divendres, 28 d’octubre del 2016

"Una lápida para todos", un relat per a Halloween escrit per Carlos Tortosa Micó

S'acosta una de les nits més macabres i espectrals, la del 31 d'octubre, i des de l'ANDANA volem desitjar-vos un terrorífic pont de Tots Sants. Per aquest motiu, us oferim aquesta inquietant història de Carlos Tortosa Micó, un alumne del nostre institut que està cursant enguany 2n de Batxillerat Científic.

Una lápida para todos
Álvaro cumplía con sus deberes en un bosque, en un antiguo valle aislado. No era alguien a quien le gustara trabajar con otras personas, así que llegado el momento decidió ejercer como guardabosque. Ya que era un trabajo muy dedicado y constante, se instaló en una cabaña en los alrededores de la densa floresta, de forma que pudiera llegar rápido a su puesto y estuviera listo si era necesitado.
La modesta cabaña en la que vivía le salió sorprendentemente bien de precio, entre otras cosas porque los vecinos más cercanos vivían a bastantes kilómetros y el único rastro de civilización eran las ruinas de un pueblo, no muy grande, que se encontraba abandonado en el centro del valle.
Siempre que su horario se lo permitía, echaba pequeños paseos por las calles de aquel pueblo de escasos y simples edificios que presentaban roturas en cristales y puertas.
Este detalle contrastaba intensamente con la apacibilidad con la que los musgos y líquenes invadían y roían los cimientos de los comercios. Álvaro no encontró ninguna señal o documento donde se mostrara el nombre del pueblo. Había recibido la localización de su casa con las coordenadas geográficas que le envió la inmobiliaria.
Un día, en una de sus muchas excursiones, se encontró de frente con la que parecía ser la iglesia del pueblo. Era una muy básica y humilde, con un campanario que servía a un propósito meramente funcional. Álvaro ya se había acostumbrado al estado maltrecho de puertas y ventanas en aquel valle, pero aquel templo destacaba. 
Por las bisagras de los lados, debió de ser una puerta robusta y muy pesada. Además, en el interior había tres pestillos gigantescos que seguramente eran capaces de mantener la puerta perfectamente sellada bajo cualquier circunstancia.
Resultat d'imatges de dibujo puerta inmensa en pared Se habría jugado la cabeza a que una puerta así habría parado el choque de un coche sin astillarse siquiera. Por eso le entró un escalofrío al ver que la puerta había sido arrancada de cuajo de su sitio, dejando la piedra de las paredes crujida por la compresión de un movimiento que debió de ser titánico. Su experiencia en muescas y marcas le indicó que la tarea fue realizada sorprendentemente rápido, y posiblemente de forma muy violenta. Como cuando los osos mataban de un solo zarpazo a los pequeños animales del bosque. ¿Quién o qué posee la fuerza para hacer eso?
Se adentró y observó a su alrededor a medida que el suelo de madera crujía y hacia emanar columnas de polvo de las rendijas. Las paredes emitían un silencio sepulcral. Los bancos habían sido salvajemente empujados de pared a pared y los cuadros habían sido brutalmente desgarrados, incluso aquellos que se encontraban a una altura considerable. 
Detrás del altar de piedra, un detalle impactante llamaba la atención de Álvaro: una puerta inmensa, de las características que él había atribuido a la de la iglesia, tapaba torpemente un agujero, algo así como una madriguera pero de un tamaño descomunal, que se adentraba en la tierra. En la puerta se distinguían cientos de marcas talladas, como aquellas que graban los presos en la piedra de sus celdas para no perder la cuenta de los días. 
Las astillas se doblaban alejándose de las marcas, como horrorizadas por el acto que pudieran haber presenciado. No era un descubrimiento cualquiera, pensó. No podía encontrar un animal en su cabeza al que pudiera otorgarle el mérito de tal catástrofe. 
Pero estaba anocheciendo. El ocre del atardecer comenzaba a poblar las paredes a un ritmo alarmante. Volvería otro día, cuando tuviera más tiempo.
