Sopar d'acomiadament de l'alumnat de Batxillerat i Cicles

Professorat i alumnat d'Administració i Finances

Au revoir les enfants!

Divendres 23 de maig, en un sopar festiu celebrat a Bamboo, el professorat que impartim classe en els darrers cursos dels Cicles formatius i de Batxillerat, vam assistir a l'acte d'acomiadament del nostre estimat alumnat. Si els natalicis tenen quelcom pervers, perquè ens recorden com de ràpid passa el temps, el professorat, que comptem el temps per cursos, sentim a més la sensació que deixem anar coneixences i afectes sincers que potser ja mai no tornaran. 

La premiada alumna audiovisual Maria Pla ens ha adjuntat algunes fotos i un vídeo de l'acte, i també el professor Joan Cogollos ha participat amb algunes simpàtiques instantànies de la nit. Per la seua banda, la nostra estimada alumna i col·laboradora, Paula Gramage, ha realitzat el seu personal comiat en un emotiu  article, que tot seguit us adjuntem.

  

 

Humanistes, artistes i científics

Paula Doria, José Luis Abad i Paula Gramage

Un difícil adéu

Paula Gramage

Dimecres passat seia inquieta en una butaca del saló d’actes. Em costava sostindre el bolígraf sense que la mà em tremolara. Quan vaig escriure l’últim punt de l’examen, vaig ser conscient que acabava d’escriure l’últim punt d’una llarga etapa de sis anys a l’institut. I com és habitual en aquestes coses, divendres ens vam reunir gran part de la comunitat educativa, professors i alumnes, per celebrar junts la cloenda del curs.

Quan parlem de finals sempre és inevitable recórrer al terme agredolç, a la relació complementària entre els tendres records de tota una etapa i els durs finals als quals hem de sotmetre-la. És cert que quan estàs submergida en la rutina, a un ritme còmode i constant, se t’oblida que l’escenari en què vius no sempre serà el mateix i que les persones que protagonitzen els fotogrames dels teus dies tampoc ho faran per sempre. Arriba, sempre arriba el punt que et fa aturar-te per canviar de paràgraf.

Divendres en tancàrem un i, avui em trobe entre el goig per haver-lo escrit i l’enyor per haver de deixar-lo enrere a fi d’encetar-ne un altre completament nou, amb altres escenaris, altres protagonistes i altre argument. Ens queden setmanes complicades, dies on sentim la càrrega de sis anys a l’esquena i el pes d’un futur incert a les mans. Però les parets que ens han vist créixer, des d’on ha eixit el nostre esperit insaciable per aprendre i avançar, ens imprimeixen la presència invisible de l’esforç que en les aules mateixa hem realitzat, exempt d’uns límits que durant anys hem ignorat...

Deixar enrere no és oblidar, hi ha petjades que queden esculpides a l’ànima. Jo, acabades les classes, encara sent la calor irrespirable de maig, l’olor de les tronades al Torrater i la veu de tot l’institut que em tremola a la pell. Un matí de primavera qualsevol, igual de màgic i intens que aquell matí de setembre de l’any 2008. Gràcies a tots i fins sempre!