«Ontinyent, remors de fonts», pel professor jubilat Alfred Bernabeu

Foto: Jesús Gandia

L’eximi poeta Vicent Andrés Estellés, en els versos que va dedicar a la nostra ciutat —publicats en els Programes de festes de Moros i Cristians de 1972 i 1973—, glossava un element característic: l’aigua. El príncep de les lletres valencianes indicava que Ontinyent era “remors de fonts” i recalcava la importància del líquid element “com una bandera en l’aire el nom d’aigua d’Ontinyent”.

El soroll de les abundants fonts va acompanyar els nostres avantpassats  fins  induir a l’equívoc en l’etimologia del nom de la població. El  cronista Gaspar Escolano, a principis del segle XVII, afirmava que “Su primero nombre (según los registros de la antigüedad y común sentimiento der los nuestros) era Fontinente: y es creíble que se lo dieran los Romanos, atendiendo a que su campo y ella brotan millares de Fuentes…”. Una falsa etimologia que va ser seguida al peu de la lletra fins fa pocs anys per ingenus  erudits locals. No cal dir que en l’actualitat tots els filòlegs rebutgen totalment este origen i el fan derivar del patronímic romà Untinius o, segons el catedràtic Emili Casanova, del cognom llatí Unctinius.

De tota manera, ningú dubta de la importància de l’aigua. Des que la humanitat canvià els hàbits nòmades pels sedentaris en els temps neolítics sempre va procurar que els  assentaments estigueren a  prop de fonts o rius. No cal recordar, si més no, les grans obres d’enginyeria —aqüeductes— que construïren els romans per assegurar l’avituallament del líquid element o el seu aprofitament per part dels musulmans en usos agrícoles. La vella horta del Llombo és herència seua...

Els musulmans, al voltant del segle XI, fundaren l’hisn Untinyân: l’actual barri de la Vila. Escolliren un lloc estratègic, en un alt fàcil de defendre, envoltat de barrancs —que en segles posteriors serien terraplenats: plaça Major i de Baix— i amb un subministrament hídric assegurat per les fonts de l’Almaig i el riu Clariano.   

Foto: Jesús Gandia

Els ontinyentins cristians, coneixedors de la millor qualitat i abundància de les aigües del Pou Clar, procuraren canalitzar-les des del naixement fins la Vila mitjançant una espitllera a partir de la sèquia nova per on s’introduïa l’aigua. Esta conducció d’aigües va ser el fonament de la fantasiosa llegenda “del Regall”, datada en època romana, quan els antics ontinyentins defensaren el dret de possessió de les aigües del Pou Clar front a Saetabis (Xàtiva).

Els metges denunciaven la mala salubritat de les aigües, que era causada per la inexistència d’un sistema d’evacuació de les aigües residuals. Es produïen filtracions  de matèria fecal i la consegüent contaminació dels aqüífers subterranis que alimentaven les fonts. No és d’estranyar que estes mancances higièniques provocaren cíclicament l’aparició d’episodis de còlera en la nostra població en els anys 1834, 1854, 1855, 1865, 1885 i 1890 amb centenars de víctimes.

Per millorar la qualitat de l’aigua, l’ajuntament encarregà, en febrer de 1885, la redacció d’un projecte que abastira d’aigües potables tota la població, a partir del naixement del Pou Clar a través d’una canonada de ferro colat. Unes obres de canalització que van tardar a realitzar-se. El llibre “La topografia mèdica d’Ontinyent” (1916) indicava que estava finalitzada, “aunque todavía no circula el agua por las nuevas arterias”  i que “ la instalación se ha hecho con todos los requisitos que recomienda la higiene moderna”.

Certament, la potabilitat de l’aigua va millorar, però encara existia un problema endèmic de salut. El doctor José Riera, cap de sanitat en 1971, denunciava la transmissió “por el medio hídrico tales como las fiebres tifoideas, la disentería y las colitis inespecíficas”. Eixe mateix estiu, davant d’una amenaça d’epidèmia colèrica, les autoritats municipals reberen ordres  de clorar  les aigües potables, a més de clausurar les fonts públiques i privades.

La cloració de les aigües potables no va impedir que el 31 gener de 1992 es produïra un brot explosiu de gastroenteritis que, segons les autoritats sanitàries, va afectar a 3.541 pacients —i parlem sols dels casos declarats—. El pas de gèrmens infecciosos a la xarxa d’abastiment (pou del barranc dels Tarongers) —probablement un rotavirus o el virus Norwalk—, va provocar aquella contaminació. Des d’aleshores —per diversos factors— el consum d’aigua mineral s’ha incrementat. A nivell estatal, segons dades de l’Associació Nacional d’Empreses d’Aigües Envasades, Espanya és el tercer país consumidor europeu  amb 132 litres anuals per càpita.