Estem entrant en
els últims mesos de 2018 i no vull desaprofitar l'ocasió per a recordar que es
compleixen cent anys de la fundació de la fàbrica “La Paduana”. Una empresa que
va marcar tota una època quan Ontinyent dominava el mercat mundial de mantes i
que va arribar, en els anys seixanta, a comptar amb una plantilla de 500 treballadors.
Certament, era
una indústria líder en el sector tèxtil. Però, a més, aquest lideratge anava
acompanyat, segons ens conta Eduardo Bernabeu Galbis, per una particular aurèola
de prestigi que la destacava sobre la resta de fàbriques de la ciutat. Els
propietaris —la família Simó— eren uns dels representants de l'alta burgesia
ontinyentina. Don José Simó Aynat era un personatge important en el món
empresarial i tenia vinculacions amb Don Juan de Borbón. De fet, el fill, l'aleshores
príncep, Don Juan Carlos, va visitar les instal·lacions fabrils en 1965.
Quins van ser els factors
que van propiciar la fundació de “La Paduana”? Cal recordar al lector que el
sector tèxtil va experimentar un creixement afavorit per la demanda de
productes en una Europa immersa en la I Guerra Mundial. En l'acta municipal de
5 de setembre de 1918 consta l'autorització a José Simó Marín per instal·lar
dos motors elèctrics amb una potència de 10 cavalls “en
el edificio que posee en este poblado plaza
de la Concepción”.
El Diario de
Valencia, fundat per Manuel Simó Marín, també es fa ressò el 28 d'abril de 1918
de la imminent inauguració de les
instal·lacions fabrils, de les quals n'era
soci junt amb el seu germà, José Simó, Joaquín Colomer i José María Moscardó.
Tots ells eren destacats representants del carlisme ontinyentí i importants propietaris
agrícoles amb capital suficient per a emprendre el nou projecte:
“La fiebre industrial que conmueve a España
llega a este rincón de la Sierra. Próximamente empezará a funcionar una
importante fábrica de Tejidos, y se anuncia la implantación de otras
industrias. Con ello está de plácemes el elemento obrero que ganará en el orden
moral, económico y hasta político. Hay que acabar con ciertas esclavitudes
intolerables, mantenidas por sarcasmo al grito, ¡viva la libertad!”. Sens dubte, el ben
informat periodista es referia a una de les causes que van motivar la creació
de la nova empresa: proporcionar llocs
de treball als obrers despatxats d'una fàbrica quan aquells van votar al partit
carlí.
La fàbrica “dels carlistes” —com va ser
conegut en els primers anys— va anar creixent en els anys següents. Va ser
testimoni dels canvis polítics, a l'igual que tantes empreses va ser confiscada
en els primers mesos del fratricidi conflicte civil. El temps va passar, va superar
les dificultats de la dura i trista postguerra; va participar en l'esplendorosa expansió
econòmica dels anys seixanta.
Dissortadament,
Ontinyent en el canvi de mil·lenni, va patir els efectes de la globalització
del comerç. La competència asiàtica va provocar el tancament de firmes tèxtils.
Nombrosos treballadors van ser despatxats dels llocs de faena. En la fisonomia
urbana encara queden cicatrius d'aquesta terrible crisi en forma de solars on
estaven aquestes fàbriques (Mora, Estampados Sanchis) o la seua reconversió en
el centre comercial “El Teler” (Vidal y Sanz).
Els telers van
emmudir, les llançadores van parar, el soroll murmurant de les fàbriques va
cessar. El so estrident de les sirenes indicant el canvi de torn, que va marcar
l'horari de tants ontinyentins, és ja motiu d'enyorança. Queda, encara per a
les futures generacions, la visió de l'esplèndida façana, recaient a la plaça
Concepció, que no va ser enderrocada. El seu estil arquitectònic castissista,
propi de l'època primoriverista dels anys vint i adornat amb motius al·legòrics relatius a la
indústria, ens recorda que Paduana ha sigut part important de la història d'Ontinyent
en aquests últims cent anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada