Entrevista a l'exalumne Joan Albero, que ens conta com ha aprés a conviure amb el TOC amb l'ajuda del seu projecte 'Puramente obsesivo'

 «Em trobe al camí correcte ara mateix, deixant-me portar per la vida»

Joan Albero Casanova, un jove de 25 anys graduat en Comunicació Audiovisual per la Universitat Politècnica de València, és un dels molts exalumnes dels quals pots guardar un meravellós record. Qui subscriu aquestes línies pot presumir, sincerament, d’haver pogut compartir amb ell com a tutor i professor els dos cursos de Batxillerat a l’IES L’Estació. Corria el meu primer any com a docent al centre (curs 11-12) quan em vaig topar amb la classe de l’Humanístic, on un jove Joan aniria forjant la seua personalitat.

La seua aparent timidesa potser siga només això: una aparença. L’autèntic Joan sorgeix darrere d’aquesta façana. En realitat, ens trobem davant d’una persona enormement comunicativa a qui Ontinyent se li quedava menut. “Els últims anys de la meua vida els he passat a tres ciutats holandeses: Breda, Rotterdam i La Haia. A la primera vaig fer el meu Erasmus, una experiència enriquidora i divertida que em va deixar amb ganes de saber-ne més d’aquell país. Així, la meua segona aventura va ser a Rotterdam, la xicoteta Nova York dels Països Baixos, on vaig treballar en pràctiques per a una startup. Finalment, em vaig traslladar a La Haia per a treballar en una empresa del sector tecnològic”.

Joan, durant la presentació d'una gala
al saló d'actes de l'IES L'Estació

La seua fascinació pels mitjans de comunicació i les infinites possibilitats d’informació que oferien van fer que es graduara en Comunicació Audiovisual. “Durant l’adolescència n’estava quasi segur que acabaria sent periodista i aquest grau em permetia combinar la meua passió per comunicar amb els mons de la TV, el cinema o internet”.

Tan atent com sempre, ha accedit a una entrevista de L’Andana, on confessa com ha aprés a conviure en els últims mesos amb el seu Trastorn Obsessiu Compulsiu. “L’últim any m’he interessat moltíssim pel mindfulness, la meditació i altres formes de veure el món des d’una perspectiva no occidental”. Potser açò haja contribuït a la seua recuperació. La pràctica de l’esport, una bona alimentació i diversos coneixements sobre creixement personal han fet que la seua salut física i mental hagen experimentat una notable milloria. 

Joan, que actualment està treballant com a productor de vídeos en una empresa ontinyentina, ha encetat un projecte audiovisual divulgatiu anomenat Puramente obsesivo (punxa ací), amb el qual pretén visibilitzar el TOC a través d’un bloc, de publicacions en Instagram i de vídeos en YouTube.

Per què optares per eixir fora d’Espanya en acabar el grau?

Conèixer altres cultures havia estat un somni tota la meua vida, em resultava captivadora la idea de viure en altre país. En tercer de carrera vaig conèixer una estudiant d’intercanvi holandesa amb qui vaig fer molta amistat i, gràcies a tot el que em va contar sobre el país i la universitat, vaig decidir fer l’Erasmus allí. En total, he passat quasi 3 anys als Països Baixos.

Quines foren les teues primeres impressions en arribar allí?

Em va sorprendre l’educació que mostrava la gent, l’organització i planificació de les seues vides, així com la puntualitat amb la qual tot funcionava. Els Països Baixos són un territori xicotet i les ciutats on he viscut, exceptuant Rotterdam, són generalment tranquil·les i presenten una arquitectura holandesa tradicional. La pluja no era el que més em va destorbar, més bé va ser el vent, que sí que arribava a ser molest en el dia a dia. Respecte a la gastronomia, per als mediterranis el xoc culinari és bestial; el seu plat estrella és el stamppot, un puré de creïlles amb una salsitxa per damunt… amb això ho dic tot. Però deixant de banda el clima i la gastronomia, els holandesos són persones realment atentes i simpàtiques. És cert que necessites un temps perquè s’òbriguen i pugues guanyar-te la seua confiança, però quan la tens, sempre t’ajuden en tot el que poden.

Alguna anècdota curiosa digna de ressenyar?

Una nit de dissabte caminava pels carrers d’ambient festiu de Rotterdam quan un home es va acostar i em va preguntar si volia una bici a bon preu. En aquell moment em trobava sense bici perquè la que tenia havia estat robada el dia anterior, així que vaig acceptar la seua oferta. Em vaig pujar a la bici i me’n vaig anar cap a casa amb la sensació d’haver trobat una ganga. Als pocs minuts, un cotxe de policia em va parar i els agents em van arrestar i portar a comissaria. Eren les 3 o les 4 de la matinada i vaig haver de passar la resta de la nit a una cel·la sense saber què estava passant. Pel matí vaig poder parlar amb una policia, que em va explicar que havia comprat una bici robada i que als Països Baixos es prenen molt seriosament els robatoris de bicicletes. Afortunadament, vaig poder explicar-li que jo en cap moment sabia que eixa bici era robada i que en cas de saber-ho no l’haguera comprada; a les poques hores em van deixar eixir.

Quina era la teua rutina diària a les empreses on has treballat?

