2013, any de Salvador Espriu

Descobrir un gran poeta

Per Paula Gramage

   Caminava entre les prestatgeries, envoltada de volums, títols i històries per descobrir. M’havia lliurat a la sort, a la recerca d’unes paraules, d’un llibre,  d’un autor que encara desconeixia. Vaig trobar un volum gros, blanc i blau. Vaig fer lliscar els dits per agafar-lo però abans de prémer el llom vaig desviar la vista. Al prestatge de dalt hi havia un llibre prim, una mica vell. No em va cridar l’atenció la portada ni el rètol. Va ser el nom. Algú abans havia pronunciat el seu nom, i m’havia quedat arrelat, més arrelat del que pensava. Sense adonar-me’n me’l vaig apropiar i vaig iniciar la llarga travessia del descobriment.

   I de totes les pàgines i les paraules d’Espriu que he pogut llegir fins ara, sé que era un gran escriptor perquè, per davant de tot, escrivia per la llibertat. La llibertat de pensament, la llibertat de consciència.  “Escolta Sepharad: els homes no poden ser si no són lliures.”

   Però, Espriu no sols s’ha convertit en un dels autors més especials de la meua prestatgeria per l’àvida set de llibertat. Em captiva el sentit al·legòric amb què tracta cada tema. El flux lúcid de paraules que es disfressen per construir cada poema, per amagar-lo darrere d’una capa boirosa que quan ets capaç de fer fora, et sedueix l’ànima. A més, l’inconfusible pessimisme en què està emmarcada la seua obra m’incita a reflexionar sobre la finitud de l’existència, sobre l’home, sobre el món, sobre mi mateixa. “Aleshores, ben lliure d’espera i de temença, m’adormiré per sempre, escoltant cops d’aixades”.

  És Espriu, qui em fa viatjar per les fronteres inexpugnables del pensament, de la imaginació i del record. Qui no es limita a veurem llegir els seus pensaments, m’atrapa amb la sinceritat de les seues paraules i m’endinsa en un plàcid viatge per les seues quimeres de guerra, de mort i  d’amor.

Salvador Espriu i Castelló 

POEMA He mirat aquesta terra, de Salvador Espriu, cantat per Jesús Barranco