El perill de normalitzar simbologia franquista en espais públics

Bufandes que fan mal: quan la Fira d’Ontinyent normalitza el que la democràcia condemna

La presència de simbologia franquista en un espai públic promogut per l’Ajuntament no és folklore: és una incoherència política i moral que exigeix responsabilitats

Per Vicent Ferrero Martínez

Cada any, Ontinyent celebra la seua Fira amb orgull. I és normal: és una tradició estimada, un espai de convivència, un moment per a famílies, joves i gent de totes les edats. Però enguany, com ja ha passat massa vegades, la festa s’ha vist tacada per una presència tan visible com incòmoda: bufandes, banderins i clauers amb simbologia franquista penjats en paradetes i entregats com a premis de les atraccions. I això, en una fira municipal, és senzillament intolerable.

No estem parlant d’un caprici polític ni d’una exageració. Estem parlant d’objectes que exhibeixen símbols vinculats directament a un règim autoritari que va abolir drets, va perseguir dissidents, va censurar la cultura i va sotmetre el país a dècades de repressió, que representen a un dictador que va massacrar al seu propi poble durant quasi quaranta anys. Convertir aquests símbols en souvenirs barats no és folklore: és banalització. I fer-ho en un espai promogut, autoritzat i regulat per l’Ajuntament és una responsabilitat que no pot fugir-se amb excuses.

És cert que la Llei 20/2022 de Memòria Democràtica no prohibeix literalment la “venda” d’aquests objectes en qualsevol context comercial. Siguem rigorosos. Però també és cert que la llei és inequívoca quan parla d’espais públics i d’administracions públiques: els símbols que exalten la dictadura franquista són elements contraris a la memòria democràtica i les institucions tenen l’obligació d’evitar-los, retirar-los i actuar quan apareixen en l’esfera pública.

I és ací on l’Ajuntament d’Ontinyent té un problema seriós: la Fira és espai públic, i és un espai públic gestionat directament pel consistori. No és una fira improvisada, no és un “mercadillo” espontani. És un esdeveniment amb permisos, inspeccions i condicions. És un espai on totes les paradetes han de complir normes municipals. Totes excepte, pel que sembla, aquelles que venen simbologia franquista.

El resultat és una contradicció flagrant: mentre Espanya aprova lleis per dignificar la memòria democràtica, Ontinyent permet que un menor puge a una atracció i, en acabar, trie com a premi una bufanda de la bandera d’Espanya amb l’àguila de Sant Joan. Un objecte que representa una dictadura, entregat en un espai infantil, sota l’empara d’una institució democràtica. No és una anècdota. És un despropòsit. No valen excuses del tipus “sempre s’ha fet” o “no ho vam veure”. Perquè sí que es veu. Es veu molt. I si es veu des de fora, encara més hauria de veure-ho qui organitza, qui autoritza i qui té la responsabilitat última de vetlar perquè la Fira siga un espai coherent amb els valors que diu defensar.

A més, la presència d’aquests objectes té un efecte educatiu devastador: normalitza símbols que haurien d’estar contextualitzats, museïtzats o erradicats de l’espai públic. No podem exigir a les noves generacions que respecten la democràcia mentre els donem com a record de fira un símbol d’un règim que la va destruir. No podem fingir que l’àguila franquista és un dibuix més entre peluixos, xapes i banderetes multicolor. No ho és. I no ho ha sigut mai.

Aquest assumpte tampoc és un problema irresoluble. Qualsevol ajuntament amb la voluntat mínima pot establir clàusules que prohibisquen la presència d’objectes que exalten dictadures, informar els firaires abans d’instal·lar-se i sancionar quan calga. Es fa en altres municipis. Es podria fer ací demà mateix, si hi haguera determinació. La veritat és que la permissivitat davant d’aquesta simbologia diu molt més del que sembla. Diu que hi ha qui encara considera que aquests símbols “no són tan greus”. Que “no passa res”. Que “no val la pena armar un escàndol”. Però sí que passa. Passa que la memòria democràtica no és un capritx: és la garantia que allò que va ocórrer no es repetisca. Passa que una ciutat moderna ha de tindre clar què representa i què no representa. I passa que tolerar símbols franquistes en un espai municipal és un signe d’una desídia que no ens podem permetre.

Ontinyent mereix una Fira digna, lliure de símbols de repressió i lliure de banalitzacions. Una Fira on els records siguen de festa, no d’autoritarisme convertit en mercaderia barata. Una Fira coherent amb els valors que defensem durant la resta de l’any. Ja n’hi ha prou de mirar cap a un altre costat. La democràcia també es defensa en les coses petites. De vegades, i fins i tot, en una bufanda penjada en una paradeta.

En el fons, tot açò va d’una cosa molt més gran que una bufanda o un clauer. Va del compromís que hem de mantindre, sense excuses ni renúncies, amb les generacions que venen. Els hem de deixar clar que la democràcia no és un moble antic que s’exhibeix en dies assenyalats, sinó una responsabilitat quotidiana. Cal fer-los entendre que, darrere de cada intent d’imposar un orde uniforme, autoritari i exempt de memòria, sempre hi ha un perill. Un perill que no es presenta vestit d’uniforme, sinó disfressat d’innocència, de tradició o de costum.

Perquè hi ha qui, amb una habilitat sorprenent, intenta revestir d’innocència allò que no n’ha tingut mai. Intenten convertir en merchandising el que va ser opressió, en souvenir simpàtic allò que va representar la por i el silenci. I és ací on hem de ser més clars que mai: això no pot ser una moda, ni hauria de ser-ho sota cap circumstància. Les modes passen; els símbols que glorifiquen dictadures no. I quan un símbol d’autoritarisme es normalitza com si fora un simple element decoratiu, el risc ja ha començat a créixer.

Per això cal que els joves entenguen que allò que alguns intenten presentar com una estètica transgressora o “vintage” és, en realitat, una porta cap a la desmemòria. Una invitació a pensar que “no és per tant”, que el passat és flexible i que la repressió pot convertir-se en estil. Eixa és la trampa. Eixe és el primer pas perquè el relat autoritari torne a fer-se espai, disfressat d’ironia, de folklore o de costum.

Per això és tan important no abaixar el cap. No podem permetre que es normalitzen símbols que pretenen reescriure el passat o suavitzar-lo. No podem transmetre als joves la idea que “no passa res”, que “no cal fer-ne un drama”, que la llibertat és compatible amb la imposició d’un relat que glorifica un règim que la va suprimir. La llibertat no és compatible amb la resignació. I una societat democràtica no pot ser còmplice, ni per passivitat, de discursos o símbols que volen deixar la porta entreoberta a l’autoritarisme.

La nostra obligació, com a ciutadans i com a institucions, és deixar clar que cap orde basat en la por, la uniformitat o la negació del pluralisme mereix espai entre nosaltres. Que eixe orde — que alguns intenten reactivar amb una naturalitat inquietant— s’ha de combatre sempre: amb educació, amb memòria i amb una vigilància crítica que no decaiga. Perquè la democràcia no es perd d'un dia per l'altre; es perd quan deixem de defensar-la en les coses menudes. I no hi ha res més menut, però més perillós, que tolerar com a normal allò que mai ho hauria de ser.

Manifest del 25-N a l'IES L'Estació

25N

Per Joel Garcia Ballesteros i Érika Ilyés Muñoz

Sabem que alguns penseu que el feminisme ja ha aconseguit tot. Que ja està tot guanyat. Però si encara hi ha dones que tenen por de tornar a casa soles, si encara hi ha dones que baixen el cap per evitar un insult, si encara hi ha mares que callen per protegir els seus fills, és que no hem aconseguit res.

