Coneix el projecte musical de l’IES L’Estació

"Aquesta setmana escoltem": un projecte musical que dona ritme a la vida de l'institut

La música s'ha convertit en la protagonista discreta —tot i que de vegades no tan silenciosa— de la vida quotidiana de l'institut gràcies a "Aquesta setmana escoltem", un projecte musical impulsat per dos companys del centre, Enrique Minguet i Sara Ureña, docents apassionats pel món sonor. Tots dos comparteixen una convicció clara: la música és indispensable per a entendre la vida. I l'objectiu està clar: gaudir, descobrir i aprendre a través de la música, entesa com un llenguatge universal que uneix cultures, èpoques i estils.

La iniciativa va començar fa un parell de cursos, coincidint amb la instal·lació del centre a l'aulari prefabricat i la millora dels recursos tecnològics. En un primer moment, la seua intervenció consistia a proposar temes musicals vinculats a efemèrides com el Dia de la Dona o a celebracions com el Nadal. Més endavant, es va crear una bústia de suggeriments perquè alumnat, professorat i altres membres de la comunitat educativa pogueren proposar cançons; bústia que continua obrint-se una vegada al mes, fomentant així la participació de tothom.

Però durant el passat estiu, la idea va evolucionar cap a un projecte amb un enfocament més educatiu. Així va nàixer formalment "Aquesta setmana escoltem". Cada setmana se selecciona un estil musical concret —des de música coral fins a rock dels anys 90, música en valencià o sons dels anys 70— que acompanya l'inici i el final de la jornada, així com els canvis de classe. La iniciativa també ha permés habilitar a l'entrada del centre un espai informatiu amb textos i imatges que contextualitzen la música de la setmana.

Tot i que els gustos de Sara i Enrique difereixen lleugerament, aquesta diversitat és precisament l'essència del projecte. Enric és un gran coneixedor del rock en totes les seues vessants, èpoques i nacionalitats, amant dels solos de guitarra elèctrica i dels ritmes contundents de bateria. Sara, per la seua banda, també gaudeix d’aquest estil, però s'inclina més per l'indie i el pop espanyol. 

Junts han sabut combinar estils i sensibilitats per a oferir-nos cada set dies propostes musicals atrevides i variades. Perquè, com defensen els seus impulsors, de la diversitat naix la veritable riquesa.

L’exalumne Vicent Ribera, un professional de la dansa en formació contínua

La dansa i el ball, un art que, normalment combinat amb la música, fa ús del moviment del cos amb una intenció plenament comunicativa, han estat presents des de l’antiga Grècia. És més, des de la Prehistòria l’ésser humà ha experimentat l’impuls d’expressar-se corporalment. Eixa mateixa energia rítmica és la que sent Vicent Ribera Sanchis a través de cada porus de la seua pell.

Amb 22 anys, aquest alforiner de naixement, estudiant de 4t d’Infermeria, ha aconseguit convertir una simple afició en una rutina integrada en la seua vida. «Sempre m’ha agradat la música des de menut», evoca el nostre exalumne. «Recorde estar hores i hores a la meua habitació aprenent les coreografies de la Superbowl o de l’MTV o assajant  els balls de fi de curs, dels típics festivals del meu poble o de la gimnastrada que fèiem a l’institut amb Paloma Tortosa».

El fort sentiment amb què vivia tots aquests shows li va donar l’espenta necessària per a, primer, estudiar llenguatge musical i clarinet fins als 16 anys i, després, formar-se professionalment en dansa comercial i jazz a l’acadèmia Home Dance Studio, de València, i a altra escola anomenada Magic Dance, on rep una instrucció que ha sabut combinar amb els seus estudis i pràctiques clíniques a l’Hospital Universitari Doctor Peset.