Esa noche Álvaro dormía en su cabaña. Se encontraba cómodamente envuelto por sus gruesas mantas, cuando un grito desesperado, seguramente de un ciervo, desgarró el cielo como un cuchillo desgarra la tela.
Acudió al lugar del cual parecía haber provenido el grito, vestido con prisas y cogiendo su mochila con las herramientas reglamentarias aún colgando del hueco.
Resultat d'imatges de dibujo ciervo herido
Llegó a un claro diminuto, privado de la luz de la luna por las titánicas secuoyas, y sobre una piedra descansaba el cuerpo salvajemente mutilado de un ciervo joven. Había sido una pelea muy breve, con un ganador obvio. Inspeccionándolo, Álvaro se percató de que, a pesar de las brutales pintas, no le faltaba ningún órgano, a excepción del corazón. Más terrible aún fue encontrar el rastro de sangre que delataba la ruta del que seguramente había cometido semejante asesinato. Cualquiera que hubiera estado allí y hubiera permanecido en silencio podría haber escuchado el sonido de un terrible agitar de maleza más adelante, algo así como el terrible estallar de una tormenta lejana. El guardabosque hizo un ademán tembloroso de coger su pistola mientras caminaba en dirección al pueblo, donde la sangre le guiaba.  La sensación de irrealidad y horrible coincidencia le invadía mientras inspeccionaba el suelo de la iglesia, donde muy convenientemente le había guiado el rastro. El rastro era la única novedad desde que había llegado aquella tarde. Los bancos desplazados, los cuadros desfigurados…
Apuntó con su linterna a la puerta, que allí descansaba, y pudo apreciar una nueva marca sobre ella. Era muchísimo más reciente que las demás, y su trazo abrupto mostraba nervios, quizá deleite enfermizo en su creación. El calor llegado repentinamente y los temblores le parecieron inaguantables. Sujetaba su pistola apuntando a todas partes, acusando a cualquier cosa presente de estar amenazándole. 
Lo que vino a continuación heló su sangre, y silenció abismalmente cualquier otro sonido del valle brevemente. Una criatura terrible, de un tamaño superlativo, que el haz de la linterna apenas abarcaba, con dos cuernos que se retorcían angustiosamente hacia atrás y ojos vacíos de pupilas, se paraba en la entrada al templo. Su respiración era más bien un grave gruñido, que hacia vibrar notoriamente las columnas y paredes.  
Resultat d'imatges de dibujo criatura horripilante con cuernos
Álvaro hizo un esfuerzo abismal, que requirió de toda su voluntad, de ordenar a sus brazos que apuntaran al demoníaco intruso y dispararan el arma. Pero era inútil, su pelaje oscuro y denso como el bosque, seguramente tejido de pesadillas, ignoró semejantes intentos de alejarle de su presa. Y la bestia, emitiendo un grito infernal, horripilante como un coro de dolor, se abalanzó sobre Álvaro triunfalmente. Aquel dolor agónico obligaba al guardabosque a gritar con todas sus fuerzas, suplicando ayuda de cualquiera, quizá incluso del propio bosque que esperaba inalcanzable fuera. La ayuda llegó, en forma de rápida muerte que acabó con su sufrir. La bestia, con su nuevo y palpitante juguete en sus manos, se dirigió hacia el altar a medida que el suelo de madera crujía y hacia emanar columnas de polvo de las rendijas. Los bancos habían sido salvajemente empujados de pared a pared y los cuadros habían sido brutalmente desgarrados, incluso aquellos a gran altura. Detrás del altar se posaba sobre su hogar de maldad la puerta que llamaron inamovible alguna vez. 
¿Quién o qué poseía fuerza para hacer eso? 
La criatura se regocijó ante la respuesta, a medida que el cuerpo del joven era arrojado a las profundidades de su madriguera, en la cual descansaban otros muchos cuerpos, y dejaba deslizar su delicioso corazón a través de su gran esófago.  Y con un gesto elegante y definitivo, grabó con una horripilante garra, larga como un sable, una nueva marca en la puerta de su hogar a modo de trofeo.
Que nostálgica le resultaba aquella tarea. Cuánto deseaba el próximo encuentro.
Y por una noche más, el musgo y los líquenes siguieron consumiendo, lenta e imparablemente, la existencia del lugar que una vez fue llamado hogar por muchos.

dimecres, 26 d’octubre del 2016

Programa 'Compenses, Ontinyent eficient'

L'alumnat de 1r d'ESO de l'IES l'Estació s'embarca en 'La Panseta' de Dénia
Aquesta activitat didàctica, inclosa en el programa Compenses de l'Ajuntament d'Ontinyent, té per objectiu sensibilitzar els escolars de la importància de les energies renovables, donant-los a conéixer com s'estan incorporant en el nostre dia a dia.
Fotografíes de Toni Ferrero
La Panseta, el primer vaixell solar d'Espanya en aigua salada, ha rebut la visita dels més menuts de l'IES l'Estació, que fa uns dies realitzaren una excursió dramatitzada a la capital de la Marina Alta. L'activitat començà a l'esplanada del port de Dénia, on els esperava aquesta embarcació ecològica que no emet cap residu tòxic i que uneix el centre de la ciutat amb l'estació marítima Baleària Port en tan sols dos minuts. A bord de La Panseta, propulsada exclusivament per l'energia solar recollida en divuit plaques, l'alumnat de 1r d'ESO va participar en un taller temàtic interactiu on descobriren, d'una banda, la transcendència de la navegació en el desenvolupament industrial de la Comunitat Valenciana, i de l'altra, les diverses energies que movien els vaixells i com han anat evolucionant en el temps fins a arribar a l'energia solar.
Imatge de La Panseta atracada
La nau, totalment respectuosa amb l'entorn, fa viatges regulars i gratuïts cada vint minuts, ajudant a descongestionar el passeig marítim i a fomentar la conscienciació sobre el medi ambient. Durant els tres anys en què ha estat operant al port de Dénia, s'han estalviat més de 750 tones de CO2 a l'atmosfera, un fet que converteix La Panseta en un mitjà de transport sostenible i en tot un exemple per als 400.000 passatgers, entre escolars, treballadors, turistes o jubilats, que l'han utilitzat en tot aquest temps.
Aquesta activitat duta a terme a la capital de la Marina Alta s'integra en el programa de sensibilització ciutadana Compenses, Ontinyent eficient, una iniciativa que, coordinada pel clúster Innovall i finançada pel consistori, inclou la materialització de diverses jornades educatives enfocades no sols als estudiants de Primària, Secundària i Batxillerat, sinó també als empresaris i a la població en general. L'objectiu: fer d'Ontinyent una ciutat innovadora pel que fa a eficiència energètica, mobilitat, TIC's, participació i sostenibilitat. 
Rebent les explicacions del grup d'actors que instrueixen els visitants
A bord de La Panseta
Dins de l'estació marítima Baleària

dilluns, 24 d’octubre del 2016

Entrevista a PERE VAÑÓ, director de l'IES L'Estació

"Les persones que mantenen intacta la il·lusió pel seu treball són la gran virtut de l'educació"

Pere Vañó i Vañó
Des de fa més d'una dècada, aquest bocairentí de naixement, de mirada neta, tracte afable i conviccions fermes, forma part de la plantilla de l'IES l'Estació, institut que començà a dirigir l'any 2012. No obstant això, vint anys en el món de la docència així com una variada i sòlida formació acadèmica i professional —és Tècnic en Higiene Dental, Mestre de valencià per la Universitat Jaume I, Tècnic Universitari en Biblioteconomia per la Universitat Oberta de Catalunya i Llicenciat en Comunicació Audiovisual també per la UOC— l'acrediten com un dels candidats més competents per estar al front d'un centre de secundària que ja és un referent a la comarca.
El seu accés a la docència es va produir a través dels estudis de mestre en l'especialitat d'Educació Física, que va realitzar a la Universitat Jaume I de Castelló. Des d'aleshores, aquest apassionat del bàsquet i la xocolata —ens confessa amb un fil de veu— demostra dia i nit ser una persona totalment entregada al seu treball que busca compartir grats moments en família, amb la qual surt de tant en tant per la serra de Mariola.
Amb motiu de la seua renovació en el càrrec, ens ha rebut gustosament, i sense perdre mai el somriure, al seu despatx, on hem conversat sobre ell, sobre l'institut i sobre la situació convulsa que viu a hores d'ara l'educació. 

Sembla que els polítics no es posen d'acord quant a educació. Estem condemnats a patir contínues modificacions del sistema educatiu?
Pere Vañó: Totes les reformes, llevat d'alguna excepció com la LOGSE, han obviat el caràcter integrador que ha de regir l'educació. Moltes de les lleis que s'han aprovat a Espanya intenten tornar als models anteriors a la Llei del 70, on hi havia un accés molt diferenciat a l'educació que implicava greus desigualtats socials. A cada nova reforma educativa seria bo preguntar-se quins interessos hi ha al darrere.

Amb tot, què virtuts del sistema destacaria?
Pere Vañó: Quan vas coneixent les diferents experiències que es duen a terme als centres educatius, t'adones de la gran quantitat de talent que hi ha a les aules. Sempre hi trobes gent compromesa amb la seua feina que cada dia intenta innovar i crear noves situacions d'aprenentatge que ajuden els seus alumnes a avançar en la seua formació personal i professional. Aquestes persones que, any rere any, no perden la il·lusió pel seu treball són la gran virtut de l'educació.

En aquest sentit, l'IES l'Estació és un paradigma.
Pere Vañó: Per descomptat. A nivell metodològic, crec que serà interessant seguir amb atenció algunes iniciatives pedagògiques que un grup de professors està duent a terme dins de les nostres instal·lacions: utilització de les TIC a les aules, tècniques de gamificació, projectes europeus, consolidació dels grups plurilingües...

En menys d'un any, l'alumnat que finalitza la secundària obligatòria haurà d'aprovar un examen extern per obtindre un títol i poder seguir estudiant. Què li sembla?
Pere Vañó: Aquesta mesura va molt en la línia dels models educatius més mercantilistes i de fort arrelament al món anglosaxó. A Anglaterra i els EEUU actualment s'està posant en qüestió aquest model educatiu. Es dubta del valor d'una prova final que no avalua com l'alumnat arriba al coneixement, ni quin ha estat el procés que ha seguit per superar uns determinats «ítems d'avaluació». L'educació és molt més que una «revàlida».

La LOMCE, en el punt de mira
La nova reforma educativa també margina de forma considerable la Filosofia. Què en pensa?
Pere Vañó: Des de l'experiència com a estudiant, considere que la Filosofia ajuda l'adolescent a formar-se de manera crítica. Les societats avancen quan es qüestionen els preceptes anteriors i es busquen noves formes de convivència. En aquest sentit, assignatures que ajuden a l'alumnat a interpretar el món on es viu sempre han de tindre un lloc preponderant en el sistema educatiu.

En aquest debat sobre educació, on situem la religió?
Pere Vañó: Madrid va anunciar el passat agost que aquest curs inclouria en determinats centres de la comunitat l'opció de cursar religió catòlica o musulmana. En la societat actual, cada religió disposa d'espais i moments per dedicar-los al seu culte. No crec que la institució escolar siga la més idònia per fomentar la presència de la religió en la societat. 

Aleshores, sense Filosofia, amb més pes de la religió i amb la incorporació de revàlides, com es perfila l'escenari futur dels pròxims anys?
Pere Vañó: Si hi ha una cosa que he aprés aquests darrers anys, és a no plantejar escenaris futurs, ni crear expectatives. L'administració fa les coses a poc a poc i sota els dictats dels «decrets, ordres i resolucions». A banda del treball diari, és evident que les polítiques de suport a l'educació pública són importants. Per tant, si s'uneix un treball de qualitat a les aules amb polítiques que donen suport a la formació de les persones, els resultats positius, tal i com es reflexa al nostre centre, es fan palesos.

Pere Vañó compagina la direcció de l'institut amb la labor docent
Com que parla de l'IES l'Estació, li demanen un balanç dels últims quatre anys en què ha estat dirigint el centre.
Pere Vañó: El primer any va ser molt complicat a causa de les retallades en educació de l'anterior govern de la Generalitat. Es va suprimir el transport a l'alumnat del centre i també van suprimir algunes unitats d'ESO i Batxillerat. Però gràcies a l'Ajuntament —especialment a Jorge Rodríguez i Pepe Plà—, a l'Ampa i al claustre, s'ha anat recuperant una part d'allò perdut. D'aquell primer any destacaria l'extraordinari suport que va tindre la proposta de l'institut a «Ontinyent Participa» per crear un itinerari escolar segur. Aquest suport va permetre que el consistori adeqüés els accessos al centre.

Creu que hi ha algun aspecte que diferencie l'IES l'Estació de la resta?
Pere Vañó: Qualsevol dels lectors habituals de l'Andana —el nostre bloc de premsa— sap molt bé què caracteritza el nostre institut. A través de les seues «pàgines» es pot fer un repàs gairebé diari de tot allò significatiu que hi té lloc. L'institut de l'Estació, des de fa molts anys, s'ha «diferenciat» pel seu gran nombre d'activitats formatives que tenen lloc fora dels espais reglats de les aules. Els principals responsables d'aquest tipus d'activitats són els professors i les professores del centre, que amb el seu treball intenten que l'alumnat puga comprendre millor el món que els envolta.

Aquesta implicació té un reflex a nivell educatiu?
Pere Vañó: Evidentment. A nivell educatiu cal destacar els excel·lents resultats acadèmics que s'estan aconseguint al centre, amb una taxa quasi nul·la d'abandonaments a l'ESO. Tot l'alumnat que arriba al darrer curs de l'ensenyament obligatori aconsegueix continuar els seus estudis bé a través del Batxillerat o dels Cicles Formatius. Molta «culpa» d'aquests bons resultats la tenen tant l'esforç de les famílies i de l'alumnat com la implicació i professionalitat del professorat. 

Pere Vañó el passat Dia sense
cotxes, 22 de setembre
Als bons resultats cal afegir l'escassa conflictivitat del centre.
Pere Vañó: Si un alumne se sent capaç, útil i valorat i es disposen d'eines i de professorat implicat i amb una gran experiència, com és el cas de la FP Bàsica i el PDC, el treball, l'ambient a l'aula i la relació amb els companys es transformen; en conseqüència, la conflictivitat baixa. A més, la feina dels tutors i tutores i del Departament d'Orientació és clau per aconseguir aquesta evolució positiva.

Sembla enorgullir-se dels seus companys i companyes. Troba a faltar algú?
Pere Vañó: Dels meus inicis a l'IES l'Estació, ja fa dotze anys, recorde amb molta estima els meus companys del Departament d'Educació Física,  Felipe Devesa i Consuelo Fortea, així com  l'alumnat de la tutoria de 2 d'ESO D.

Què ens pot dir del nou equip directiu?
Pere Vañó: Les circumstàncies respecte als quatre anys anteriors han canviat, ja que l'equip s'ha renovat pràcticament per complet. No obstant això, continuen tant Francesc Albero com Imma Cambra, que ocupen la Prefectura d'Estudis de Batxillerat i la Vicedirecció, respectivament. Enrique Minguet s'ha fet càrrec de la Caporalia d'Estudis de la Formació Professional, Cati Moral s'estrena com a cap de l'ESO i Silvia Sancho, que s'incorpora novament al centre, ho fa al capdavant de la  Secretaria.

Suposem que treballar amb tot aquest equip és enriquidor, però també esgotador. Per què va optar per la direcció d'un centre escolar, una tasca que ocupa el temps i la ment d'una persona i que exigeix moltíssim?
Pere Vañó: En el meu cas, arribar a formar part d'un equip directiu i posteriorment assumir-ne la direcció va ser tot un procés bastant «natural». Primer vaig exercir de tutor i coordinador a l'ESO, i posteriorment Joana Rufino em va proposar l'any 2010 entrar a formar part del seu equip directiu com a Cap d'estudis d'ESO. Aquesta progressivitat, i tenir sempre al costat gent disposada a tirar-te un cop de mà, van estar els principals motius  per entrar en la direcció.

I no ha de sacrificar alguns aspectes del seu dia a dia o, per contra, pot fer compatible les diferents facetes de la vida?
Pere Vañó: Encara que, a casa, hem canviat els nostres hàbits de vida, hem procurat buscar alternatives a fi de poder compartir el major temps possible junts. El suport familiar és molt important, ja que moltes vegades les reunions s'allarguen o apareixen imprevistos que cal resoldre malgrat no ser-hi al centre. 

Lamentablement, no disposem de més temps. Però abans de concloure ens agradaria que donara un consell a l'alumnat del centre que dirigeix.
Pere Vañó: Aquest agost em va cridar l'atenció una entrevista apareguda en un mitjà de comunicació d'àmbit estatal sobre els alumnes que havien obtingut els millors expedients durant el curs. Tots ells feien referència a l'esforç, al treball diari i a l'ajuda que havien rebut dels seus professors i pares. Cap d'ells va fer referència a unes determinades aptituds intel·lectuals per treure bones notes, per a ells i elles el treball diari era la clau.

Doncs, ja ho sabeu, xics i xiques...

dijous, 20 d’octubre del 2016

Paula Torró Albero, premi extraordinari de Secundària del curs 2015-2016

Aquesta jove de 16 anys, que està cursant actualment Primer de Batxillerat Humanístic, ha obtingut una nota mitjana de 10 en 4t d'ESO. Per altra banda, Gabriela Dobromirova, amb un 9,82, i Carla Soriano, amb poc més de 9,5, encara que no han aconseguit l'excel·lència en l'ESO, obtenen el suport i reconeixement de tota la comunitat educativa de l'IES l'Estació.
L'alumna Paula Torró Albero ha estat distingida enguany amb el premi extraordinari al rendiment acadèmic de Secundària, que anualment concedeix la Conselleria d'Educació, Investigació, Cultura i Esport amb la finalitat de reconéixer públicament l'esforç de l'alumnat que finalitza etapa educativa. Amb una mitjana de 10 en el darrer curs de l'ESO, Paula es converteix, així, en l'única alumna d'un institut públic ontinyentí guardonada amb aquest reconeixement. "En el fons, és solament un paper", ens confia tan humil com sempre.
Paula Torró Albero, amb Carla Soriano i Gabriela Dobromirova
Però la modèstia no és l'única singularitat de Paula, una jove de setze anys que deixa de banda la timidesa i es manifesta sempre oberta a les relacions socials. De fet, tot i que es mostra encara indecisa, una de les seues prioritats és estudiar Dret, no sols per esmenar possibles injustícies, sinó també per relacionar-se. "Si fas Dret internacional pots exercir en tot el món", assegura amb una mirada encesa. "Llavors, et permet viure en altres nacions, entendre altres cultures, ciutats, persones... El món és massa gran per quedar-se en un país tancada i no eixir a conéixer els teus companys d'espècie".
Gabriela Dobromirova Uzunova
Altre camp pel qual sent predilecció és la lingüística. Dotada d'una impressionant capacitat per expressar les idees, amb una ortografia impecable i un estil de redacció exclusiu, Paula ens confessa que seria vertaderament feliç si poguera parlar diverses llengües. "M'agrada parlar-les i sentir-les, trobe que són un dels grans tresors de la humanitat". La seua insaciable curiositat també l'acosta a les matemàtiques, una ciència desconeguda per a ella que "ha contribuït enormement al nostre desenvolupament com a societat".
Aquesta jove aficionada a la música, l'esport, el cine i les sèries sempre ha comptat amb el suport incondicional dels amics i la família. "El que més valore és que no em jutgen, independentment del que faça o pense", afirma orgullosa Paula, qui agraeix la confiança que els seus pares dipositen en ella. "Ells em deixen prendre les meues decisions, totes les que una xiqueta de setze anys pot prendre, òbviament".
Paula, que està cursant enguany Primer de Batxillerat Humanístic, considera que el seu pas per l'ensenyament obligatori l'ha enriquit com a persona. "La secundària ha sigut una etapa de descobriment, tant personal com acadèmic, que d'alguna forma el batxiller continua. Des del punt de vista escolar, crec que sóc afortunada per haver tingut molts professors brillants que han fet que estime més encara algunes matèries".
Carla Soriano Soler
Tot i que resta importància a aquest guardó, que figurarà en el seu historial d'estudiant, no pot evitar sentir-se emocionada i agraïda pel diploma a l'excel·lència que rebrà en uns mesos en un acte acadèmic organitzat a l'efecte.
Junt amb Paula, altres dos joves promeses de l'IES l'Estació destaquen per la seua humilitat, perseverança, esforç, simpatia i intel·ligència. Parlem de Gabriela Dobromirova Uzunova i de Carla Soriano Soler, que amb un 9,82 i poc més d'un 9,5, respectivament, han estat a punt d'aconseguir el desitjat reconeixement que atorga cada any la Conselleria d'Educació.
Enhorabona a les tres i a les famílies!

dimarts, 18 d’octubre del 2016

Les primeres vacunacions de la pigota a Ontinyent (1816)

Article publicat pel diari Levante el 15 d'octubre de 2016
ALFRED BERNABEU, cronista d'Ontinyent


Eduard Jenner.jpg
Edward Jenner (1749-1823),
descobridor de la vacuna contra la verola
   La història és coneguda (apareix en tots els manuals de Biologia); en 1796  Edward Jenner va comprovar que les dones que cuidaven vaques contagiades per la verola bovina no desenvolupaven la temuda pigota. El metge anglés s’arriscà i, sense més proves clíniques, va inocular líquid procedent d’una pústula infectada del virus  boví a un xiquet i aquest va quedar protegit de la malaltia. Amb aquesta profilaxi s’inicià el que coneixem com vacunació; precisament un terme que prové de l’ètim llatí variolae vaccine (verola de la vaca). 

   Sens dubte, la vacunació és el mètode més eficaç per previndre les malalties infeccioses. La immunitat que presenta ha permés que l’Organització Mundial de la Salut  considere, a dia de hui, eradicada la verola a nivell planetari. Fa anys que no es vacuna ningú de la pigota, sols els majors de quaranta anys conserven en el braç o en la cama una escara o cicatriu circular com a mostra d’aquella inoculació. És clar que el camí va ser llarg...

    A Ontinyent, la primera campanya de vacunació data de la primavera de 1816. El baró de Santa Bàrbara comunicava el 25 d’abril a l’ajuntament que comptava amb mostres de la vacuna “en fluido y en corteza”. És a dir, que disposava d’un pacient amb una pústula de la qual extraure sèrum per inocular-lo a altres persones i així successivament... L’altre mètode alternatiu -en corteza- era aplicar material procedent del teixit mort i cicatritzat de les llagues.  

Resultat d'imatges de vacunación niños   Les campanyes de vacunació de la pigota es repetiren periòdicament, però calia vèncer molts obstacles i prejudicis. En el cabildo celebrat el 16 de març de 1822 es llegí la circular del jefe superior polític o governador de València, Don Francisco Plasencia, en la qual instava la vacunació dels infants. Els regidors  aprovaren la  difusió pública de la campanya i la col·laboració dels sacerdots que tanta influència mantenien en la població: “haciendo saber su contenido a los curas párrocos de esta villa para que inviten a los citados padres de familia no miren con indiferencia un obgeto de tanto interés  a la salud pública”.

   Els ontinyentins, en el segle XIX, continuaren patint virulentes epidèmies. Encara quedava molt per millorar les condicions sanitàries o de salut pública. Les aigües contaminades provocaren distints episodis de còlera entre els anys 1834 i 1890. També tenim notícies d’altres malalties -ara curables, excepte complicacions- que en aquell temps, sense les medecines apropiades, causaven la mort del pacient. Gener de 1832 va ser pròdig en afeccions respiratòries. Un manuscrit anònim de l’època apuntava “hubo en este mes muchos costipados fuertes y murieron muchísimos”.

  Quina malaltia s’amagava darrere de la denominació de “costipados fuertes”? Les fonts documentals abans esmentades, indicaven que es tractava d’una malaltia assídua i que tots els anys encara ens visita, la grip: “por este tiempo (1837) hubo un costipado fuerte que llamaban gripe y esta enfermedad había (re)corrido Inglaterra, Francia y cuasi toda España y la tos y fiebre ahogó a muchos”. 

Resultat d'imatges de dibujo constipado
  Els avanços mèdics permeten minorar aquestes epidèmies i protegir-nos mitjançant mesures profilàctiques de la grip. No s’entén com podem trobar persones amb prejudicis contra les vacunes quan aquestes han demostrat la seua eficàcia contra les malalties infeccioses. No hi ha dubte, malgrat alguns escrits pseudocientífics que apareixen en les pàgines d’internet, els beneficis superen, en molt, els possibles efectes adversos. 

  Ara que comença la campanya de vacunació contra la grip, si vostè és una persona considerada de risc -entre altres, ser major de 60 anys- faça cas de les autoritats sanitàries. Vaja al centre de salut i vacune´s!  Ho agrairà!

divendres, 14 d’octubre del 2016

Prevenció del consum de tabac

L'Aula Itinerant del Tabac visita l'IES l'Estació
L'activitat, oferida per la Direcció General de Salut Pública, és una de les més sol·licitades pels centres educatius

Fumar no és un plaer. Aquesta ha sigut la conclusió a què ha arribat l'alumnat de 1r d'ESO després de participar en una activitat denominada Aula del Tabac. Es tracta d'un instrument didàctic que, promogut per la Conselleria de Sanitat, pretén analitzar amb els menors la problemàtica associada al tabaquisme amb l'objectiu d'evitar la incorporació de nous fumadors i sensibilitzar la població fumadora i no fumadora dels perills que comporta el consum de tabac.
Durant 45 minuts, dos monitores formades en prevenció del tabaquisme foren les encarregades de dinamitzar la sessió i conscienciar els escolars dels riscs per a la salut de totes les substàncies nocives presents en una cigarreta.
Com es pot apreciar a les fotografies, l'Aula del Tabac està formada per plafons gràfics i mòduls experimentals, com la Casa dels Fums o la Màquina que fuma, dos eines amb les quals l'alumnat pot interactuar. Els continguts treballats a l'Aula es complementen amb un fullet informatiu sobre els efectes del tabac en la salut, el dret a respirar aire sense fum, la protecció dels no fumadors que estableix la legislació i els arguments per reforçar la decisió de no fumar.
Resultat d'imatges de dibujos no fumarAquesta no és l'única acció que promou uns correctes hàbits saludables, ja que l'IES l'Estació també participa en altres activitats que fomenten una adequada alimentació o que tracten de previndre  la drogoaddicció en adolescents.