dijous, 10 d’octubre de 2013

Exalumnes de l'IES l'Estació: Inma Molina

Inmaculada Molina Botella, una autoritat mundial en reproducció humana assistida

"Quan vaig arribar, estava molt preocupada perquè el nivell ací, a l'institut, era molt alt"


Inmaculada Molina és fundadora del laboratori de Fecundació In Vitro (FIV) de la Unitat de Reproducció Humana de l’hospital La Fe de València des de 1987, és també professora associada del Departament de Ciència Animal de l’ETSIA de la Universitat Politècnica de València, i vocal de la Comisión Nacional de Reproducción Humana Asistida del Ministerio de Sanidad y Consumo. Des de 2012 és avaluadora externa del MSyPS per a “Vigilance and Surveillance of Substances of Human Origin. Guidance on Vigilance & Surveillance in Assisted Reproductive Technologies in the European Union”. Com a investigadora, ha estudiat la preservació de la fertilitat en dones amb càncer, i la selecció embrionària mitjançant l’anàlisi d’imatge i el disseny de variables morfomètriques.

Però tota carrera professional té un origen i el d’Inma Molina va començar en COU (Curs d’Orientació Universitària) en aquest centre, llavors Instituto Mixto de Onteniente, l’any 1975. En aquesta entrevista, Inma Molina ens explicarà quins són els seus records.

Què recordes del teu pas pel nostre institut?
Inma: Vaig arribar a fer COU en 1975 (l'any que morí Franco). Havia estudiat sempre en col·legis privats, sols de xiques i de nivell bastant baix. Jo estava molt preocupada perquè el nivell ací era molt alt. Al final vaig traure matrícula d'honor global i m'enviaren a l'Olimpíada  Matemàtica. D’aquest centre, m'agradaren les classes mixtes. Els companys eren molt divertits. Jo vaig fer COU de ciències i recorde molts dels meus professors. Valentín era el meu professor de matemàtiques especials i comunes, que organitzà un grup de cine els dissabtes. Anàvem a València a veure pel·lícules de Visconti, Bertolucci... A la meua professora de biologia li deien Marisol Cardona; era un encant. El profe de química era Abelardo Muñoz. El de francés es deia Paulino del Molino. Sentíem cançons de Moustaki i altres cantautors francesos, tot cançons protesta. Vaig fer molts bons amics i encara mantinc la relació amb Ana Vila i César Belda. Als que vivíem fora (jo sóc de Bocairent) els professors ens deixaven els seus despatxos per dinar, llavors no hi havia menjador. Jugàvem a futbol dins del despatx i féiem algunes trastades.

Quina carrera vas estudiar?
Inma: No sabia què estudiar; m'agradaven  les matemàtiques però al final em vaig matricular en la Facultat de Medicina de València. Em van agradar els primers quatre anys, però quan vaig començar a fer les pràctiques amb malalts, deixà d'agradar-me. Em vaig matricular en Biologia en matrícula lliure i, mentre acabava medicina, vaig fer Biològiques sense anar a classe. No sabia què faria en un futur, però m'agradava molt estudiar. Em vaig especialitzar en Bioquímica em donaren una beca per a formació de personal investigador en la Universitat Politècnica de València, on vaig fer la meua tesi doctoral sobre fecundació in vitro en conills.  Per a formar-me en fecundació, la UPV m'envià a Barcelona a fer l'especialitat de fecundació in vitro en humans. Em vaig doctorar el 1987 i tenia previst fer l'oposició per a la meua plaça en l'escola d'enginyers agrònoms, però vaig acabar organitzant la unitat de reproducció humana (URH) de l'hospital La Fe de València, on continue treballant des de 1986. Ja veieu, mai m’imaginava treballant en reproducció assistida. Jo crec que la professió em trià a mi, jo només em vaig deixar portar.

En què consisteix el teu dia a dia?
Inma: Ara treballe tots els matins a la URH (Unitat de Reproducció Humana) de l'hospital La Fe. El meu treball consisteix a fer xiquets mitjançant tècniques de reproducció assistida. També dirigisc línies d'investigació en les quals altres biòlegs o biotecnòlegs participen en la realització de la seua tesi doctoral. Treballe  molts caps de setmana i per les vesprades vaig a donar classe a la Universitat Politècnica de València. M'agrada molt la docència i crec que la relació amb els meus alumnes em rejoveneix i m'enriqueix.

Com veus els i les estudiants d’ara? Que els aconselles?
Inma: Els alumnes d'ara em semblen més formals que els d'abans, són gent molt preparada que es prenen les coses molt seriosament. A mi l'institut em canvià, em féu mes solidària i vaig començar a anar a les manifestacions d’estudiants amb els meus companys i companyes. En aquells moments la situació política i social estava molt embolicada i els estudiants podíem fer coses per a canviar el futur, o, si més no, això créiem.
Triar una carrera és complicat i a voltes et sembla que és impossible però si t'equivoques, com jo, sempre trobes el camí o tal volta el camí et troba a tu. El més important és no deixar d'estudiar i treballar fins que aplegues a alguna part. La vida ens porta per camins que no podem ni imaginar. Quant al futur,  el veig complicat perquè molts dels meus alumnes han hagut d’anar-se’n a Europa o als Estats Units; altres han acabat a Sud-Amèrica. Això només significa que hem de treballar més i no deixar-nos vèncer per res. La ciència i el coneixement són com una cadena i cadascú de nosaltres som els seus esclavons. Als meus alumnes, solc donar-los aquest consell: “La presumpció de victòria ens condueix a ella”.

Quina relació mantens amb Bocairent i amb la seua comarca?
Inma: Mai he perdut el contacte en el meu poble, Bocairent, ni en la meua comarca de la Vall d’Albaida. Participe en tots els actes als que m'inviten. A més, en el meu poble estan els meus amics i la meua família i vaig sempre que puc. Per a les festes de Moros i Cristians em demane sempre cinc dies de vacances per a passar-los amb la meua germana, disfrutant de la festa; som de la comparsa dels Contrabandistes, ens apuntà mon pare quan vam nàixer. En les festes d'estiu també isc a ballar les danses. M'encanta el paisatge del meu poble i crec, com diu el cantant Raimon, que qui perd els seus orígens, perd la seua identitat.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada