era en una clariana. Em vaig amagar rere uns matolls, vaig traure l’arc i una fletxa, tensí l’arc i, quan em disposava a soltar la corda, l'animal es capbussà en l’aigua. De sobte, una llum sorgí del llac i una força invisible em féu caure al terra. De seguida m’hi vaig alçar i vaig agafar l’arc i la fletxa, que la vaig guardar al carcaix. M’apropí a la vora i vaig veure que el llac no era suficient profund perquè aquella gran criatura que havia vist, es capbussara i no tornara a aparèixer. Llavors, una gran curiositat va créixer dins de mi i em va impulsar a clavar-me en les aigües del llac.
 Vaig notar que la temperatura de l’aigua era estranyament calenta i decidí capbussar-me per a intentar descobrir on estava el cérvol. Quan estava dins de l’aigua, es va obrir una gran escletxa i, aleshores, vaig notar que alguna cosa m’arrossegava cap a ella. Per molt que nadara i intentara aproximar-me a la vora, aquella estranya força m’empentava cap al forat que havia fet la escletxa. Sense més remei, vaig ser engolit per l’obertura rocosa i vaig caure per un precipici sense fi. Tot era fosc allí dins i en la meua panxa sentia una gran sensació d’adrenalina. De sobte, quan pensava que estaria la resta dels meus dies caient per aquell precipici, va aparèixer una llum que m’encegà i, per una raó que desconec, quan vaig impactar contra la superfície no vaig notar cap mal.
 Vaig estar tirat al terra durant uns minuts i quan m’hi vaig incorporar, vaig dirigir una mirada a l’entorn en què em trobava i vaig veure el següent: era en un paratge muntanyós i dessolat, on sols hi havia arbres cremats i algun que altre os d’algun animal. Després d’haver analitzat el lloc on em trobava, vaig decidir anar carena avall i encontrí una roca que sobreeixia bastant de la muntanya. Vaig caminar cap a ella i quan hi vaig arribar al meu destí vaig veure una cosa que em deixa sense alè: al  peu de la muntanya s’estenia una gran vall i, al centre d’aquesta, una imponent ciutat, de la qual hi destacava una gran torre. Als afores d’aquesta hi havia infinitat de cases disperses. Vaig continuar amb el meu camí i quan hi vaig arribar al peu de la muntanya, m’hi vaig trobar amb un camí de pedra negra amb ratlles blanques. Vaig seguir aquest camí tant extravagant i, de sobte, vaig sentir un soroll que mai havia escoltat abans. Em vaig girar i vaig veure un carro molt estrafolari que anava sol. Una cosa així sols podia ser cosa de bruixots, i com en la meua terra es respecta molt als bruixots, m’hi vaig agenollar i el carro parà. D’aquest eixí un home que pareixia tindre uns cinquanta anys i em preguntà, molt bruscament:
Xicot, es pot saber què fas?
Estimat bruixot, vinc de molt lluny i m’agradaria saber com tornar a la meua terra. Sé que no sóc digne de rebre la seua ajuda, però necessite que m’ajude a tornar a casa, sinó, la meua família morirà de fam.
Però què dimonis dius? T’estàs burlant de mi?
No senyor, sent haver-vos ofés.
Tranquil xicot, no estic ofés, però, a què vénen eixa forma de parlar i eixa vestimenta tan estranya que portes?
Senyor, com li he contat jo no sóc d’ací i vull tornar a ma casa, el regne de Magnor.
Mirà xicot, no sóc molt bo en geografia, però et puc assegurar que eixe regne Magnor, o com es diga, no existeix. Tinc pressa, així que deixa'm en paus. Ah, un consell, xicot: deixa de veure pel·lícules de fantasia.
Amb aquesta frase, l’home se’n tornà al seu carro, jo m’hi vaig apartar del camí i de l’estrany vehicle se n'anà en un obrir i tancar d’ulls. Vaig continuar seguint aquell camí fins a arribar a la gran ciutat, on hi havia un cartell en el que hi havia la següent inscripció: ONTINYENT