Solament l’any 2024, més de 36.000 dones van denunciar agressions, i moltes més ni tan sols poden fer-ho. Si cada setmana apareix una notícia que ens recorda que una dona ha sigut assassinada per la seua parella, com podeu dir que el feminisme ja no fa falta? Qui ho diu, o no mira, o no vol mirar.

Donem suport a totes les dones, denuncien o no. Perquè el silenci no és covardia: és supervivència. I perquè una agressió no deixa de ser-ho només perquè ningú l’escolta.

Recuperem també la memòria de les dones empresonades i humiliades pel franquisme, perquè eixa violència no és història antiga: continua viva en cada dona que hui se sent jutjada, qüestionada o no creguda.

El feminisme busca la igualtat entre homes i dones, una igualtat que encara no s’ha assolit. I cal desmuntar una mentida important: s’ha viralitzat un discurs –sense base–, inspirat per sectors d’ultradreta, que afirma que “les dones tenen més drets que els homes”. Però això no és cert. Les dones segueixen cobrant molt menys: segons l’informe d’EADA, la bretxa salarial entre homes i dones és del 12,9 %. A més, en càrrecs directius, les directives guanyen un 12,9 % menys que els seus homòlegs masculins. Aquestes desigualtats no són casuals, sinó estructurals: no són qüestió de “privilegi femení”, sinó de discriminació real, d’una organització social que encara recau sobre les dones el pes de les cures i la precarietat.

No sigueu neutrals. La neutralitat sempre ajuda a l’opressor, mai a la víctima. Qui riu una broma masclista, participa. Qui calla davant una agressió, participa. Qui diu “no és per tant”, participa. Sempre s’està en un costat o en l’altre. No hi ha terme mitjà.

No vos quedeu mirant. Si tolereu un acudit masclista, normalitzeu la violència. Si calleu davant una agressió, formeu part del problema. Si penseu que “ja està tot fet”, és que no heu mirat prou. El futur serà feminista o no serà, perquè una societat que permet que la meitat de la seua gent visca amb por és una societat que fracassa.

Este 25N no volem només recordar: volem despertar.

Premi a Érika Ilyés pel cartell sobre Alzheimer

Érika Ilyés Muñoz guanya un premi pel seu emotiu cartell sobre les jornades de l'Alzheimer

Érika Ilyés Muñoz, estudiant de 2n de Batxillerat a l'IES L’Estació, ha estat guardonada amb el primer premi del concurs de disseny convocat anualment per l’Associació de familiars, amics i malalts d’Alzheimer i altres demències d’Ontinyent, AFAO, per a anunciar les XXVIII Jornades sobre l'Alzheimer, amb motiu del dia mundial d’aquesta malaltia. «Estic molt agraïda d’aquest reconeixement que em dona l’oportunitat de donar visibilitat a una problemàtica tan actual i de transmetre un missatge d’esperança», ha reconegut l’artista.

El cartell, amb el lema "L’amor no s’oblida", va ser triat entre diverses propostes presentades per altres joves estudiants del Batxillerat Artístic del nostre centre. En ell, Érika representa una parella que simbolitza l'amor que, malgrat la malaltia de la dona, es tenen un per l'altre i que no desapareix. La mateixa autora ens explica el seu contingut: «Ella és qui pateix Alzheimer, és per això que si mirem el cartell de lluny la veurem un poc menys clara que a l’home, però el cor vermell que els connecta destaca sobretot per a ressaltar que els sentiments mutus són eterns».

El jurat d’AFAO, amb la col·laboració del Departament de Dibuix, que és qui promou tots els anys aquest concurs, va destacar la sensibilitat del missatge i la creativitat de la composició, subratllant que la malaltia esborra records, però l’amor no s’oblida. 

L'estudiant va rebre el premi en un acte celebrat a AFAO, on va agrair el reconeixement i va dedicar la seua obra a totes les famílies que, al costat dels seus estimats, lluiten cada dia contra l'oblit. El cartell ha sigut la imatge oficial de les jornades, que es van celebrar el passat mes de setembre.

