dimecres, 9 de març de 2016

La pesta de 1600. Crònica històrica

La  pesta de 1600: la mortífera epidèmia que afectà Ontinyent                                                                                  
Alfred Bernabeu, cronista d’Ontinyent

A principis de març de 1600 es declaraven els primers casos de l’epidèmia entre els veïns de la Cantereria, la zona més deprimida socialment d’Ontinyent. Malgrat l’aplicació de mesures preventives -aïllar el focus infectat- la malaltia s’estengué a tots els carrers de la població. Un manuscrit descrivia els primers moments d’aquell contagi: “ Y en pocos días murieron todos los moradores de aquel barrio, la enfermedad solo hera un grano que les salía en cierta parte del cuerpo y en 24 horas, morían”.

La magnitud de la malaltia va ser tan terrible que, en pocs mesos, un de cada cinc ontinyentins moriren de pesta bubònica. Per tal que el lector puga copsar els terribles efectes, voldríem fer una equivalència amb la demografia actual: la mort de 7.000 persones. L’esgarrifadora epidèmia truncà la gran expansió demogràfica d’Ontinyent que l’havia convertit en la quarta població de l’antic regne de València; tan sols  les ciutats de València, Oriola i Xàtiva l’avantatjaven  en habitants.

La lluita contra l’epidèmia causà nombroses despeses a les arques del consistori. Eren  tantes que l’ajuntament demanà préstecs per valor de 12.000 lliures, una suma que corresponia als ingressos municipals de tres anualitats. A banda de les negatives repercussions que va causar en la demografia i l’economia de la població, la pesta va  provocar un impacte  social important.

Podem trobar actituds personals ben diferents davant la malaltia: unes conductes heroiques sacrificant la pròpia vida; altres pusil·lànimes fugint de la població infectada i recloent-se en llocs aïllats. Una mesura de salvaguarda habitual en l’època i que ja havien practicat personatges com el metge Jaume Roig, que escriví la cèlebre obra misògina “l’Espill” al seu refugi de Callosa d’En Sarrià. També en la ficció literària, Giovanni Boccaccio centra el marc de referència narratiu de l’universal  Decameró en una vil·la prop de Florència on un grup de jóvens  intenta protegir-se dels embats  de la  pesta negra.
    
Bona part de l’oligarquia ontinyentina va buscar la salvació abandonant la vila. Els tres jurats i el justícia es queixaven al virrei de la solitud en el govern  perquè molts capitans de la milícia local i consellers (regidors) “estan fuera, de manera que queda esta villa con muy poca gente de respecto y autoridad...”. Però, malgrat els estralls de l’epidèmia, el nucli de govern de la vila continuà  exercint el regiment municipal.

Molts eclesiàstics de l’església de Santa Maria, com la resta d’elements privilegiats, mantingueren unes conductes insolidàries i gens edificants; en lloc de prestar atenció espiritual als malalts, fugiren. És clar que hi hagué sacerdots que  acompliren a la perfecció les funcions sagramentals i confortaren els malalts arriscant la vida: el plebà i el vicari moriren... El patriarca i arquebisbe Joan de Ribera, en carta als jurats, va disculpar les seues primers pors i va elogiar el gran sacrifici oferit per auxiliar espiritualment els empestats.  El clergat regular també observà un comportament molt divers. Les comunitats conventuals dels ordes mendicants es comprometeren a fons. El pare guardià de Sant Francesc i altres frares que combregaven els moribunds ho pagaren amb la mort; el paper dels caputxins, encomiable, també es dedicaren a impartir els sagraments  als malalts. Ben diferent va ser l’actitud dels pares dominics que es guardarem molt a mantindre  relacions fora del monestir i clausuraren tots els accessos  desatenent tot auxili espiritual o material.      

Cal recordar, que a hores d’ara, la pesta continua estenent-se a través de les mossegades de les puces. Cada any, el bacil Yersinia pestis  afecta a  prop de 3.000 persones en els països subdesenvolupats. Afortunadament, les mesures higièniques i antisèptiques- completades amb el tractament amb antibiòtics- impedeixen que es tornen a repetir aquelles epidèmies pestíferes que delmaven poblacions senceres.    



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada