El viatge d'Arnis - conte

El viatge d’Arnis

Jesús Ribera Úbeda

IES L’estació - 1r ESO A   (Fontanars dels Alforins)

Relat guanyador del Premi Sambori (1r Cicle d'ESO), nivell comarcal

Era una vesprada de tardor preciosa. El cel estava ataronjat per les poques hores que quedaven perquè es fera de nit. Les fulles que queien dels arbres eren marrons i, a la llum del sol de la vesprada, tenien un color com torrat. Jo, Arnis, anava caçant per les muntanyes d'Orom, en busca d'alguna presa per a alimentar la meua família. Portava ja molt de temps, així que ja quasi em donava per vençut quan, davant de mi, va aparèixer un cérvol, però no un cérvol qualsevol, sinó un de grans proporcions i de trets majestuosos. La seua cara era tan expressiva que, en lloc de ser la d’un animal, pareixia la d’un humà. Per el gest del seu rostre, pareixia tan sorprés com jo de coincidir en el mateix temps i lloc, però en adonar-se que jo estava armat, va tornar corrents per on havia vingut.

 El vaig seguir incansablement durant una bona estona, fins que el vaig trobar a la vora d’un petit llac que era en una clariana. Em vaig amagar rere uns matolls, vaig traure l’arc i una fletxa, tensí l’arc i, quan em disposava a soltar la corda, l'animal es capbussà en l’aigua. De sobte, una llum sorgí del llac i una força invisible em féu caure al terra. De seguida m’hi vaig alçar i vaig agafar l’arc i la fletxa, que la vaig guardar al carcaix. M’apropí a la vora i vaig veure que el llac no era suficient profund perquè aquella gran criatura que havia vist, es capbussara i no tornara a aparèixer. Llavors, una gran curiositat va créixer dins de mi i em va impulsar a clavar-me en les aigües del llac.

 Vaig notar que la temperatura de l’aigua era estranyament calenta i decidí capbussar-me per a intentar descobrir on estava el cérvol. Quan estava dins de l’aigua, es va obrir una gran escletxa i, aleshores, vaig notar que alguna cosa m’arrossegava cap a ella. Per molt que nadara i intentara aproximar-me a la vora, aquella estranya força m’empentava cap al forat que havia fet la escletxa. Sense més remei, vaig ser engolit per l’obertura rocosa i vaig caure per un precipici sense fi. Tot era fosc allí dins i en la meua panxa sentia una gran sensació d’adrenalina. De sobte, quan pensava que estaria la resta dels meus dies caient per aquell precipici, va aparèixer una llum que m’encegà i, per una raó que desconec, quan vaig impactar contra la superfície no vaig notar cap mal.

 Vaig estar tirat al terra durant uns minuts i quan m’hi vaig incorporar, vaig dirigir una mirada a l’entorn en què em trobava i vaig veure el següent: era en un paratge muntanyós i dessolat, on sols hi havia arbres cremats i algun que altre os d’algun animal. Després d’haver analitzat el lloc on em trobava, vaig decidir anar carena avall i encontrí una roca que sobreeixia bastant de la muntanya. Vaig caminar cap a ella i quan hi vaig arribar al meu destí vaig veure una cosa que em deixa sense alè: al  peu de la muntanya s’estenia una gran vall i, al centre d’aquesta, una imponent ciutat, de la qual hi destacava una gran torre. Als afores d’aquesta hi havia infinitat de cases disperses. Vaig continuar amb el meu camí i quan hi vaig arribar al peu de la muntanya, m’hi vaig trobar amb un camí de pedra negra amb ratlles blanques. Vaig seguir aquest camí tant extravagant i, de sobte, vaig sentir un soroll que mai havia escoltat abans. Em vaig girar i vaig veure un carro molt estrafolari que anava sol. Una cosa així sols podia ser cosa de bruixots, i com en la meua terra es respecta molt als bruixots, m’hi vaig agenollar i el carro parà. D’aquest eixí un home que pareixia tindre uns cinquanta anys i em preguntà, molt bruscament:

—Xicot, es pot saber què fas?

—Estimat bruixot, vinc de molt lluny i m’agradaria saber com tornar a la meua terra. Sé que no sóc digne de rebre la seua ajuda, però necessite que m’ajude a tornar a casa, sinó, la meua família morirà de fam.

—Però què dimonis dius? T’estàs burlant de mi?

—No senyor, sent haver-vos ofés.

—Tranquil xicot, no estic ofés, però, a què vénen eixa forma de parlar i eixa vestimenta tan estranya que portes?

—Senyor, com li he contat jo no sóc d’ací i vull tornar a ma casa, el regne de Magnor.

—Mirà xicot, no sóc molt bo en geografia, però et puc assegurar que eixe regne Magnor, o com es diga, no existeix. Tinc pressa, així que deixa'm en paus. Ah, un consell, xicot: deixa de veure pel·lícules de fantasia.

Amb aquesta frase, l’home se’n tornà al seu carro, jo m’hi vaig apartar del camí i de l’estrany vehicle se n'anà en un obrir i tancar d’ulls. Vaig continuar seguint aquell camí fins a arribar a la gran ciutat, on hi havia un cartell en el que hi havia la següent inscripció: ONTINYENT

El problema d’aquesta inscripció és que estava escrita en uns caràcters que jo no coneixia, aleshores m’hi era impossible saber què era el que posava en la inscripció. Vaig continuar endavant, i allà on anara veia molts d’eixos carros que havia vist abans i aleshores hi vaig pensar que aquella ciutat devia ser Argórion, la ciutat que, segons la llegenda, estava habitada per bruixots i bruixes. Però si els bruixots adults no s’havien com fer-me tornar a casa, els bruixots joves tampoc. Aleshores vaig decidir buscar els bruixots ancians, que vivien tots junts en una gran casa plena d’habitacions. Quan em trobava en una gran plaça plena de gent, vaig trobar una dona i li preguntí on es trobava l’Henime, la casa dels bruixots ancians. Aquesta em respongué:

—Si busques un lloc on hi ha molts ancians, allà davant hi està la residencia dels vells.

Després d’agrair-li la seua informació, m’hi vaig encaminar cap a l’edifici de l’Henime, un edifici d’unes quatre plantes. Després de travessar el llindar de la porta, hi vaig veure un mostrador en el qual hi havia molts aparells estranys i molts fulls, ja sabeu, coses de bruixots. Darrere del mostrador hi havia una bruixa jove molt guapa, però com que tenia molta pressa per tornar a la meua casa en Magnor, no hi vaig parar atenció i li vaig preguntar on vivia el bruixot més savi de tots. Ella, amb una miqueta de menyspreu i pena em digué que el “bruixot” que jo buscava es trobava en l’última planta, a la porta 334. Vaig muntar unes escales interminables fetes de fusta, i quan vaig arribar a la planta que buscava, no sabia en quina habitació habitava, perquè els nombres d’aquestes també estaven escrits en uns signes que jo desconeixia. Llavors, vaig haver de decidir-me per una habitació i vaig elegir una que hi havia a la meitat del corredor, a la meua esquerra. Hi vaig anar i vaig trucar a la porta. Aquesta l’obrí una bruixa anciana, que em preguntà molt dolçament:

—Què vols, fill?

—Oh, sàvia bruixa, em podríeu dir…

—Fill, no deus voler insultar-me, no?

—No de cap manera, noble anciana.

—Aleshores, per què em dius “bruixa”?

—Perquè vosté és una bruixa amb poders màgics, veritat?

—Per l'amor de Déu, tu estàs boig!

—No senyora, no n'estic…

I en eixe moment em tancà la porta i em deixà amb un pam de nassos. Pareixia que no tots els habitants d’aquell edifici tenien poders màgics. Això volia dir que no estava en Argórion, i que allò no era l’Henime, sinó un lloc on els ancians sense família vivien fins a la fi dels seus dies. Però així i tot, no vaig perdre l’esperança i en la segona habitació que vaig entrar, que estava habitada per un home molt vell i flac, vaig aconseguir saber on es trobava l’habitació 334, que estava enfront de la de l’home flac.

Hi vaig trucar a la porta i m’obrí un home baix, que posseïa una llarga barba blanca canosa i uns ulls blaus molt vius. A més, portava una túnica que m’era familiar, de colors obscurs i amb dibuixos de colors més clars, que destacaven molt a la vista. Quan em veié, obrí molt els ulls i començà a dir alguna cosa que per a mi m’era desconeguda. Quan acabà, em digué:

—Jove Arnis, benvingut a la ciutat d’Ontinyent. Sé quins són els motius pels quals has vingut. El meu nom és Argos. Passa a dins.

Quan vaig travessar el llindar, em vaig quedar fascinat pel que veia: una vegada hi estaves dins, l’habitació es convertia en una gran cambra plena de llibres, amulets i altres coses impossibles d’identificar. M’indicà que seiera en una butaca de cuir i jo ho vaig fer amb molt de gust. Ell féu el mateix que jo i em preguntà:

—Bé Arnis, què és el que vols saber?

—En primer lloc, on estic, si em trobe molt lluny de casa i com tornar.

Estigué moltes hores explicant-me moltes coses; com que em trobava a Ontinyent, una ciutat poblada per gent normal i que no creia en la màgia, però que en realitat sí que existia. A més, Ontinyent estava en una dimensió paral·lela a la nostra, i sols es podia tornar a ella per un portal que es trobava en únic lloc en tota la dimensió.

—Per sort, el portal d’aquesta dimensió està en un petit poble prop d’ací, anomenat Fontanars. Jo me n'hauria anat d’ací fa un munt de temps, però per a mi, tornar a la nostra dimensió significaria la mort -em va dir

—Per què?

—És una història molt llarga per a contar-la. Aleshores, hauràs d'anar a Fontanars tu sol.

—Però…

—Tu tranquil, que no te n'aniràs de seguida. Et quedaràs ací uns quants dies per a aprendre tot el que necessites per tornar a casa.

En els dies que seguiren a aquell, Argos m’ensenyà com invocar al guàrdia del portal i com comunicar-me amb ell, a més d’altres coses que havia de saber, en intensives, però eficaces, classes. Quan la meua formació acabà i estava a punt d’anar-me’n a Fontanars, amb un pegàs que Argos havia creat la nit anterior amb molt d’esforç, el bruixot em desitjà bona sort, però vaig vacil·lar a l’hora de l’enlairament. Argos em preguntà:

—Hi ha algun problema, Arnis?

—No, però si aquesta ciutat no és Argórion, on es troba aquesta?

—Es trobava a la nostra dimensió. Ara no és més que un gran munt de escombraries i pols.

Volia preguntar-li més coses, però sense saber com, el pegàs es va enlairar abans que jo li ho manara. Una vegada estava ja en el cel, sentia un fort vent que desitjava que jo caigués, però li feia la contra agafant fortament el coll del pegàs. El viatge era curt, però a mi em va parèixer que aquell temps que va transcórrer mentre jo m’encontrava volant era etern. Quan vam aterrar a la serra del Moro, el pegàs va desaparèixer en un núvol de petites estrelles, per la qual cosa, la resta del camí la vaig haver de fer a peu. Mentre caminava, consultava el mapa màgic que Argos m’havia donat per a trobar el portal. No vaig tardar molt en arribar fins al meu destí: una clariana en la qual hi havia les restes d’un forn de calç, que encara s’usaven en la meua terra. De seguida vaig pronunciar les paraules que havien d’invocar al guardià i de sobte, el cel s’omplí de núvols i un llampec caigué al centre de la clariana. Aquesta s’incendià i de les flames, aparegué el cérvol que dies enrere havia volgut caçar. M’hi vaig agenollar i en argorià (que és la llengua que abans parlaven en Argórion) em vaig dirigir al majestuós cérvol. La nostra conversa fou així:

—Salut, oh guardià del portal.

—Salut, Arnis. Què és el que desitgeu?

—Que em perdoneu per intentar-vos matar, senyor.

—Bé, vos concedisc el meu perdó. Ara, ja que heu demostrat el vostre penediment, podeu passar per aquest portal.

—Gràcies senyor.

Aleshores, m’hi vaig incorporar i em dirigí cap al cercle de foc que havien format les flames. El vaig traspassar, i en tres segons, ja tornava a ser al bosc de les muntanyes d'Orom. Amb una gran sorpresa, em vaig adonar que em trobava en la nit en la qual tota aquesta aventura havia començat. Vaig tornar a casa i quan vaig arribar, tots estaven al voltant de la gran taula disfrutant d’un gran banquet i es van alegrar molt per tornar a veure’m.