El problema d’aquesta inscripció és que estava escrita en uns caràcters que jo no coneixia, aleshores m’hi era impossible saber què era el que posava en la inscripció. Vaig continuar endavant, i allà on anara veia molts d’eixos carros que havia vist abans i aleshores hi vaig pensar que aquella ciutat devia ser Argórion, la ciutat que, segons la llegenda, estava habitada per bruixots i bruixes. Però si els bruixots adults no s’havien com fer-me tornar a casa, els bruixots joves tampoc. Aleshores vaig decidir buscar els bruixots ancians, que vivien tots junts en una gran casa plena d’habitacions. Quan em trobava en una gran plaça plena de gent, vaig trobar una dona i li preguntí on es trobava l’Henime, la casa dels bruixots ancians. Aquesta em respongué:
Si busques un lloc on hi ha molts ancians, allà davant hi està la residencia dels vells.
Després d’agrair-li la seua informació, m’hi vaig encaminar cap a l’edifici de l’Henime, un edifici d’unes quatre plantes. Després de travessar el llindar de la porta, hi vaig veure un mostrador en el qual hi havia molts aparells estranys i molts fulls, ja sabeu, coses de bruixots. Darrere del mostrador hi havia una bruixa jove molt guapa, però com que tenia molta pressa per tornar a la meua casa en Magnor, no hi vaig parar atenció i li vaig preguntar on vivia el bruixot més savi de tots. Ella, amb una miqueta de menyspreu i pena em digué que el “bruixot” que jo buscava es trobava en l’última planta, a la porta 334. Vaig muntar unes escales interminables fetes de fusta, i quan vaig arribar a la planta que buscava, no sabia en quina habitació habitava, perquè els nombres d’aquestes també estaven escrits en uns signes que jo desconeixia. Llavors, vaig haver de decidir-me per una habitació i vaig elegir una que hi havia a la meitat del corredor, a la meua esquerra. Hi vaig anar i vaig trucar a la porta. Aquesta l’obrí una bruixa anciana, que em preguntà molt dolçament:
Què vols, fill?
Oh, sàvia bruixa, em podríeu dir…
Fill, no deus voler insultar-me, no?
No de cap manera, noble anciana.
Aleshores, per què em dius “bruixa”?
Perquè vosté és una bruixa amb poders màgics, veritat?
Per l'amor de Déu, tu estàs boig!
No senyora, no n'estic…
I en eixe moment em tancà la porta i em deixà amb un pam de nassos. Pareixia que no tots els habitants d’aquell edifici tenien poders màgics. Això volia dir que no estava en Argórion, i que allò no era l’Henime, sinó un lloc on els ancians sense família vivien fins a la fi dels seus dies. Però així i tot, no vaig perdre l’esperança i en la segona habitació que vaig entrar, que estava habitada per un home molt vell i flac, vaig aconseguir saber on es trobava l’habitació 334, que estava enfront de la de l’home flac.
Hi vaig trucar a la porta i m’obrí un home baix, que posseïa una llarga barba blanca canosa i uns ulls blaus molt vius. A més, portava una túnica que m’era familiar, de colors obscurs i amb dibuixos de colors més clars, que destacaven molt a la vista. Quan em veié, obrí molt els ulls i començà a dir alguna cosa que per a mi m’era desconeguda. Quan acabà, em digué:
Jove Arnis, benvingut a la ciutat d’Ontinyent. Sé quins són els motius pels quals has vingut. El meu nom és Argos. Passa a dins.
Quan vaig travessar el llindar, em vaig quedar fascinat pel que veia: una vegada hi estaves dins, l’habitació es convertia en una gran cambra plena de llibres, amulets i altres coses impossibles d’identificar. M’indicà que seiera en una butaca de cuir i jo ho vaig fer amb molt de gust. Ell féu el mateix que jo i em preguntà:
Bé Arnis, què és el que vols saber?
En primer lloc, on estic, si em trobe molt lluny de casa i com tornar.
Estigué moltes hores explicant-me moltes coses; com que em trobava a Ontinyent, una ciutat poblada per gent normal i que no creia en la màgia, però que en realitat sí que existia. A més, Ontinyent estava en una dimensió paral·lela a la nostra, i sols es podia tornar a ella per un portal que es trobava en únic lloc en tota la dimensió.
Per sort, el portal d’aquesta dimensió està en un petit poble prop d’ací, anomenat Fontanars. Jo me n'hauria anat d’ací fa un munt de temps, però per a mi, tornar a la nostra dimensió significaria la mort -em va dir
Per què?
És una història molt llarga per a contar-la. Aleshores, hauràs d'anar a Fontanars tu sol.
Però…
Tu tranquil, que no te n'aniràs de seguida. Et quedaràs ací uns quants dies per a aprendre tot el que necessites per tornar a casa.
En els dies que seguiren a aquell, Argos m’ensenyà com invocar al guàrdia del portal i com comunicar-me amb ell, a més d’altres coses que havia de saber, en intensives, però eficaces, classes. Quan la meua formació acabà i estava a punt d’anar-me’n a Fontanars, amb un pegàs que Argos havia creat la nit anterior amb molt d’esforç, el bruixot em desitjà bona sort, però vaig vacil·lar a l’hora de l’enlairament. Argos em preguntà:
Hi ha algun problema, Arnis?
No, però si aquesta ciutat no és Argórion, on es troba aquesta?
Es trobava a la nostra dimensió. Ara no és més que un gran munt de escombraries i pols.
Volia preguntar-li més coses, però sense saber com, el pegàs es va enlairar abans que jo li ho manara. Una vegada estava ja en el cel, sentia un fort vent que desitjava que jo caigués, però li feia la contra agafant fortament el coll del pegàs. El viatge era curt, però a mi em va parèixer que aquell temps que va transcórrer mentre jo m’encontrava volant era etern. Quan vam aterrar a la serra del Moro, el pegàs va desaparèixer en un núvol de petites estrelles, per la qual cosa, la resta del camí la vaig haver de fer a peu. Mentre caminava, consultava el mapa màgic que Argos m’havia donat per a trobar el portal. No vaig tardar molt en arribar fins al meu destí: una clariana en la qual hi havia les restes d’un forn de calç, que encara s’usaven en la meua terra. De seguida vaig pronunciar les paraules que havien d’invocar al guardià i de sobte, el cel s’omplí de núvols i un llampec caigué al centre de la clariana. Aquesta s’incendià i de les flames, aparegué el cérvol que dies enrere havia volgut caçar. M’hi vaig agenollar i en argorià (que és la llengua que abans parlaven en Argórion) em vaig dirigir al majestuós cérvol. La nostra conversa fou així:
Salut, oh guardià del portal.
Salut, Arnis. Què és el que desitgeu?
Que em perdoneu per intentar-vos matar, senyor.
Bé, vos concedisc el meu perdó. Ara, ja que heu demostrat el vostre penediment, podeu passar per aquest portal.
Gràcies senyor.
Aleshores, m’hi vaig incorporar i em dirigí cap al cercle de foc que havien format les flames. El vaig traspassar, i en tres segons, ja tornava a ser al bosc de les muntanyes d'Orom. Amb una gran sorpresa, em vaig adonar que em trobava en la nit en la qual tota aquesta aventura havia començat. Vaig tornar a casa i quan vaig arribar, tots estaven al voltant de la gran taula disfrutant d’un gran banquet i es van alegrar molt per tornar a veure’m.                                

dijous, 17 d’abril del 2014

Concurs de Microrelats - 3a edició!


3a Edició del Concurs de Microrelats

S'amplia el termini de presentació:Podeu enviar els vostres relats fins dilluns 28 d'abril !!!


Els departaments de Valencià i de Castellà han organitzat també enguany la tercera edició del "Concurs de Microrelats". La primera edició, de 2012, va ser guanyada per Ioan Bogdam Prutean i per Paula Gramage, en ESO; i per Paula Ribelles i Inés Cambra, en les categories de Batxillerat i Cicles formatius. Igualment, Inés Cambra (Batx.) va guanyar el concurs de l'any passat junt amb Paula Doria (ESO), la qual enguany ja sabeu que també ha guanyat el concurs de cartes literàries del Dia dels enamorats, i que es perfila com una de les nostres més brillants escriptores.

Des de L'ANDANA, us animem a participar-hi. Ànim!

BASES DEL CONCURS 
1. Has de ser alumne o alumna de l’IES l’Estació, de qualsevol nivell, curs o estudi. Hi haurà dues categories: a) ESO,  b) Batxillerat i Cicles formatius.
2. Pots presentar el teu treball en valencià i també en castellà.
3. La temàtica del microrelat és lliure. No obstant això, tots el microrelats hauran de contindre la frase següent: “....el professor mirava per la finestra amb parar distret...”. O en castellà: ... el profesor miraba por la ventana con aspecto distraído...”.
4. L’extensió no ha de sobrepassar les deu línies (entre 100 i 130 paraules).
5. Ha de lliurar-se, en document adjunt, en format word o PDF, al següent correu: landanadelestacio@gmail.com . El nom de l’autor o de l’autora sols apareixerà en l’assumpte del missatge, amb el nom del relat.
Exemple:

Per a

Assumpte
Autor: Joanot Martorell – Relat: “El somni de Tirant”
Adjunta fitxer

6. La data límit de lliurament: abans de les 24h de dilluns 28  d'abril de 2014.
7. Hi haurà premi en metàl·lic per als dos millors microrelats de cada categoria.

 ORIENTACIONS PER ESCRIURE UN MICRORELAT

  1. Un microrelat és una història breu; només necessita unes poques línies per ser explicada.
  2. Un microrelat, com tots els relats, té plantejament, nus i desenllaç, i el seu objectiu és resoldre el conflicte que s'ha plantejat en les primeres línies.
  3. Cal evitar la proliferació de personatges. Per a un microrelat, tres personatges ja són multitud. Tanmateix, l'elecció depèn de tu.
  4. El microrelat té normalment un sol escenari, dos com a molt. Són rars els microrelats amb escenaris múltiples.
  5. Un microrelat és, sobretot, un exercici de precisió; per això, és recomanable seleccionar bé els detalls amb què descriuràs espais i personatges.
  6. El títol és essencial. No ha de ser superflu, sinó que ha d'estar estretament vinculat amb la història que es contarà.
  7. Encara que l’extensió és reduïda, els microrelats transmeten habitualment molt de significat; és a dir, narren una història breu però de gran abast.
  8. És recomanable fugir dels tòpics. No s'escriu un microrelat per explicar alguna cosa que ja s'ha dit mil vegades. Per tant, cal ser el més original possible.
  9. Si no se t'ocorre alguna història, t'aconsellem el següent: imagina un personatge davant d'un conflicte determinat (robatori al museu, accident de cotxe, naufragi a alta mar, persecució a la selva ...). A continuació, recrea mentalment la història fins que, al imaginar-la, la pugues viure com una cosa real, interessant i emocionant.
  10. Molt important: no s'ha de començar a escriure sense tenir la història creada. Aquest és un error que es comet molt sovint i és la causa d'històries esfilagarsades, fluixes, faltes d'interès i previsibles. Molts escriptors expliquen que passen tant o més temps imaginant la història com escrivint-la.
  11. Un cop la història ha estat creada en la teua ment i és interessant i rica en detalls (imatges, sorolls, diàlegs i sensacions), arriba el moment d'escriure.


GUANYADORES DE 2013



 

dimarts, 15 d’abril del 2014

Segona jornada de portes obertes

L'IES l'Estació dóna la benvinguda a l'alumnat de Primària dels centres adscrits


L'alumnat dels col·legis "Compte de Salvatierra" de Fontanars dels Alforins, i del "Carmelo Ripoll" i "Lluís Vives" d'Ontinyent van gaudir d'un festiu dia de benvinguda al que serà el seu centre l'any vinent.  Hi hagué crêpes, teatre, tallers de ceràmica, de tecnologia, d'educació física i d'informàtica... Tot plegat, una manera molt divertida de prendre contacte amb el nostre centre, que també dóna l'oportunitat al nostre alumnat actual de retrobar-se amb els seus estimats professors de Primària. Un dia inoblidable!  










dilluns, 14 d’abril del 2014

Viatge a Astúries


L'alumnat de 4t d'ESO, acompanyat de les professores Cristina Calatayud i Maria Eugènia Jordà, gaudeix aquesta setmana d'un viatge cultural a Astúries. Pel que podem observar en les fotografies que ens han fet arribar, l'oratge és immillorable per poder assaborir els encants dels paisatges mariners i muntanyencs del bell principat.   



 
 



diumenge, 13 d’abril del 2014

Trobada d'Escoles en Valencià - Bèlgida 12 d'abril de 2014

Fotos de la Trobada

Nova jornada reivindicativa per una escola pública, de qualitat i en valencià










diumenge, 6 d’abril del 2014

Èxit de l'IES l'Estació als Premis Sambori

Idoia Vidal Julià, de Primer de Batxillerat Nocturn, i Jesús Ribera Úbeda, de Primer d'ESO, s'enduen els premis en les categories de "Batxillerat i Cicles" i el de "Primer Cicle d'ESO", respectivament

L'acte de lliurament ha tingut lloc a Otos el diumenge 6 d'abril, dins dels actes de les Trobades d'Escoles en Valencià de la Vall d'Albaida, que aquest curs comparteixen les localitats de Beniatjar, Otos i Bèlgida

Idoia, a la dreta, amb els altres guanyadors de la categoria
Jesús amb l'alcaldessa de Beniatjar i les altres guanyadores
Idoia amb Josep Andrés, president de la Coordinadora de la Vall d'Albaida per la defensa i l'ús del Valencià
Jesús amb la seua família
Jesús amb Pere Vañó, director (a la dreta), i Vicent Enric Belda, professor de valencià








dissabte, 5 d’abril del 2014

Jornada de portes obertes



Primera jornada, adreçada a l'alumnat que acaba l'ESO


Divendres dia 4 d'abril, va tenir lloc la primera Jornada de portes obertes de l'IES l'Estació, adreçada a l'alumnat que acabarà aquest curs l'ESO i que podrà elegir alguna de les diferents opcions de batxillerat o cicles formatius que oferta el nostre centre. La jornada va començar amb un acte de recepció i benvinguda a càrrec de la Direcció del Centre i va continuar amb el lliurament del premis fotogràfics i de cartes d'amor.

En acabant, l'alumnat va assistir a diferents tallers organitzats pels diferents departaments didàctics: Administració i Finances, Comerç, Informàtica, Educació Física, Tecnologia, Biologia, Francés, amb un exitós taller de crêpes, i Dibuix, amb una mostra de les diferents assignatures: Comunicació Audiovisual, Volum, Tècniques d'Expressió, Dibuix Artístic, etc.

Quant al premi de les cartes d'amor del Dia dels Enamorats, la guanyadora ha sigut Paula Doria Borrell, de segon de Batxillerat. Una carta d'amor de Dràcula a Wilhelmina és la seua obscura proposta (Wilhelmina "Mina" Harker és el personatge de ficció i protagonista del la novel·la Dràcula de Bram Stoker).

Pel que fa al Primer Concurs de Fotografia “Imatges del meu centre”, els primers premis de cada categoria van recaure en les alumnes de Batxillerat, Paula Gramage i Ana Santa, i en l'alumne de DAW (Desenvolupament d'aplicacions web), David Rodríguez. Els altres concursants destacats han estat els alumnes també de DAW, José Antonio Galán i Antonio Revert Donate.

Aquesta primera jornada de portes obertes tindrà una continuació divendres 11 d'abril, amb altra jornada de portes obertes adreçada en aquest cas a l'alumnat de Primària (i a les seues famílies), que s'incorporarà el proper curs al primer curs d'ESO. Xanques, informàtica, activitats esportives, audiovisuals, degustació de crêpes, són algunes de les atractives propostes de benvinguda que el professorat del centre està preparant.










Lliurament dels premis del concurs de fotografia i cartes d'amor

Les alumnes de Batxillerat, Paula Gramage i Ana Santa, i l'alumne de DAW, David Rodríguez aconsegueixen els primeres premis 

Els altres concursants destacats han estat els alumnes de DAW, José Antonio Galán i Antonio Revert Donate

Paula Doria, de Batxillerat, arreplega el premi del concurs de cartes d'amor


Paula Doria (Premi de cartes d'amor) i Pere Vañó, Director

Pere amb Paula Gramage, 1r Premi Cat.I

David Rodríguez Tortajada (1r Premi Cat. III) amb Amparo Asensio

Ana Santa Yudici (1r Premi Cat.II) amb Imma Pérez

Antonio Revert Donate (2n Premi, Cat. I) amb Amparo Asensio
Vídeo amb les fotografies i l'acta del jurat, muntat pel professor Josep Ferrero, amb la música de The Corrs i de l'Homenatge a Raimon, arranjada i dirigida pel professor Julio Juan:


dijous, 3 d’abril del 2014

Beques Erasmus de l'IES l'Estació

Kevin Casanova, Yolanda Monerris (professora) i Ignacio Soriano

Concedides quatre beques Erasmus a alumnat dels Cicles Formatius de l'IES l'Estació

Un total de quatre alumnes dels Cicles Formatius de Grau Superior de l'IES l'Estació gaudiran de les "Beques Erasmus" per a completar els seus respectius estudis a Holanda, Eslovènia i Regne Unit, on realitzaran les corresponents pràctiques formatives en empreses relacionades amb els estudis que han cursat.