En els últims anys ha incrementat notòriament la seua entrega, passant de les 2-4 hores setmanals a unes classes regulars que imparteix el ballarí i coreògraf Rodry Santos, que també li està transmetent nocions d’altres estils musicals com ara els llatins. «Vaig començar ballant dansa urbana», ens comenta, «però actualment el que més m’encisa és la dansa comercial i el jazzfunk, que seria una mescla entre l’urbà i el jazz. Més enllà, et diria que el house és un estil que m’agrada molt, el qual es balla amb música electrònica i es caracteritza pel treball dels peus o footwork i per un tipus de moviment característic del cos que anomenem jacking».

El seu ritme de vida és intens i ha sabut compaginar els estudis d’Infermeria amb altres ocupacions que exerceix amb el mateix orgull i satisfacció. De fet, ha treballat de cambrer, de monitor d’animacions infantils, de professor de repàs i dansa urbana i, actualment, de ballarí en una companyia de musicals a València. A més, de tant en tant organitza amb companys de classe algunes coreografies grupals que acaben gravant per a penjar-les en les xarxes socials, on solen tindre bona acollida. I aquest estiu li espera una gira per la Comunitat amb un musical que van estrenar el passat mes d’abril a la capital del Túria.

Amb tot, considera que encara li queda molt per a aprendre i que la música i la dansa sempre van a estar presents en el seu dia a dia, però tot dependrà de com evolucione la seua situació en ambdós camps, el de la Infermeria i el ball. «Són dos mons molt diferents l’un de l’altre», reconeix, «però fins ara he aconseguit combinar ambdues carreres, encara que no ha sigut gens fàcil».

Mentrestant, recorda amb enyorança la seua estada a l’IES L’Estació i manté intactes en el seu record les classes, els professors, els companys, els patis, la graduació, els nervis dels exàmens i la quantitat de tasques escolars que va realitzar en tots aquests anys.

Moltíssima sort en la vida. Uno, due, tre, quattro... ¡a ballar!

L’exalumna Paula Torró Albero es gradua en EE.UU.

Paula, al balcó de l'oficina on treballa

Si hi ha algun fet que, com a professors, ens plena d’orgull és conéixer els èxits del jove alumnat que s’ha format al nostre centre i ha compartit amb nosaltres sis anys de la seua vida. Retrobar-se amb estudiants de qui conserves meravellosos records és, sens dubte, tot un plaer. Per això, hui voldria presumir —si m’ho permeten els lectors i les lectores de L’Andana— d’exalumna.

Parle de Paula Torró Albero, una jove que, fidel a la seua excel·lent trajectòria acadèmica, ha tornat a destacar pel seu impressionant currículum. Paula, que ja va obtenir una nota mitjana de 10 en 4t d’ESO, s’acaba de graduar summa cum laude en Business Administration with a Finance concentration per la Universitat de Carolina del Nord Wilmington, el que implica un reconeixement a un rendiment summament destacat que només es reserva per als estudiants excepcionals. «Sempre he tingut curiositat per conéixer altres parts del món», explica la nostra exalumna. «La intel·ligència emocional i la maduresa són qualitats tan importants com els coneixements acadèmics i no hi ha millor forma de desenvolupar-los que anar-se'n ben lluny de casa».

Per aquest motiu, optà per la doble titulació: la que li oferia la Universitat de València (Internacional Business) i la que va trobar a EE.UU., primera potència mundial en el camp de les finances i els negocis. «En aquest món hiperconnectat», aclareix Paula, «les empreses demanden professionals amb experiència o estudis en diversos països i jo, particularment, tenia clar que volia dedicar-me a aquest àmbit. A més, relacionar-se amb gent d'altres nacions amb filosofies de vida i experiències diferents contribueix a tindre una ment oberta i ajuda a empatitzar molt més amb les circumstàncies alienes».

Amb el seu amic Danny al Washington monument

Ara té l’oportunitat de romandre, almenys un any més, a Washington D.C. L’empresa que la va contractar durant el seu període de pràctiques li ha oferit un lloc de treball a temps complet. Així que, de moment, gaudirà de la ciutat, de la gent i de la diversitat; mentrestant, decidirà en quina universitat ampliarà la seua formació amb un màster en finances o economia. El que sí té clar és que la vocació docent no ha aparegut en la seua vida. «Tinc molt poca paciència», explica amb un somriure. «Si impartia classes d’espanyol era perquè estava ben remunerat i EE.UU. és un país car. Sempre m'ha agradat tindre un extra per a anar-me'n de viatge o no gastar tants diners de la beca». De tota manera, l’experiència com a professora li ha permés conéixer alumnes molt interessants i de totes les edats.

És aquesta diversitat un dels aspectes que més li ha cridat l’atenció de la cultura nord-americana. «A Carolina del Nord», comenta, «vaig tindre l’oportunitat de relacionar-me amb gent local i aprendre sobre la seua cultura. Però també vaig estar en contacte amb un fum d'estudiants de tots els racons del món. A més, sempre he tingut als meus companys de carrera espanyols, amb qui tinc molt bona relació». Per al professorat de la seua facultat també reserva bons comentaris. Gràcies a les activitats extracurriculars i a la tesi ha tingut una excel·lent relació amb tots ells. «Sempre han estat dispostos a transmetre coneixements a qualsevol que mostre interés i m'han donat consells molt útils», recorda la jove.

Amb els seus pares quan en 2017 va 
rebre el Premi Extraordinari d'ESO

Lamentablement, la pandèmia mundial no li ho ha posat gens fàcil, ja que la distància i la por ho agreujaven tot. Assegura que patia perquè no volia que els seus familiars més propers caigueren malalts en una situació tan extraordinària. A més, abans d’arribar a Wilmington «la burocràcia va ser molt traumàtica. Viatjar era quasi impossible i si no haguera sigut per una exempció d’última hora, els estudiants no haguérem pogut viatjar a EE.UU.». L’aspecte social també va ser problemàtic per a Paula, que es trobava en un lloc completament nou on només coneixia els altres cinc espanyols que havien viatjat amb ella. «El covid em va impedir conéixer més gent al principi», lamenta, «ja que no es feien esdeveniments, quasi no hi havia estudiants internacionals i tot era per Zoom. Afortunadament, en els semestres següents la cosa va canviar i vam tornar a una relativa normalitat».

Una jove Paula, en 2014, recollint el seu
premi per una redacció en anglés

Una normalitat que sembla que està arribant a poc a poc a la vida de Paula, que s’acomiada de nosaltres tan afable, humil i agraïda com quan estudiava entre aquestes parets, recordant amb enyorança i orgull els seus professors que tant han marcat la seua trajectòria: José, Vicent, Victoria, Alfred o aquest reporter que subscriu aquestes línies i que sempre l’evocarà així.

😘😍😘😍😘😍😘😍

Som un institut que aposta per la inclusió educativa

L’IES L’Estació incorpora a la seua plantilla la figura del Professional d’Assistència Terapèutica Infantil

L’IES L’Estació ha implantat aquest curs la figura del Professional d’Assistència Terapèutica Infantil (PATI), un nou recurs adreçat a aquells menors de 18 anys que es troben en situació de dependència. Es tracta d’un especialista molt necessari que afavoreix l’autonomia de la persona amb diversitat funcional, assistint-la en les diverses situacions del dia a dia i donant un suport personal i familiar de qualitat. A l’IES L’Estació, aquesta figura, reconeguda en el Decret de Dependència de la Generalitat Valenciana, ha recaigut sobre l’educadora Alba Casanova Soler, una jove amb experiència en el sector que ha treballat a Barcelona amb alumnat que patia trastorns de conducta i amb persones amb diversitat funcional d’un pis tutelat. 

Graduada en Psicologia, Alba presta la seua ajuda a Violeta, una alumna que s’ha incorporat enguany a l’institut amb dificultats en l’atenció, en la memòria, en el control del temps i en el processament de la informació. Altra de les àrees on presenta més trastorns és el llenguatge expressiu, cosa que repercuteix en la seua vida acadèmica i social. Per aquest motiu, la PATI recalca «la importància de simplificar les instruccions, de focalitzar els conceptes clau, així com de donar suport i connectors per a accedir i recuperar informació».

És important destacar, per altra banda, que aquest assistent personal no assumeix les tasques d’un cuidador o cuidadora, sinó que s’assegura de la comprensió dels continguts en l’àmbit acadèmic i potencia la integració social, fent de la menor una persona el més autònoma i independent possible. Per a assolir aquests objectius, el treball amb la xiqueta és pràcticament diari. Violeta, explica Alba, compta amb una ajuda permanent a l'aula en aquelles matèries on presenta més dificultats acadèmiques. En canvi, fora del context escolar la intervenció se centra d’una forma minoritària en l'oci i en aspectes socials i familiars.

Laura Mora, la mare de Violeta, valora el recolzament de la PATI d’una manera molt positiva, ja que la vertadera finalitat d’aquest recurs és facilitar a l’alumna la plena incorporació en la societat. «Parlar d'inclusió sense la dotació dels recursos més adequats», comenta Laura, «és una utopia, per la qual cosa aquesta opció és un gran avanç per a poder aconseguir un model inclusiu real a les escoles».

Però l’Administració i els seus mitjans no són les úniques peces clau per a l’èxit de l’empresa. La mateixa Violeta, una jove treballadora, constant i amb força de voluntat, també és un factor decisiu. Ser conscient de les seues dificultats i limitacions en l’aprenentatge fa que la menuda invertisca més temps que la resta dels seus companys i companyes per a poder seguir el ritme de la classe. En aquest sentit, «el suport d’Alba és meravellós», conclou Laura Mora, «i no sols en l’aspecte acadèmic. Alba també li proporciona una major confiança i seguretat en si mateixa».

És evident que alumna i educadora constitueixen un bon equip. Només cal observar el somriure que es dibuixa en les seues cares.

Reportatge sobre l’exalumne Rubén Penadés Silvestre, nou director de la Societat Musical ‘Nueva Artística’ d’Anna

«La feina del director va més enllà de ‘ballar’ damunt de la tarima»

La Societat Musical Nueva Artística d’Anna, a la Canal de Navarrés, té nou director titular des de fa pocs mesos. Es tracta de l’ontinyentí Rubén Penadés Silvestre, un jove de 26 anys que va cursar la Secundària Obligatòria i el Batxillerat a l’IES L’Estació, i que actualment és també el subdirector de la Societat Unió Artística Musical d’Ontinyent. El passat mes d’octubre, la Nueva Artística, una societat centenària plena d’història i excel·lents músics, el va presentar a la resta de membres com al seu nou director d'orquestra. Un instant que va quedar immortalitzat en la retina de Rubén. «Estic molt content de l’acollida que he tingut des del primer moment», ha manifestat el nostre exalumne a través de les xarxes socials, «però sobretot estic contentíssim de poder tindre l’oportunitat de treballar amb uns músics i unes persones d’aquest nivell». 

Músics que formen part d’una banda amb una activitat que es remunta al segle XIX i amb un significatiu historial de guardons. Potser per això la responsabilitat que està assumint Rubén aquestes setmanes no pot defallir. Tot, assajos, concerts o revisió de partitures, ha d’estar planificat si l’objectiu és fer créixer els integrants de la banda. «Per cada projecte», comenta Rubén, «has d’inculcar des de zero unes idees i unes directrius que culminen en la presentació al públic de la feina feta. La meua tasca, per tant, va més enllà de les dues hores d’assajos de cara als músics».

Per a arribar a aquest punt, la seua educació musical ha sigut primordial. El seus inicis els trobem a l’escola José María Ferrero Pastor, d’Ontinyent, on es va deixar seduir per la percussió, tot i que finalment al Conservatori Superior de Música Óscar Esplá, d'Alacant, es va decantar per l’especialitat de composició. «Sempre m’havia cridat l’atenció», ens conta. «Saber escriure música amb sentit havia de ser una passada...». Aquesta formació l’ha completada amb màsters, cursos i conferències variades, i s’estén fins a l’actualitat amb els estudis de Direcció de Cor i Orquestra al Conservatori Superior de Música Joaquín Rodrigo, de València. «Aquesta segona carrera m’ha obert encara més la ment: la feina del director va més enllà de “ballar” damunt de la tarima. El director és l’encarregat de crear uns hàbits a l’agrupació i “educar” els músics». El seu currículum s’amplia amb les classes que imparteix al Centre Professional de Música Ciutat Ducal, de Gandia, en les especialitats d'Harmonia, Anàlisi i Fonaments de Composició.

Com a compositor, una faceta de la seua vida que va iniciar l’any 2012, el seu catàleg de peces ronda la cinquantena. En aquest sentit, ha escrit algunes obres i arranjaments per a la Banda Municipal d’Alacant i per a alguns concursos, a més de les que va composar durant la carrera. Assegura que per qüestions sentimentals destacaria dues: el Preludi als Greixets, dedicada a la seua amiga Beatriu, i Reflexions sobre un territori, per ser l’obra amb què va acabar la carrera de composició, on utilitza melodies populars d’Ontinyent, Bocairent i Santa Pola. Dues peces que es poden escoltar en Youtube, interpretades per l’anteriorment citada Banda Municipal d’Alacant. Entre els seus últims treballs com a compositor figuren unes obres per a flauta i arpa, encàrrec d’una antiga companya.

Preguntat pel seu pas per l’IES L’Estació, recorda amb nostàlgia uns meravellosos anys que li deixen un bon sabor de boca. «La meua estada a l’institut em va marcar per a bé», afirma. «Sempre se’m dibuixa algun somriure a la cara quan veig algun dels meus professors pel carrer i encara ens saludem. O quan vaig a tocar a les festes de Bocairent i veig a qui va ser el meu professor d’Educació Física, Pere Vañó». Als estudiants matriculats ara mateix al centre els anima a concloure els seus estudis musicals, «una opció de futur viable i real», reconeix. Per això, desitja que, com a societat, adoptem els costums dels països més desenvolupats, els quals «no dubten del pes que té la música, l’art i la cultura en l’educació».

Quant a les previsions de futur, Rubén confessa que té en ment alguns projectes. A curt termini, afrontarà els seus primers concerts com a nou director de la banda d’Anna, uns concerts que requereixen un treball previ ingent. «Quan comença l’assaig», ens conta, «vaig treballant les obres o fragments que m’he proposat per a eixe dia i faig als músics les oportunes indicacions perquè se les anoten en la partitura. Prèviament, jo ja m’he estudiat totes les partitures del concert i m’he plantejat com encarar les dificultats per a fer-les més fàcilment assimilables». 

A llarg termini, li ronda escriure un concert per a flauta i orquestra per a una molt bona amiga de la carrera. També li agradaria ocupar-se de l’edició crítica de distintes obres escèniques del mestre Rafael Martínez Valls, així com de l’estudi i recopilació de més peces del seu catàleg. «Per a mi seria un honor que es pogués representar alguna de les seues sarsueles en versió escenificada al seu poble, i intentaré aconseguir-ho pels mitjans que tinga a l’abast», assegura emocionat. 

Com podem comprovar, Rubén és un gran defensor de l’herència musical i de la música festera d’Ontinyent, i sense perdre el sentit de l’humor bromeja en acabar l’entrevista que L’Andana li ha realitzat. «Quan estiga el nou institut construït haurem de fer algun concert d’exalumnes, no? Que en som un bon grapat!».

Doncs sí, seria una bona forma de celebrar-ho. 

Prenem nota!

Molta sort, Rubén.

Encontre amb la recentment jubilada Encarna Soriano

«En temps d’aprenentatge tan complicats cal transmetre calma a l’alumnat»

El passat 22 de desembre, última jornada lectiva del primer trimestre, vam acomiadar amb el cor en la mà la nostra companya Encarna Soriano. Amb trenta-sis anys d’experiència docent, quinze d’ells al nostre centre, és un dels rostres més visibles de l’IES L’Estació, potser per la seua naturalitat i proximitat cap a les persones. «M’agrada sentir-me bé i retrobar-me amb la gent. Gaudir de la família i els amics, així com dels companys, és tot un plaer», reconeix aquesta professora enormement activa i participativa, amant de la lectura, els idiomes, l’art i l’esport. «Procure mantenir una ment clara i positiva, per això estic fent ioga durant els darrers 20 anys i practique la natació i el senderisme habitualment».

Llicenciada en Ciències empresarials per la Universitat de València, ha tingut bona estrela en la seua trajectòria professional. De fet, des de 1986, any en què va obtenir el títol universitari, ha sigut professora de Formació Professional. Els seus inicis es remunten al centre San Juan Bosco, on va començar a adquirir experiència docent com a interina. Un any després, ja funcionària, li van assignar com a destinació definitiva l’IES Navarro Santafe, de Villena, on va romandre dos cursos acadèmics abans de poder concursar cap a la seua població d’origen, Ontinyent, i cap al centre que la va acollir per primera vegada, el San Juan Bosco. Ahí es va quedar fins a l’any 2005, quan la van traslladar a l’IES L’Estació.

Durant tots aquests anys ha considerat la docència una bona eixida professional. «Les dones no ocupàvem càrrecs organitzatius de directius professionals d'empresa i no es reconeixia la nostra tasca, per tant era una opció que podia explorar i descobrir», ens conta. En més de tres dècades ha desenvolupat tota mena de tasques: professora dels mòduls de la família d’administració d’empreses, tutora en totes les seues vessants, cap de departament, secretària de centre, membre del Consell Escolar...

Tampoc ha renunciat a la seua permanent actualització. «Jo soc de l’etapa on no hi havia ordinadors», comenta, «així que he participat en cursos de formació de diversa índole: de Valencià, d'Anglés, d’Informàtica, d'actualització de les matèries que he impartit, de convivència, de Projecte Educatiu de Centre, de programacions, de seguretat en xarxes... I moltes vegades amb dificultats per la manca de temps i la pressió de les classes». Amb tot, no s’ha deixat acovardir i s’ha bolcat en qualsevol iniciativa que ha caigut en les seues mans, des de l’organització de conferències o de jornades formatives i culturals per als alumnes fins a les visites a les empreses, l’edició de vídeos per a promocionar l’FP, la participació en projectes de formació o la implicació en la Fira de l’Estudiant, cosa que demostra la seua alta capacitat per al treball i el compromís.

De tota manera, també ha necessitat moments de desconnexió «per a retrobar-me amb el meu sentir i reflexionar en les coses que m’importen», confessa. «Hui en dia van tots accelerats i de vegades amb menys esforç aconsegueixes el mateix i no t’esgotes tant. Cal pensar en la pausa a fi de transmetre calma a l’alumnat, sobretot en temps d’aprenentatge tan complicats com els que marca la pandèmia de la covid-19».

Preguntada sobre el seu pas per l’IES L’Estació, Encarna ha destacat el treball ben fet del professorat, l’esforç diari que emana de les aules i l’excel·lent relació entre companys. «És un gran centre públic», reconeix, «replet de persones que col·laboren en la millora dels resultats dels estudiants». Entre les seues parets ha conegut companys de la ciutat i professorat d’altres comarques, però també ha iniciat bones amistats. En aquest sentit, recorda amb emoció l’acomiadament per jubilació de Mª Carmen Martí, «amiga, companya i secretària del centre durant dos legislatures, una dona participativa, amb caràcter, dedicació i bon saber, però sobretot amb vocació per l’ensenyament».