Vaig treballar a dos empreses diferents, però en ambdues dins del departament de màrqueting i comunicació. Entre les meues tasques estaven les d’analitzar el mercat i els competidors de l’empresa, desenvolupar plans efectius de captació i fidelització de clients, així com la producció de contingut digital per a dur a terme eixos objectius. Professionalment, aquestes experiències m’han aportat un gran aprenentatge tant per a reafirmar el que m’agrada fer com per a adonar-me del que no m’apassiona tant.

Pel que contes, la valoració, en conjunt, és positiva, no?

Per descomptat. Crec que eixir de la teua zona de confort és una experiència reptadora però d’alguna forma necessària per a poder créixer no sols com a professional, sinó com a persona. És una forma de trencar prejudicis i fer fora totes aquelles pors que t’impedeixen convertir-te en la persona que sempre has desitjat ser.

La teua estada a l’estranger es va veure interrompuda, tristament, per un trastorn que has anat superant a poc a poc.

El TOC és un trastorn d’ansietat format per obsessions (idees recurrents que es queden fixades en la ment) i compulsions (comportaments repetitius físics o mentals). A partir dels últims anys de la meua adolescència aquestes obsessions comencen a incrementar-se tant en nombre com en intensitat. Inicie aleshores un procés de recuperació amb teràpia cognitiva que em concedeix molts períodes de calma, però d’altres on m’és impossible rebutjar obsessions. La recaiguda més forta té lloc durant la meua última estada als Països Baixos i prenc la decisió de tornar a casa per a centrar-me exclusivament en la meua curació.

Com a part d’eixe procés de recuperació has publicat a la xarxa vídeos sobre el TOC. Per què?

Imatge d'un dels seus vídeos en YouTube

Eixa recaiguda de la qual acabe de parlar fou clau per a adonar-me de l’escassa visibilitat social del TOC i de la falta de recursos i informació precisa al voltant d’aquest trastorn. Així doncs, decidisc gravar el procés de recuperació i compartir-lo a les xarxes amb l’objectiu d’aportar el meu granet de sorra. 

De fet, has iniciat un projecte anomenat Puramente obsesivo, amb el qual pretens, com dius, visibilitzar el TOC. Com s’està desenvolupant?

El projecte evoluciona de manera lenta però constant. No es tracta d’abastar la major audiència possible, sinó d’arribar a tots aquells que vertaderament necessiten veure un raig de llum i esperança en les seues vides. Per això, sempre que puc procure compartir contingut gràfic i audiovisual informatiu i de qualitat. Aportar el meu granet em fa sentir viu i realitzat. 

El suport familiar serà fonamental en tot el procés, veritat?

Així és. És clau per a poder tirar endavant en els moments més durs. Malauradament no sempre es compta amb un entorn familiar/social que et done suport de forma incondicional. Per això crec que els qui sí tenim eixa sort hem de sentir-nos realment agraïts i, si sabem d’algú que no ho està passant bé, fer allò que puguem per a treure’l d’eixe pou negre.

La pandèmia i el confinament no hauran sigut el marc ideal per a eixir d’eixe pou negre del qual parles. Com t’ha afectat a tu personalment?

Ha sigut molt dur, però no sols per a mi, sinó per a tots. És cert que el nombre d’obsessions i la seua intensitat s’incrementaren, especialment a mesura que s’allargava la incertesa. Tot i això, l’aprenentatge i l’experiència dels últims anys han sigut fonamentals a l’hora de gestionar les reaccions davant de les obsessions. 

Canviant de tema: quins records conserves del teu pas per l’IES L’Estació?

Conserve records de tot tipus: cares d’estupefacció en haver de mirar fixament una rosca a classe de Tecnologia, nervis a les representacions de teatre de tercer, rialles amb les historietes de Pepa de Geografia, malifetes durant el viatge de fi de curs a Itàlia, la voràgine de sentiments durant les setmanes d’exàmens del Batxiller, i molts més. Jo a l’IES L’Estació m’he sentit com a casa, he tingut i tinc estima a molts professors i companys que m’han marcat positivament i, encara que el centre no disposa de les millors instal·lacions, l’ambient acollidor i la qualitat de les persones i l’aprenentatge pesen molt més.

Quin consell li donaries a l’alumnat del nostre centre?

Els diria que fora de les pantalles dels seus mòbils hi ha un entorn educatiu i social que només vol potenciar-los com a persones. Els animaria a ser curiosos, a qüestionar el món i a fer totes les preguntes que calga; ara és el moment de descobrir tant el que sí volen a les seues vides com el que no.

Quines són les teues previsions de futur?

Després de veure com la vida pot fer un gir de 180 graus i alterar tots els plans que tenies, m’he adonat que planificar el futur és un exercici esgotador i que moltes vegades condueix a la frustració. No sé si em quedaré ací, si tornaré a l’estranger o si viatjaré pel món de forma sabàtica; el que sí sé és que em trobe al camí correcte ara mateix i que és un goig situar-te al present i deixar-te portar per la vida.

Alguna idea final que vullgues destacar?

Agrair-te aquesta entrevista i acabar amb una cita del filòsof Alan Watts que diu: la vida no és un problema a resoldre, sinó una experiència a ser viscuda.

Les gràcies te les donem nosaltres per la teua participació. Molta sort, Joan.

Vos deixem amb el seu documental, on relata en primera persona el seu procés de recuperació.