Dos dels alumnes ja han començat a Holanda les FCTs 

Kevin Casanova Vidal i Ignacio Soriano Ribera, alumnes de 2n de DAW (desenvolupament d'aplicacions web), van eixir el dia 30 de març de l'aeroport d'Alacant amb destinació Amsterdam per fer les pràctiques formatives (FCTs) Erasmus. Els tres primers dies van dormir en un hotel situat dins d'un vaixell en uns dels canals de la famosa ciutat holandesa, fins que trobaren un allotjament definitiu.
El dia 2 d'abril van començar unes pràctiques que han de durar fins el 25 de juny. L'empresa seleccionada és Yume/Hikable, dedicada al desenvolupament de websites.
Els professors de Kevin i Nacho els van acomiadar i els van desitjar el millor en aquesta important etapa formativa. Tots dos companys i amics estaven nerviosos, però amb moltes ganes d'anar-hi i de començar. No podem oblidar que ells mateixos s'han buscat l'empresa, l'allotjament, els vols, etc.
La intenció de tots dos joves és quedar-se a Holanda per treballar en empreses relacionades amb el sector del desenvolupament de llocs web. Compten amb l'avantatge que l'empresa on faran les pràctiques és situada en un edifici de startups, on tenen moltes possibilitats de donar-se a conèixer, tant a Yume, empresa on estaran fent les FCTs Erasmus, com també en la resta d'empreses de l'edifici.

dimecres, 2 d’abril del 2014

Teatre - La Celestina - per Sílvia Llin

CALISTO EL LISTO


Sílvia Llin Sanz (1º de Bat-B)

El pasado miércoles 26 de marzo los alumnos de primero de Bachillerato y tercero de la ESO de distintos institutos de Ontinyent asistimos a la representación de La Celestina en el teatro Echegaray. La obra, adaptada a los 55 minutos eliminando personajes y escenas, mostraba una puesta en escena interesante que daba paso a una monótona representación.
Calisto, después de mucho tiempo sin ser correspondido, decide conquistar a Melibea con la ayuda del criado Sempronio y una vieja alcahueta, que da nombre a la obra. Cuando es alcanzado este fin, los dos enamorados viven felices, mientras es asesinada Celestina por su avaricia, lo cual provocará el ajusticiamiento de Sempronio. Por consiguiente, algunos personajes deciden vengarse de Calisto, quien fallece debido a su torpeza. Lo que sigue es un final trágico donde Melibea se suicida, y con esto, no queda ningún personaje principal con vida.
Esta obra fue interpretada por solo cuatro actores de una compañía de teatro barcelonesa. El actor que interpretaba el papel del torpe Calisto actuó con una notable destreza, haciendo sombra a la actriz que interpretaba a Melibea, quien dejaba mucho que desear en sus no demasiado largas intervenciones. Mientras Calisto oraba con gracia sus frases, Melibea carecía de las expresiones faciales adecuadas en las primeras escenas, mejorando en las trágicas con sus creíbles llantos.
El papel de Celestina fue interpretado por una carismática actriz que con soltura daba vida a este personaje con acertadas intervenciones y expresiones, obviando su última aparición donde sucede su muerte.
Y por último, destacaríamos la múltiple actuación del cuarto actor, que da vida a personajes como Sempronio. Con facilidad para cambiar su voz y teniendo que intercalar diferentes personalidades en un mismo papel, no cede a los arriesgados cambios y muestra una aceptable actuación. Sin duda, su mejor escena: el diálogo que mantiene con su amo y en el que nombra a Celestina “puta vieja”.
Una entretenida representación para un público juvenil, pero que resultaba imposible comparar con el original de Fernando de Rojas debido a su escaso tiempo.