Com a professora de Formació Professional, està ben orgullosa de l’avanç que han experimentat aquests estudis i de la Formació Dual en els cicles formatius. «Hui tenim una FP més interactiva i activa, amb fusió i integració de les àrees i amb més capacitats i competències, així com més tecnològica i amb més comunicació i responsabilitats», explica. No obstant això, opina que cal donar més valor al treball docent i més pes als elements transversals.

Tot i que trobarà a faltar la rutina diària del centre, assegura que procurarà compensar-ho duent una vida tranquil·la, on tinguen cabuda els viatges, els passejos per la natura i les seues ocupacions habituals com ara l’esport, el dibuix o la pintura. «Ha estat una gran satisfacció haver desenvolupat la tasca de docent», admet, «però ara toca relaxar-me i gaudir sense límit de temps. Espere que tingueu un bon record de la meua dedicació i esforç. Us trobaré a faltar».

Li demanem, per a concloure aquest reportatge, un desig final, que fem extensiu a tots els qui integrem aquesta gran família: «que es faça el nou IES L'Estació el més prompte possible i que tinga un bon projecte educatiu i un gran equip».

L’IES L’Estació, un institut que aposta per la inclusió educativa

«Hem de canviar dificultats per possibilitats»

Des del Benicadell

Guillem és un jove alegre i espavilat que, des que va vindre al món, ha aportat molta alegria i felicitat a les persones més properes que l’envolten, acostumades a rebre afecte en els seus gestos i paraules. A l’escola, la constància en el treball ha sigut, assegura Isa, sa mare, una de les senyes d’identitat d’un estudiant a qui no li ha agradat mai perdre l’hàbit d’estudi, ni en períodes vacacionals. Però la progenitora no oblida que les característiques particulars del seu fill fan que aquest siga més propens a la distracció i que necessite, per tant, una metodologia més dinàmica que evite la pèrdua d’atenció. «El seu desenvolupament i aprenentatge són més lents», apunta Isa Picado, «però amb les adaptacions oportunes i amb docents que creuen en la inclusió, els nois com ell avancen sens dubte». Guillem va nàixer fa 14 anys amb trisomia 21, una alteració genètica més coneguda com a síndrome de Down.

Guillem, que actualment cursa 2n d’ESO, es va incorporar a l’IES L’Estació l’any passat, no sense certs recels comprensibles per part dels pares, que creuen que en alguns centres escolars l’absència de bona predisposició o actitud provoca que la inclusió educativa siga encara una utopia. «Hem sentit moltíssimes històries», comenta Isa, «des de xiquets que es converteixen en ‘mobles’ en arribar a l’institut i que acaben aïllats al pati, fins a professors que es neguen a fer-se càrrec d’ells en les excursions». És per això que sent empatia per aquelles famílies conegudes o amigues que han patit males experiències en uns col·legis on els han fet sentir que els seus fills eren els qui no s’acoblaven.

Afortunadament, a l’IES L’Estació la realitat és ben distinta i així ho reconeix la família de Guillem. «Estem molt agraïts per la forma en què s’està treballant amb el nostre fill, que s’ha adaptat estupendament als professors i companys. En tot moment el professorat ha tingut en compte les necessitats de Guillem, acomodant-se al seu ritme d’aprenentatge i a la seua manera d’assimilar els continguts». Isa Picado també considera primordial que els joves amb aquesta anomalia cromosòmica reben el suport dins de l’aula de referència, on està la resta dels seus companys, i que la coordinació entre la família, l’equip docent i les associacions que atenen les persones amb diversitat funcional, com ara el Projecte Trèvol, no deixe de ser una constant. «És tranquil·litzador que hi haja coeducació a les aules de l’IES L’Estació i que es proposen iniciatives com, per exemple, la dels “patis actius” per a evitar la incomunicació de Guillem. Són projectes que diuen molt del centre i del seu equip directiu», reconeix la mare del jove estudiant. 

A Altamira

En aquest mateix sentit s’expressa Sara Ureña Eiras, cap d’estudis de l’institut i professora de Pedagogia Terapèutica, que ha mostrat la seua satisfacció pel nou model educatiu acordat per la LOMLOE, una normativa que ja ha entrat en vigor i que anirà implantant-se gradualment en els propers cursos escolars. Sara, que com a especialista ha tractat Guillem des que es va integrar al centre, creu fermament no sols en la diversitat com a tret intrínsec a l’ésser humà, sinó també en la inclusió que defensa aquesta norma jurídica. «La presència a les aules d’alumnes amb aquest perfil»,  explica, «és la garantia, per a l’estudiantat en general, d’aprendre a valorar i reconèixer la diversitat humana, així com d’acceptar i fer front a les pròpies limitacions». Però Sara és realista i sap molt bé que sense les ferramentes pertinents la inclusió real pot quedar reduïda a un ideal irrealitzable. Per això, assegura sense dubtar que «les administracions han de dotar els centres amb els recursos més adequats, tant materials com personals, per a poder atendre les singularitats de cada escolar». La participació de les famílies i d’altres entitats externes, afegeix l’educadora, també és crucial per a dur endavant un model inclusiu d’escola.

Practicant delfinoteràpia

«Tots aquests suports han de continuar durant tota l’etapa educativa del jove i no únicament durant els primers anys d’institut», anota Isa Picado. I perquè açò siga un fet és important la cura de totes les esferes implicades: l’administració educativa, que ha d’aportar els recursos i la formació necessària; els docents, que han d’eludir la desgana provocada pel pas del temps; i les famílies, que han de lluitar per la inclusió real. «Hem d’aprendre a conviure amb les diferències i a valorar-les», afirma Isa, «hem de treballar perquè no vegen en els nostres fills limitacions, sinó capacitats. En definitiva, hem de canviar dificultats per possibilitats».

De fet, per a Guillem no ha sigut cap obstacle haver estat guardonat amb el Premi Literari Sambori 2020 pel seu relat L’extraterrestre. «Era la primera vegada que guanyava un premi», confessa el jove escriptor. «Em va fer moltíssima il·lusió i em va agradar molt anar a Benigànim per a recollir-lo». També fou una grata sorpresa per a ell haver quedat segon classificat en el passat Concurs de Pastissos Nadalencs de l’IES L’Estació. «De tant en tant prepare receptes fàcils amb la meua germana Irene, ma mare i la meua padrina. Entre tots fem creps, bunyols, milfulls i coques», explica amb orgull.

A l’institut rep l’ajuda de Sara, que el reforça en les tres àrees instrumentals: castellà, matemàtiques i valencià. Per a la professora de Pedagogia Terapèutica està suposant tot un repte aquesta experiència, ja que mai ha treballat en secundària amb alumnes d’aquestes característiques. «He de confessar que és un plaer treballar amb Guillem i la seua família», diu Sara. «Guillem és un alumne divertit, molt bromista, afectuós, respectuós i treballador. És molt sensible i s’estima moltíssim els seus amics. A més, la implicació de la família en el procés d’aprenentatge de Guillem és total. La seua disponibilitat a l’hora de proposar o realitzar qualsevol activitat ha fet possible que la inclusió i progrés de Guillem siguen enormement satisfactoris».

«Guillem ens ha ensenyat a no rendir-nos», afegeix la mare, «a ser constants, a no tirar la tovallola i a ser pacients amb aquelles coses que duen altre ritme». Lluny han quedat ja els primers minuts d’incertesa, quan a l’hospital, fa 14 anys, els van comunicar la notícia sense tacte i amb desafecte. «No ens van facilitar cap tipus d’informació en un moment en què tens pors i molta inseguretat». Des d’aleshores han lluitat de valent per a contactar amb centres o associacions que els assessoraren sobre l’estimulació primerenca i els posaren en contacte amb altres parelles que estaven travessant per la mateixa situació.

Sens dubte, una gran família que ha sabut demostrar que amb afany i tenacitat la inclusió es pot fer realitat. 

Visitant l'exposició sobre Harry Potter

Una jornada a Port Aventura

Batukada