Encontre amb l’exalumna Iris Aliaga Borrell

L’IES L’Estació continua apostant per la formació del futur professorat

Enguany s’han instruït al centre cinc joves del màster de les especialitats d’Anglés, Castellà, Comerç, Educació Física i Valencià

L’IES L’Estació continua col·laborant amb el Màster de Secundària amb l’objectiu de formar la propera generació d’educadors. Una d’aquestes futures professores és Iris Aliaga Borrell, una jove ontinyentina de 24 anys, exalumna del centre, que ha realitzat les seues pràctiques formatives durant dos mesos tutoritzada pel professor de Llengua castellana i Literatura Fernando Moreno. 

El programa combina la teoria pedagògica que ofereix aquest màster amb les pràctiques en aules reals. I ahí és on entren en acció els instituts que, com el nostre, s’ofereixen a convertir-se en centres formadors, disposats a acollir futurs professionals compromesos, creatius i preparats per a afrontar els desafiaments del sistema educatiu actual. «Sempre m’ha fascinat el món educatiu», assegura aquesta jove graduada en Estudis Hispànics, «la idea d’ajudar els escolars a redactar millor i a apreciar més la literatura em resulta apassionant».

Una passió que ha sabut demostrar durant les vuit setmanes que ha estat amb el seu tutor, que també va ser el seu professor quan cursava la Secundària Obligatòria. «Sens dubte, aquestes pràctiques són el millor que he fet al màster, potser a la carrera», reconeix Iris. Unes pràctiques amb les quals ha aprés moltíssim en companyia dels experts en la matèria, el que ha fet possible un increment del seu desig de ser professora, desig que havia quedat ensorrat per les mateixes classes teòriques del màster, «que et venen una metodologia educativa específica i aporten un volum teòric sobre educació que serveix per a poc», comenta Iris. «Solament veus el valor d’aquests continguts quan els apliques», afegeix la jove.

Com a futura professional, té ben clar que la nova llei educativa, que compta amb el seu suport, ha suposat un important avanç per a la comunitat, ja que incorpora la idea que l’educació és una ferramenta per a tota la vida, no un cúmul de dades teòriques i coneixements enciclopèdics. En aquest sentit, Iris afirma que «ja no és imprescindible conèixer i abraçar tot el cànon literari; per fi s’hem adonat que té igual si un xiquet coneix o no els Milagros de nuestra señora, el que és important és que sàpia llegir textos complexos bé i extraure tot allò que li resulte útil i nutritiu».

En qualsevol cas, es mostra molt crítica amb les actuals proves de Selectivitat, que haurien de ser, segons opina, molt més competencials. «El fet que la sintaxi, per exemple, siga un requisit en les proves PAU obliga a estudiar-la exhaustivament des de l’ESO. I açò és extrapolable a altres aspectes. La Selectivitat segueix exigint un aprenentatge enciclopèdic mentre que la realitat el demana competencial», explica.

Precisament per les imperfeccions del sistema educatiu, Iris anima els escolars a perdre la por d’equivocar-se. «Abraceu l’error, és així com s’aprèn», conclou en aquesta entrevista cedida a L’Andana.

Entrevista a Álex Celada Penadés

«El vertader progrés arriba quan alinees cos, ment i emocions»

En la moderna societat del segle XXI, on cada vegada amb més freqüència el ritme és frenètic i accelerat, amb alts índexs d’obesitat, sobrepès i, en conseqüència, falta d’autoestima, aprendre a gestionar les emocions i l’estrès crònic s’ha convertit en un objectiu essencial per a millorar la nostra salut i qualitat de vida. En un context com aquest, els especialistes en nutrició i entrenadors personals, amb la seua metodologia i plans personalitzats, proporcionen ferramentes que ens ajuden a reduir els mals hàbits, però sobretot, a trobar eixa estabilitat mental que tots desitgem. 

Un d’aquests experts, coach de professió, el trobem en la figura d’Álex Celada Penadés, un ontinyentí de 25 anys, exalumne de l’IES L’Estació, que des de fa 5 assessora particulars per a oferir-los un estil de vida més saludable on el binomi cos i ment siga indissoluble. Graduat en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport per la Universitat de València, compta amb una àmplia formació complementària relacionada amb la nutrició i la salut. De fet, el seu espai d’acció se sustenta en tres pilars. «Vull ajudar les persones a entendre que no sols els hàbits alimentaris sans o l’entrenament físic són fonamentals», explica Álex. «Treballar l’autoestima, l’autoconfiança i, especialment, la gestió de les emocions també és clau per a mantenir l’equilibri vital», afegeix.

Amb aquest objectiu en ment, el nostre exalumne ha programat per al proper divendres 14 de març una conferència a la Fundació Caixa Ontinyent. Sota el títol Disciplina: l’antídot a l’estrès, ensenyarà els assistents a saber gestionar les situacions diàries i a trobar la pau interior en un món replet, com assegura, d’infelicitat i pressions constants.

Aprofitant aquest esdeveniment, L’Andana ha volgut entrevistar-lo per a conèixer-lo com al gran professional, amb evidents dots de comunicador, que està arribant a ser i, com no, per a retrobar-se amb l’antic estudiant que un dia va passar per les aules de qui subscriu aquestes línies.

Ja fa set anys que deixares l’IES L’Estació. Com recordes aquesta etapa?

Amb certa nostàlgia, amb moments molt bonics i rialles, sobretot durant el Batxillerat. Recorde haver tingut bons professors com per exemple Antonia, José Miguel o tu mateix, que m’han marcat per la seua disciplina de treball i amor al que feien. Però no sempre ha sigut així.

Què altres èpoques han sigut més dures o complicades?

La Primària i els primers anys de la Secundària, quan vaig patir assetjament escolar, amb insults i burles pel meu estat físic. Això va danyar la meua autoestima. Pensa que als 16 anys ja pesava 96 kilograms.

En quin moment la teua vida va començar a canviar?

Cap als 18 anys, quan vaig perdre al voltant de 15 kilos i em vaig iniciar en la lectura sobre autoestima i creixement personal. En eixe camí d’introspecció vaig millorar molt, em veia bé físicament. Per fi, començava a desenvolupar l’autoestima, l’autoconfiança i la seguretat en mi mateix. A finals de 2023 vaig començar a reconstruir-me, a establir uns valors, a llegir moltíssim sobre Déu i el cristianisme. Des d’aleshores, la meua vida és altra: Déu ha tancat el cercle perfecte, ja que l’energia, la felicitat, la pau i les ganes de viure i ajudar els demés són colossals.

Així és com et converteixes en coach o entrenador personal. Amb quina metodologia?

Centre el treball en la persona, vull desenvolupar i extraure el seu màxim potencial, tant a nivell físic com mental. Escolte els seus objectius, preocupacions i problemes per a poder traçar un pla amb accions enfocades en la millora o solució del problema. La meua metodologia va molt més enllà d’un simple pla d’entrenament o una dieta. No crec en solucions ràpides ni en canvis superficials. El vertader progrés arriba quan alinees cos, ment i emocions. Per això, no només ajude a entrenar i menjar millor, sinó que també treballem junts la gestió de l’estrès, l’autodisciplina, la constància i l’eliminació de distraccions. Tot amb un enfocament estratègic i sostenible que encaixe amb el teu estil de vida.

Què et va portar a aquesta professió o a tindre aquests interessos professionals?

Vaig nàixer amb una pilota en la mà, sempre he tingut clar que volia dedicar-me al món de la salut, ajudar els demés i transmetre que l’activitat física és imprescindible per a estar bé física i mentalment.

Com definiries el teu estil? Creus que et diferencies d’altres coaches?

És extremadament pràctic i senzill, clar, directe i sense relats absurds. Divulgue coneixements amb les idees molt clares: dir el que necessites i no el que vols escoltar, sense autoenganys. Per això, els meus clients valoren tant que els diga la veritat sempre, encara que aquesta siga complicada. No deixe que la gent busque excuses, ni queixes, sinó donar-los el paper actiu i la responsabilitat del que deuen fer, perquè és el millor per a ells.

Com que has nomenat els teus clients, conta’ns a quines persones dones servei.

Fa dos anys em vaig fer autònom, llançant un projecte personal que vaig començar divulgant per mitjà de les xarxes socials. Actualment realitze la meua feina en tres àmbits: entrenaments reduïts de força en Kenko Salud i plans de nutrició i pèrdua de pes; plans online d’entrenament i nutrició; i sessions de mentoria 1 a 1, on treballe la gestió de l’estrès i l’ansietat, l’autoestima, les habilitats laborals, les crisis existencials, les preses de decisions, etc. Ara, per exemple, estic acompanyant el procés d’un xaval de 13 anys que està patint assetjament escolar.

I com veus la resposta de tota aquesta gent a la qual dones servei?

La resposta és bestial. La majoria dels clients actuals porten amb mi des que vaig començar i això parla molt del treball tant bo i diferenciador que estic oferint. Estic molt segur del que faig i tracte de donar el millor de mi cada dia i a cada persona.

Algun projecte nou?

Al llarg del 2025 tinc en ment programar conferències privades per a empreses o per a centres. Em vaig endinsar en el món de les conferències a l’estiu del 2024, amb 15 persones, parlant sobre la disciplina i com viure amb pau i amb un estrès mínim. Ho vaig repetir al novembre del 2024 amb 100 persones i la resposta va ser espectacular. La pròxima serà aquesta setmana, el 14 de març, sobre la disciplina com a antídot a l’estrès.

Suposem que la teua formació serà contínua.

Per descomptat. El meu ritme de lectura sol ser un llibre a la setmana, de vegades dos, sobre empresa, teologia, filosofia, màrqueting, estrès, gestió emocional, nutrició i hàbits de salut. Els meus clients em necessiten amb la màxima capacitat i les millors ferramentes per a ajudar-los cada dia.

Amb quin consell per als nostres lectors t’agradaria acabar.

Saber dir que no, posar límits, deixar d’orbitar problemes, aprendre a prendre bones decisions, augmentar l’autoestima i confiança i veure les conseqüències tant devastadores en forma de càncer, dolors o insomni que a dia de hui és el normal.

Moltes gràcies, Álex. Tot açò i molt més per a saber viure una vida plena i feliç ho tindrem el proper divendres 14 de març a la Fundació Caixa Ontinyent.

L’exalumne Vicent Ribera, un professional de la dansa en formació contínua

La dansa i el ball, un art que, normalment combinat amb la música, fa ús del moviment del cos amb una intenció plenament comunicativa, han estat presents des de l’antiga Grècia. És més, des de la Prehistòria l’ésser humà ha experimentat l’impuls d’expressar-se corporalment. Eixa mateixa energia rítmica és la que sent Vicent Ribera Sanchis a través de cada porus de la seua pell.

Amb 22 anys, aquest alforiner de naixement, estudiant de 4t d’Infermeria, ha aconseguit convertir una simple afició en una rutina integrada en la seua vida. «Sempre m’ha agradat la música des de menut», evoca el nostre exalumne. «Recorde estar hores i hores a la meua habitació aprenent les coreografies de la Superbowl o de l’MTV o assajant  els balls de fi de curs, dels típics festivals del meu poble o de la gimnastrada que fèiem a l’institut amb Paloma Tortosa».

El fort sentiment amb què vivia tots aquests shows li va donar l’espenta necessària per a, primer, estudiar llenguatge musical i clarinet fins als 16 anys i, després, formar-se professionalment en dansa comercial i jazz a l’acadèmia Home Dance Studio, de València, i a altra escola anomenada Magic Dance, on rep una instrucció que ha sabut combinar amb els seus estudis i pràctiques clíniques a l’Hospital Universitari Doctor Peset.

En els últims anys ha incrementat notòriament la seua entrega, passant de les 2-4 hores setmanals a unes classes regulars que imparteix el ballarí i coreògraf Rodry Santos, que també li està transmetent nocions d’altres estils musicals com ara els llatins. «Vaig començar ballant dansa urbana», ens comenta, «però actualment el que més m’encisa és la dansa comercial i el jazzfunk, que seria una mescla entre l’urbà i el jazz. Més enllà, et diria que el house és un estil que m’agrada molt, el qual es balla amb música electrònica i es caracteritza pel treball dels peus o footwork i per un tipus de moviment característic del cos que anomenem jacking».

El seu ritme de vida és intens i ha sabut compaginar els estudis d’Infermeria amb altres ocupacions que exerceix amb el mateix orgull i satisfacció. De fet, ha treballat de cambrer, de monitor d’animacions infantils, de professor de repàs i dansa urbana i, actualment, de ballarí en una companyia de musicals a València. A més, de tant en tant organitza amb companys de classe algunes coreografies grupals que acaben gravant per a penjar-les en les xarxes socials, on solen tindre bona acollida. I aquest estiu li espera una gira per la Comunitat amb un musical que van estrenar el passat mes d’abril a la capital del Túria.

Amb tot, considera que encara li queda molt per a aprendre i que la música i la dansa sempre van a estar presents en el seu dia a dia, però tot dependrà de com evolucione la seua situació en ambdós camps, el de la Infermeria i el ball. «Són dos mons molt diferents l’un de l’altre», reconeix, «però fins ara he aconseguit combinar ambdues carreres, encara que no ha sigut gens fàcil».

Mentrestant, recorda amb enyorança la seua estada a l’IES L’Estació i manté intactes en el seu record les classes, els professors, els companys, els patis, la graduació, els nervis dels exàmens i la quantitat de tasques escolars que va realitzar en tots aquests anys.

Moltíssima sort en la vida. Uno, due, tre, quattro... ¡a ballar!

Entrevista a l’exalumne Sergi Sempere, número 16 per Compromís

«Tot allò que ens envolta 

com a individus humans és política»

Davant de les pròximes eleccions autonòmiques i municipals, convocades per a aquest diumenge 28 de maig, ens hem preguntat si la política està generant recel i escepticisme en els joves. Sergi Sempere Rodríguez, exalumne de l’IES L’Estació que acaba d’incorporar-se a la llista de Compromís per Ontinyent, ho té clar. «Possiblement parlem d’un factor social de desencís que va molt més enllà de l’edat», afirma, «ja que aquest fenomen de passivitat l’observem en gran part de la societat». No és el seu cas, afortunadament. Fa poques setmanes l’Assemblea Local de Compromís va aprovar per unanimitat el seu nomenament en el lloc número 16 de la candidatura que encapçala Nico Calabuig.

Amb 27 anys, Sergi Sempere Rodríguez és graduat en Geografia i Medi Ambient per la Universitat de València, el que li ha permés un primer contacte amb el món laboral com a director de projectes en l’àmbit de les energies renovables. Després d’aquesta primera experiència, va decidir centrar-se en la docència i cursar el Màster d’Educació Secundària, que, junt amb el títol del C2, ha fet possible que exercisca actualment de professor de Valencià.

Com la majoria de les persones joves de la seua generació, gran part del temps lliure el passa immers entre recursos audiovisuals, com ara el cinema o les xarxes socials. No obstant això, ni l’esport ni la contínua formació acadèmica cauen en l’oblit i aprofita el temps per a organitzar escapades a qualsevol lloc que estiga al seu abast.

Per a ell és un orgull formar part del projecte de Compromís i així ens ho va explicar durant el temps en què va atendre gustosament aquest entrevistador que ha tingut la sort de ser el seu tutor i professor.

Què t’ha portat cap a la política?

Des de ben jove m’ha interessat aquest món, ja a la universitat hi vaig formar part del moviment sindical. Tot allò que ens envolta com a individus humans és política i qualsevol ésser que conviu en societat comet un greu error en pensar que aquesta no és important o no afectarà la seua vida.

I què t’ha dut a formar part de Compromís?

El projecte de Compromís per Ontinyent reflecteix tot allò pel que sempre he lluitat en matèria de joventut, urbanisme, educació, medi ambient, feminisme... Veient el gran projecte i equip humà encapçalat per Nicolau Calabuig, vaig decidir posar en pràctica allò que deia Joan Fuster de “Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”.

Què és el que necessita Ontinyent com a ciutat?

Ontinyent és una ciutat amb un enorme potencial per desenvolupar i cal escoltar la veu del poble per a aconseguir exprimir-lo al màxim. Seguint aquest mantra, Ontinyent necessita millorar i desenvolupar-se en matèries com ara l’oferta d’oci per a la joventut o la restauració dels barris més perjudicats pel pas del temps. També s’hi necessita solucionar de forma urgent la situació laboral d’un gran nombre de persones joves ontinyentines, que es veuen forçades a marxar del seu poble en busca d’oportunitats laborals i possiblement mai hi tornen. Tenim un potencial humà enorme que desitja desenvolupar la seua vida a la ciutat i, per tant, cal buscar mesures perquè ho puguen fer sense hipotecar el seu futur. Perquè no podem oblidar que les persones joves són la base necessària per a construir la ciutat que volem.

Creus que els joves s’aparten de la política o tot el contrari? O és la política la que ignora els joves?

No crec allò que escolte sobre que als joves no els interessa res, que sols pensen en els telèfons mòbils i les xarxes socials. Cal saber que vivim en una societat on s’hi necessiten estímuls constants i immediats de resposta per als problemes. Desgraciadament, la política actual no ho aconsegueix. Es necessita fer un esforç per a renovar-se, deixar de banda les dinàmiques clàssiques que s’han presentat en els darrers temps i demostrar que la política és útil per a les nostres vides. Sols amb aquests canvis s’hi aconseguirà que la societat torne a creure-hi.

França, Itàlia, Suècia... també Espanya. Són molts els països on les formacions d’ultradreta tenen prou suport i en molts casos són peces clau per a la formació de governs. És preocupant aquest fenomen?

No hi ha cap dubte que l’augment dels fenòmens socials i polítics d’ultradreta ens ha de preocupar, i molt. Històricament aquests moviments sempre s’han nodrit dels problemes de la societat, i no està sent diferent aquesta vegada. L’ultradreta utilitza diàriament l’odi i la desinformació contra valors fonamentals de la societat, amb ferramentes com el masclisme, la xenofòbia o el racisme. Per tant, per a preservar la salut democràtica de la societat és fonamental no donar veu a aquests moviments i és responsabilitat de tots i totes mantenir-los fora del nostre sistema.

Actualment treballes com a professor. Com veus ara la docència des de l’altre costat, és a dir, no com a alumne? Quines són les teues sensacions? Com qualificaries la teua experiència com a docent?

Treballe d’allò que estime, despertar cada dia i acudir a l’institut on done classes em comporta una satisfacció que dubte que puga aportar-me cap altra feina. Per tant, tinc la immensa sort d’afirmar que soc feliç. Sincerament, és molt divertit veure l’aula des de l’altra perspectiva, des d’on pots adonar-te de tot allò que ocorre entre l’alumnat i que em recorda feliçment totes aquelles vivències de la meua adolescència.

Quin tipus de docent creus que eres?

A la feina intente ser el professor que a mi m’haguera agradat tenir en la meua etapa com a estudiant, una persona propera i que treballa la confiança amb l‘alumnat en tots els sentits. En el meu dia a dia procure formar persones, més enllà dels coneixements que l’alumnat aprèn a l’aula. Per a mi, allò més important és saber que de les meues classes surten essers socials amb sentiments i inquietuds, que entenen i comprenen el món que els envolta.

Moltes gràcies, Sergi, per atendre’ns i molta sort per al diumenge.

L’exalumna Andrea Mataix ens conta la seua experiència amb el Pràcticum

Si ahir parlàvem de Lucia Tortosa Nieto, hui ho farem d’Andrea Mataix Valiente, exalumna de l’IES L’Estació que ha realitzat el Màster de Secundària en l’especialitat d’Orientació Educativa. El curs passat tornava al que va ser el seu institut per a ser tutoritzada per Maria Ángeles Sanchis Torró, una de les dues orientadores del centre. «La meua vocació per l’educació ha estat present des que era menuda», ens conta Andrea. «A mesura que vaig anar creixent m’apassionava el fet d’estar en contacte amb els xiquets i les xiquetes». 

Després d’haver barallat diferents graus universitaris, va descartar definitivament Magisteri, ja que el seu desig era acompanyar personal i professionalment l’alumnat i donar el suport necessari per a aconseguir la seua inclusió total al centre educatiu, un reflex de la societat. És per això que es va graduar en Pedagogia, la ciència de l’educació. «Durant la carrera vaig descobrir el camí que havia de seguir per tal d’exercir d’orientadora educativa. Vaig poder estudiar diferents eixides professionals i la formació a les empreses va ser altra opció per la qual volia apostar. Finalment, em vaig guiar per la meua vocació inicial, estar amb els xiquets».

La valoració de les tasques realitzades junt amb la seua tutora és molt positiva. Com a antiga alumna, estava convençuda que l’acolliment i el tracte cap a la seua persona anaven a ser excel·lents. Tot i que gran part de les comeses executades al centre han sigut burocràtiques, també ha participat en la detecció de necessitats educatives, la creació d’horaris organitzatius o la preparació de tècniques d’estudi.

Andrea considera que el Pràcticum és un complement ideal del màster, on transmeten una visió més teòrica de la realitat educativa. En canvi, en el període de pràctiques ha tingut l’oportunitat d’observar el dia a dia d’un institut. «Estem formant-se com a futures persones que treballarem als centres educatius», explica Andrea, «per la qual cosa és molt important absorbir tots els coneixements possibles i aprendre d’experiències que estem vivint per a col·laborar en la construcció d’una educació inclusiva i de qualitat».

Opina que l’escola «no deuria limitar-se a compartir amb els alumnes un currículum teòric i rígid». Al contrari, hauria de ser «un espai d’acollida segur on impartir educació per a la tolerància, la inclusió, la interculturalitat o la pau. Tenim la capacitat d’inculcar valors que frenen conflictes com els que estem patint a dia de hui».

Amb la vista posada en el futur, Andrea pensa preparar-se unes oposicions per a afrontar l’examen de l’any 2023. També li agradaria complementar la seua formació amb alguns coneixements de Psicologia, «un àmbit que podria donar-me una visió més àmplia i m’ajudaria a exercir la meua professió».

Moltíssima sort!

L’exalumna Lucia Tortosa ens conta la seua experiència amb el Pràcticum

El curs passat, Lucia Tortosa Nieto, que va ser alumna del centre fa uns poquets anys, va tornar a l’IES L’Estació per a realitzar les pràctiques associades al Màster en Professor/a d’Educació Secundària. Durant vuit setmanes es va convertir en l’acompanyant de la professora Pepa Llorca, que va fer el seguiment de Lucia i del seu treball com a futura docent. «Des de sempre havia dit que no m’agradaria ser professora», reconeix la nostra exalumna, «però com se sol dir: “nunca digas nunca”. Amb el pas del temps vaig descobrir que sí podia veure’m davant d’una classe i vaig decidir començar la meua trajectòria amb aquest màster, que ha sigut una experiència molt satisfactòria».

Tot i que es va graduar en turisme i ha treballat en el sector, a Lucia també li haguera agradat estudiar alguna filologia, sobretot anglesa o espanyola. Finalment, va optar per un grau on els idiomes són fonamentals i on ha adquirit coneixements d’un camp tan beneficiós per al nostre país.

Pel que fa a les tasques que ha executat amb la seua tutora, assegura que han sigut «molt enriquidores i completes» i que, gràcies a les classes impartides en 1r de Gestió Administrativa, ha aprés a assimilar conceptes relacionats amb el món de la hisenda i de l’economia. Com a anècdota especial, destaca el fet d’haver atès alumnat que pertany pràcticament a la seua generació.

Lucia es mostra especialment crítica amb el màster cursat, ja que «no t’ensenya realment a donar classe, sinó que et proporciona tècniques i recursos sobre com impartir-les. Fins que no arribes a un centre i tens l’oportunitat de posar-ho tot en pràctica, no pots saber què és ser professor de veritat». Les seues crítiques també s’estenen a un sistema educatiu inestable que ha d’avançar moltíssim per a assolir les competències dels altres països. «A banda de renovar el sistema», comenta, «deuria estabilitzar-se, donat que les modificacions contínues de les lleis sols aconsegueixen confondre tant als docents com a l’alumnat».

En relació amb els projectes en ment, Lucia ha pensat realitzar un curs d’espanyol per a estrangers i així poder trobar feina fora. «Durant la carrera no vaig tindre la sort de fer Erasmus i m’agradaria molt poder tindre eixa experiència de viure en un altre país», ens comenta.

Com a tots els nostres alumnes, li desitgem el millor dels futurs.

L’exalumna Paula Torró Albero es gradua en EE.UU.

Paula, al balcó de l'oficina on treballa

Si hi ha algun fet que, com a professors, ens plena d’orgull és conéixer els èxits del jove alumnat que s’ha format al nostre centre i ha compartit amb nosaltres sis anys de la seua vida. Retrobar-se amb estudiants de qui conserves meravellosos records és, sens dubte, tot un plaer. Per això, hui voldria presumir —si m’ho permeten els lectors i les lectores de L’Andana— d’exalumna.

Parle de Paula Torró Albero, una jove que, fidel a la seua excel·lent trajectòria acadèmica, ha tornat a destacar pel seu impressionant currículum. Paula, que ja va obtenir una nota mitjana de 10 en 4t d’ESO, s’acaba de graduar summa cum laude en Business Administration with a Finance concentration per la Universitat de Carolina del Nord Wilmington, el que implica un reconeixement a un rendiment summament destacat que només es reserva per als estudiants excepcionals. «Sempre he tingut curiositat per conéixer altres parts del món», explica la nostra exalumna. «La intel·ligència emocional i la maduresa són qualitats tan importants com els coneixements acadèmics i no hi ha millor forma de desenvolupar-los que anar-se'n ben lluny de casa».

Per aquest motiu, optà per la doble titulació: la que li oferia la Universitat de València (Internacional Business) i la que va trobar a EE.UU., primera potència mundial en el camp de les finances i els negocis. «En aquest món hiperconnectat», aclareix Paula, «les empreses demanden professionals amb experiència o estudis en diversos països i jo, particularment, tenia clar que volia dedicar-me a aquest àmbit. A més, relacionar-se amb gent d'altres nacions amb filosofies de vida i experiències diferents contribueix a tindre una ment oberta i ajuda a empatitzar molt més amb les circumstàncies alienes».

Amb el seu amic Danny al Washington monument

Ara té l’oportunitat de romandre, almenys un any més, a Washington D.C. L’empresa que la va contractar durant el seu període de pràctiques li ha oferit un lloc de treball a temps complet. Així que, de moment, gaudirà de la ciutat, de la gent i de la diversitat; mentrestant, decidirà en quina universitat ampliarà la seua formació amb un màster en finances o economia. El que sí té clar és que la vocació docent no ha aparegut en la seua vida. «Tinc molt poca paciència», explica amb un somriure. «Si impartia classes d’espanyol era perquè estava ben remunerat i EE.UU. és un país car. Sempre m'ha agradat tindre un extra per a anar-me'n de viatge o no gastar tants diners de la beca». De tota manera, l’experiència com a professora li ha permés conéixer alumnes molt interessants i de totes les edats.

És aquesta diversitat un dels aspectes que més li ha cridat l’atenció de la cultura nord-americana. «A Carolina del Nord», comenta, «vaig tindre l’oportunitat de relacionar-me amb gent local i aprendre sobre la seua cultura. Però també vaig estar en contacte amb un fum d'estudiants de tots els racons del món. A més, sempre he tingut als meus companys de carrera espanyols, amb qui tinc molt bona relació». Per al professorat de la seua facultat també reserva bons comentaris. Gràcies a les activitats extracurriculars i a la tesi ha tingut una excel·lent relació amb tots ells. «Sempre han estat dispostos a transmetre coneixements a qualsevol que mostre interés i m'han donat consells molt útils», recorda la jove.

Amb els seus pares quan en 2017 va 
rebre el Premi Extraordinari d'ESO

Lamentablement, la pandèmia mundial no li ho ha posat gens fàcil, ja que la distància i la por ho agreujaven tot. Assegura que patia perquè no volia que els seus familiars més propers caigueren malalts en una situació tan extraordinària. A més, abans d’arribar a Wilmington «la burocràcia va ser molt traumàtica. Viatjar era quasi impossible i si no haguera sigut per una exempció d’última hora, els estudiants no haguérem pogut viatjar a EE.UU.». L’aspecte social també va ser problemàtic per a Paula, que es trobava en un lloc completament nou on només coneixia els altres cinc espanyols que havien viatjat amb ella. «El covid em va impedir conéixer més gent al principi», lamenta, «ja que no es feien esdeveniments, quasi no hi havia estudiants internacionals i tot era per Zoom. Afortunadament, en els semestres següents la cosa va canviar i vam tornar a una relativa normalitat».

Una jove Paula, en 2014, recollint el seu
premi per una redacció en anglés

Una normalitat que sembla que està arribant a poc a poc a la vida de Paula, que s’acomiada de nosaltres tan afable, humil i agraïda com quan estudiava entre aquestes parets, recordant amb enyorança i orgull els seus professors que tant han marcat la seua trajectòria: José, Vicent, Victoria, Alfred o aquest reporter que subscriu aquestes línies i que sempre l’evocarà així.

😘😍😘😍😘😍😘😍

Reportatge sobre l’exalumne Rubén Penadés Silvestre, nou director de la Societat Musical ‘Nueva Artística’ d’Anna

«La feina del director va més enllà de ‘ballar’ damunt de la tarima»

La Societat Musical Nueva Artística d’Anna, a la Canal de Navarrés, té nou director titular des de fa pocs mesos. Es tracta de l’ontinyentí Rubén Penadés Silvestre, un jove de 26 anys que va cursar la Secundària Obligatòria i el Batxillerat a l’IES L’Estació, i que actualment és també el subdirector de la Societat Unió Artística Musical d’Ontinyent. El passat mes d’octubre, la Nueva Artística, una societat centenària plena d’història i excel·lents músics, el va presentar a la resta de membres com al seu nou director d'orquestra. Un instant que va quedar immortalitzat en la retina de Rubén. «Estic molt content de l’acollida que he tingut des del primer moment», ha manifestat el nostre exalumne a través de les xarxes socials, «però sobretot estic contentíssim de poder tindre l’oportunitat de treballar amb uns músics i unes persones d’aquest nivell». 

Músics que formen part d’una banda amb una activitat que es remunta al segle XIX i amb un significatiu historial de guardons. Potser per això la responsabilitat que està assumint Rubén aquestes setmanes no pot defallir. Tot, assajos, concerts o revisió de partitures, ha d’estar planificat si l’objectiu és fer créixer els integrants de la banda. «Per cada projecte», comenta Rubén, «has d’inculcar des de zero unes idees i unes directrius que culminen en la presentació al públic de la feina feta. La meua tasca, per tant, va més enllà de les dues hores d’assajos de cara als músics».

Per a arribar a aquest punt, la seua educació musical ha sigut primordial. El seus inicis els trobem a l’escola José María Ferrero Pastor, d’Ontinyent, on es va deixar seduir per la percussió, tot i que finalment al Conservatori Superior de Música Óscar Esplá, d'Alacant, es va decantar per l’especialitat de composició. «Sempre m’havia cridat l’atenció», ens conta. «Saber escriure música amb sentit havia de ser una passada...». Aquesta formació l’ha completada amb màsters, cursos i conferències variades, i s’estén fins a l’actualitat amb els estudis de Direcció de Cor i Orquestra al Conservatori Superior de Música Joaquín Rodrigo, de València. «Aquesta segona carrera m’ha obert encara més la ment: la feina del director va més enllà de “ballar” damunt de la tarima. El director és l’encarregat de crear uns hàbits a l’agrupació i “educar” els músics». El seu currículum s’amplia amb les classes que imparteix al Centre Professional de Música Ciutat Ducal, de Gandia, en les especialitats d'Harmonia, Anàlisi i Fonaments de Composició.

Com a compositor, una faceta de la seua vida que va iniciar l’any 2012, el seu catàleg de peces ronda la cinquantena. En aquest sentit, ha escrit algunes obres i arranjaments per a la Banda Municipal d’Alacant i per a alguns concursos, a més de les que va composar durant la carrera. Assegura que per qüestions sentimentals destacaria dues: el Preludi als Greixets, dedicada a la seua amiga Beatriu, i Reflexions sobre un territori, per ser l’obra amb què va acabar la carrera de composició, on utilitza melodies populars d’Ontinyent, Bocairent i Santa Pola. Dues peces que es poden escoltar en Youtube, interpretades per l’anteriorment citada Banda Municipal d’Alacant. Entre els seus últims treballs com a compositor figuren unes obres per a flauta i arpa, encàrrec d’una antiga companya.

Preguntat pel seu pas per l’IES L’Estació, recorda amb nostàlgia uns meravellosos anys que li deixen un bon sabor de boca. «La meua estada a l’institut em va marcar per a bé», afirma. «Sempre se’m dibuixa algun somriure a la cara quan veig algun dels meus professors pel carrer i encara ens saludem. O quan vaig a tocar a les festes de Bocairent i veig a qui va ser el meu professor d’Educació Física, Pere Vañó». Als estudiants matriculats ara mateix al centre els anima a concloure els seus estudis musicals, «una opció de futur viable i real», reconeix. Per això, desitja que, com a societat, adoptem els costums dels països més desenvolupats, els quals «no dubten del pes que té la música, l’art i la cultura en l’educació».

Quant a les previsions de futur, Rubén confessa que té en ment alguns projectes. A curt termini, afrontarà els seus primers concerts com a nou director de la banda d’Anna, uns concerts que requereixen un treball previ ingent. «Quan comença l’assaig», ens conta, «vaig treballant les obres o fragments que m’he proposat per a eixe dia i faig als músics les oportunes indicacions perquè se les anoten en la partitura. Prèviament, jo ja m’he estudiat totes les partitures del concert i m’he plantejat com encarar les dificultats per a fer-les més fàcilment assimilables». 

A llarg termini, li ronda escriure un concert per a flauta i orquestra per a una molt bona amiga de la carrera. També li agradaria ocupar-se de l’edició crítica de distintes obres escèniques del mestre Rafael Martínez Valls, així com de l’estudi i recopilació de més peces del seu catàleg. «Per a mi seria un honor que es pogués representar alguna de les seues sarsueles en versió escenificada al seu poble, i intentaré aconseguir-ho pels mitjans que tinga a l’abast», assegura emocionat. 

Com podem comprovar, Rubén és un gran defensor de l’herència musical i de la música festera d’Ontinyent, i sense perdre el sentit de l’humor bromeja en acabar l’entrevista que L’Andana li ha realitzat. «Quan estiga el nou institut construït haurem de fer algun concert d’exalumnes, no? Que en som un bon grapat!».

Doncs sí, seria una bona forma de celebrar-ho. 

Prenem nota!

Molta sort, Rubén.