Érika Ilyés Muñoz és una jove extravertida i simpàtica de 17 anys que enguany acaba de començar 2n de Batxillerat en la modalitat d’Arts Escèniques. «Soc un bitxo de teatre», comenta amb un somriure, «però també m’agraden la filosofia o l’anglés, així que m’agradaria estudiar a l’Escola Superior d’Art Dramàtic de València, sense descartar que en algun moment de la meua vida estudie alguna cosa relacionada amb les humanitats».

Siga com siga, el que es propose ho aconseguirà.

Sergio Gandia es forma en IA en un curs Erasmus+

El professor Sergio Gandia ha participat en un curs Erasmus+ a Dublín. El docent s’ha traslladat a la capital irlandesa entre el 3 i el 8 de novembre per a realitzar un curs de formació sobre Intel•ligència Artificial per a docents de llengües.

El curs ha combinat aspectes teòrics com són els components de la intel•ligència artificial o l’ètica en l’ús d’IA, amb sessions més pràctiques en les quals van fer un testeig de diferents ferramentes d’IA. En concret, aquestes ferramentes estaven enfocades a docents de llengües; així, Sergio ha pogut conèixer noves aplicacions i pàgines que pot posar en pràctica a les seues classes d’anglés. «Ja coneixia i utilitzava algunes», explica Sergio, «però eren les generals com ChatGPT o Gemini, i ara en conec algunes més amb utilitats més específiques».

El curs ha estat complementat amb activitats culturals entre les quals destaca un tour guiat per la ciutat, on ha pogut visitar el Trinity College, una classe de balls tradicionals irlandesos, una fira gastronòmica amb menjar de diferents països i una excursió al paratge natural de Glendalough.

Sergio ha compartit el curset amb altres docents d’Itàlia, Hongria, Alemanya i Ucraïna, la qual cosa fa que l’experiència siga, si cap, més enriquidora. «El fet de poder intercanviar experiències i coneixements, tant de l’ús d’IA com de la docència en general, amb altres professionals europeus fa que tornes a casa ple de noves idees i amb ganes de poder-les replicar al teu centre amb el teu alumnat. A més, les relacions que creem en aquests cursos obrin també les portes a futures mobilitats», comenta el nostre company.

Amb tot, i gràcies al finançament Erasmus+, docents com Sergio poden beneficiar-se i formar-se. «La tecnologia avança a un ritme frenètic», explica, «i nosaltres com a docents hem d’estar formats i al dia. A més, la IA i les TIC, utilitzades amb responsabilitat i sentit crític, poden millorar molt la nostra tasca com a docents, i aquest curs m’ha proporcionat moltes eines per a poder fer-ho».

 

La memòria democràtica a l’institut

L'IES L'Estació presenta una sèrie d'infografies sobre memòria democràtica per a reflexionar sobre el valor de la llibertat

El Departament de Geografia i Història de l’IES L’Estació ha inaugurat aquesta setmana una exposició d'infografies dedicada a la memòria democràtica, amb motiu de la commemoració, el passat 31 d’octubre, del Dia del Record i Homenatge a totes les víctimes del colp militar i la dictadura. La mostra, instal·lada en les escales d’accés a la primera planta i en l'entrada al bar, recull mites, dades històriques, cites i reflexions que giren al voltant de la dictadura franquista a Espanya.

L'objectiu principal de la iniciativa és fomentar una mirada crítica cap al passat més recent, recordant que els drets i les llibertats actuals no sempre van estar garantits. «En aquests temps en què es banalitza el que és una dictadura, creiem més que necessari informar el nostre alumnat i fer veure els perills que representa l'extrema dreta o neofeixisme», ha explicat el professor Pablo Ferrer Cots, un dels coordinadors del projecte.

Les infografies estaran exposades durant diverses setmanes i serviran com a punt de partida per a debats i activitats a les aules sobre memòria, justícia i convivència democràtica.