 |
| Foto: Jesús Gandia |
L’eximi poeta
Vicent Andrés Estellés, en els versos que va dedicar a la nostra ciutat —publicats
en els Programes de festes de Moros i Cristians de 1972 i 1973—, glossava un element característic: l’aigua. El
príncep de les lletres valencianes indicava que Ontinyent era “remors de fonts” i recalcava la
importància del líquid element “com una
bandera en l’aire el nom d’aigua d’Ontinyent”.
El soroll de les
abundants fonts va acompanyar els nostres avantpassats fins induir a l’equívoc en l’etimologia del nom de
la població. El cronista Gaspar Escolano,
a principis del segle XVII, afirmava que “Su primero nombre (según los
registros de la antigüedad y común sentimiento der los nuestros) era
Fontinente: y es creíble que se lo dieran los Romanos, atendiendo a que su
campo y ella brotan millares de Fuentes…”. Una falsa etimologia
que va ser seguida al peu de la lletra fins fa pocs anys per ingenus erudits locals. No cal dir que en l’actualitat
tots els filòlegs rebutgen totalment este origen i el fan derivar del
patronímic romà Untinius o, segons el catedràtic Emili Casanova, del cognom llatí
Unctinius.
De tota manera,
ningú dubta de la importància de l’aigua. Des que la humanitat canvià els
hàbits nòmades pels sedentaris en els temps neolítics sempre va procurar que
els assentaments estigueren a prop de fonts o rius. No cal recordar, si més
no, les grans obres d’enginyeria —aqüeductes— que construïren els romans per
assegurar l’avituallament del líquid element o el seu aprofitament per part
dels musulmans en usos agrícoles. La vella horta del Llombo és herència seua...
Els musulmans,
al voltant del segle XI, fundaren l’hisn Untinyân: l’actual barri de la Vila. Escolliren un lloc estratègic,
en un alt fàcil de defendre, envoltat de barrancs —que en segles posteriors
serien terraplenats: plaça Major i de Baix— i amb un subministrament hídric
assegurat per les fonts de l’Almaig i el riu Clariano.
 |
| Foto: Jesús Gandia |
Els ontinyentins
cristians, coneixedors de la millor qualitat i abundància de les aigües del Pou
Clar, procuraren canalitzar-les des del naixement fins la Vila mitjançant una espitllera a partir de
la sèquia nova per on s’introduïa l’aigua. Esta conducció d’aigües va ser el
fonament de la fantasiosa llegenda “del Regall”, datada en època romana, quan els
antics ontinyentins defensaren el dret de possessió de les aigües del Pou Clar
front a Saetabis (Xàtiva).
Els metges
denunciaven la mala salubritat de les aigües, que era causada per la
inexistència d’un sistema d’evacuació de les aigües residuals. Es produïen
filtracions de matèria fecal i la
consegüent contaminació dels aqüífers subterranis que alimentaven les fonts. No
és d’estranyar que estes mancances higièniques provocaren cíclicament
l’aparició d’episodis de còlera en la nostra població en els anys 1834, 1854,
1855, 1865, 1885 i 1890 amb centenars de víctimes.
Per millorar la
qualitat de l’aigua, l’ajuntament encarregà, en febrer de 1885, la redacció
d’un projecte que abastira d’aigües potables tota la població, a partir del
naixement del Pou Clar a través d’una canonada de ferro colat. Unes obres de
canalització que van tardar a realitzar-se. El llibre “La topografia mèdica
d’Ontinyent” (1916) indicava que estava
finalitzada, “aunque todavía no circula
el agua por las nuevas arterias” i
que “ la instalación se ha hecho con
todos los requisitos que recomienda la higiene moderna”.
Certament, la
potabilitat de l’aigua va millorar, però encara existia un problema endèmic de
salut. El doctor José Riera, cap de sanitat en 1971, denunciava la transmissió
“por el medio hídrico tales como las fiebres tifoideas, la disentería y
las colitis inespecíficas”. Eixe mateix
estiu, davant d’una amenaça
d’epidèmia colèrica, les autoritats municipals reberen ordres de clorar
les aigües potables, a més de clausurar les fonts públiques i privades.
La cloració de
les aigües potables no va impedir que el 31 gener de 1992 es produïra un brot
explosiu de gastroenteritis que, segons les autoritats sanitàries, va afectar a
3.541 pacients —i parlem sols dels casos declarats—. El pas de gèrmens
infecciosos a la xarxa d’abastiment (pou del barranc dels Tarongers) —probablement
un rotavirus o el virus Norwalk—, va provocar aquella contaminació. Des
d’aleshores —per diversos factors— el consum d’aigua mineral s’ha incrementat.
A nivell estatal, segons dades de l’Associació Nacional d’Empreses d’Aigües
Envasades, Espanya és el tercer país consumidor europeu amb 132 litres anuals per càpita.
El Campus d'Alcoi de la UPV va celebrar la
setmana passada la XVI edició de la Setmana Jove de la Ciència, una iniciativa amb la qual es busca fomentar en els estudiants de Cicles
Formatius i Batxillerat una actitud receptiva cap a la ciència i la
tecnologia. Per aquest motiu, l'alumnat de 1r i 2n del CFGS de Comerç
Internacional ha participat en una jornada d'aquest esdeveniment que promou any rere any les activitats d'investigació
científica i la cultura dels ciutadans mitjançant l'accés al coneixement i als
treballs dels investigadors espanyols. 
Segons informa el nostre company Javier Nadal, de l'esmentat departament, al
llarg de la jornada els alumnes van participar de manera activa en un taller
d'emprenedoria amb l'objectiu de fomentar el pensament creatiu i aplicar
tècniques de creativitat orientades al desenvolupament de la iniciativa
emprenedora que afecten a la sostenibilitat. "En grups, els joves participants
aplicaren tècniques de creativitat i de creació d'un model de negoci",
explica Javier, "i van experimentar les seues capacitats creatives i de
generació d'idees per a aplicar-les a l'activitat emprenedora".
