«Lenta agonia», un assaig de l'alumne Jesús Ribera sobre la situació actual de la llengua dels valencians

La diglòssia és, des que es produí la unió dinàstica entre Castella i Aragó, una constant al territori valencià. A partir d'aquest moment, la noblesa i els funcionaris decidiren aprendre el castellà en detriment del català occidental per tal de distingir-se dels plebeus. Aquesta obsessió per part de les elits valencianes de demostrar el seu estatus usant la llengua de Castella s'accentuà arran dels decrets de Nova Planta (1707), pels quals la nostra llengua quedà marginada als àmbits populars.

A pesar que, amb el pas del temps, el valencià  ha anat recuperant força gràcies a moviments com el de la Renaixença i ha aconseguit superar diversos obstacles, com la dictadura de Francisco Franco, el cert és que mai no ha tornat a aconseguir l'esplendor de què gaudí en els temps medievals, quan la Corona d'Aragó dominava el Mediterrani occidental i València era un dels principals centres comercials. Aquest passat gloriós de la llengua, idioma de reis i senyors, ha quedat oblidat en el temps i tan sols aquells que han tingut la sort de gravar a foc les explicacions d'història del català del professor de valencià tenen consciència d'aquesta realitat pretèrita.

En aquests temps que corren, malgrat els esforços de l'administració per tal de retornar a la nostra llengua materna el prestigi que mereix, molta gent va arraconant el català occidental a un segon pla, especialment a les ciutats, on la por d'alguns parlants a faltar el respecte al seu interlocutor els fa canviar d'idioma. Açò, ho he d'admetre, ens pot passar a la majoria però, de vegades, aquest recel a emprar el valencià arriba fins a situacions tan absurdes com que dos valencianoparlants parlen castellà entre ells sense saber que comparteixen la llengua de Martorell.

Tanmateix, aquesta por pot ser curada simplement prenent consciència de la validesa de la nostra llengua en qualsevol àmbit dins de la Comunitat Valenciana (validesa recollida a l'Estatut d'autonomia). Allò que té més difícil solució, però, és l'autoodi que senten alguns compatriotes que, lluny d'apreciar el valencià, tenen la idea que és un signe d'inferioritat cultural o, fins i tot, la llengua dels "rojos revolucionaris" que pretenen aconseguir la independència de l'Antic Regne de València. No obstant això, la llengua és més que un simple tret ideològic: és un element de la nostra idiosincràsia; una característica que ens distingeix com a poble. I, si bé els partits de dreta valencians no han donat bastant suport al català occidental a causa de la seua tendència cap a la preponderància del castellà, tots i cada un de nosaltres hauríem de sentir-nos orgullosos de posseir tan magnífica llengua com és el valencià, ja que és un important lligam que afavoreix la germanor entre les tres províncies.

Malgrat tot, el procés de diglòssia va avançant paulatinament entre les classes socials urbanes, fins al punt que a la capital del Túria pocs són els qui parlen la llengua de Teodor Llorente o Vicent Andrés Estellés. A més, per si açò no fora suficient, la ruralia, on el valencià continua usant-se en la quotidianitat, va despoblant-se lentament a causa de l'absència d'activitats que mantinguen viva l'economia dels pobles.

En conclusió, qui sap si, després d'un temps incert, la nostra descendència contemplarà la mort del valencià i, en conseqüència, la pèrdua d'un llegat de valor incalculable.