La remor que em mou
Paula Gramage
La fina línia entre el batec i el silenci, el marge abrupte de l’últim alè.
Ningú sap quan mor ni quan naix, no sap quan respira per primera vegada ni sap
quan deixa de respirar, no sap res. Els límits de la vida de l’ésser humà són
un entramat difós que ningú és capaç de desxifrar.
Cada dia, dues-centes deu mil persones entren a participar
del fascinant miracle de la vida sense adonar-se’n. Dues-centes deu mil
noves històries per escriure, per ocórrer, per concórrer. Milers de vides de
les quals, potser, mai en sabrem la seua existència. Per això em semblen tan
sorprenents els noms dels llibres d’història. Els científics, els
filòsofs, els músics, els escriptors... Tots van nàixer un dia qualsevol,
tots van ser un ciutadà entre milions. I tanmateix, tot el planeta sap qui són.
Malgrat tot, la fama està esdevenint un objectiu d’accés
fàcil i arbitrari. Potser per un afebliment del criteri de la població, potser
per la intromissió de les tècniques comercials per adherir seguidors a
determinades tendències. Amb això, accedir al pòdium del reconeixement no
sempre és indici d’esforç ni de treball ni de virtut. Per aquest motiu he
deixat de sorprendre’m per veure noms propis escrits en la nostra història. Ara
sols tremole si sent una admiració profunda i un agraïment sincer quan els
pronuncie. Si sent el pes del sacrifici de les seues petjades.
Fa pocs dies vaig descobrir que si escolte Mandela sent
una remor que em mou i que m’indueix a tancar els ulls i pensar que puc ser
millor, que el món pot ser millor. Nelson Mandela...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada