El perill de normalitzar simbologia franquista en espais públics

Bufandes que fan mal: quan la Fira d’Ontinyent normalitza el que la democràcia condemna

La presència de simbologia franquista en un espai públic promogut per l’Ajuntament no és folklore: és una incoherència política i moral que exigeix responsabilitats

Per Vicent Ferrero Martínez

Cada any, Ontinyent celebra la seua Fira amb orgull. I és normal: és una tradició estimada, un espai de convivència, un moment per a famílies, joves i gent de totes les edats. Però enguany, com ja ha passat massa vegades, la festa s’ha vist tacada per una presència tan visible com incòmoda: bufandes, banderins i clauers amb simbologia franquista penjats en paradetes i entregats com a premis de les atraccions. I això, en una fira municipal, és senzillament intolerable.

No estem parlant d’un caprici polític ni d’una exageració. Estem parlant d’objectes que exhibeixen símbols vinculats directament a un règim autoritari que va abolir drets, va perseguir dissidents, va censurar la cultura i va sotmetre el país a dècades de repressió, que representen a un dictador que va massacrar al seu propi poble durant quasi quaranta anys. Convertir aquests símbols en souvenirs barats no és folklore: és banalització. I fer-ho en un espai promogut, autoritzat i regulat per l’Ajuntament és una responsabilitat que no pot fugir-se amb excuses.

És cert que la Llei 20/2022 de Memòria Democràtica no prohibeix literalment la “venda” d’aquests objectes en qualsevol context comercial. Siguem rigorosos. Però també és cert que la llei és inequívoca quan parla d’espais públics i d’administracions públiques: els símbols que exalten la dictadura franquista són elements contraris a la memòria democràtica i les institucions tenen l’obligació d’evitar-los, retirar-los i actuar quan apareixen en l’esfera pública.

I és ací on l’Ajuntament d’Ontinyent té un problema seriós: la Fira és espai públic, i és un espai públic gestionat directament pel consistori. No és una fira improvisada, no és un “mercadillo” espontani. És un esdeveniment amb permisos, inspeccions i condicions. És un espai on totes les paradetes han de complir normes municipals. Totes excepte, pel que sembla, aquelles que venen simbologia franquista.

El resultat és una contradicció flagrant: mentre Espanya aprova lleis per dignificar la memòria democràtica, Ontinyent permet que un menor puge a una atracció i, en acabar, trie com a premi una bufanda de la bandera d’Espanya amb l’àguila de Sant Joan. Un objecte que representa una dictadura, entregat en un espai infantil, sota l’empara d’una institució democràtica. No és una anècdota. És un despropòsit. No valen excuses del tipus “sempre s’ha fet” o “no ho vam veure”. Perquè sí que es veu. Es veu molt. I si es veu des de fora, encara més hauria de veure-ho qui organitza, qui autoritza i qui té la responsabilitat última de vetlar perquè la Fira siga un espai coherent amb els valors que diu defensar.

A més, la presència d’aquests objectes té un efecte educatiu devastador: normalitza símbols que haurien d’estar contextualitzats, museïtzats o erradicats de l’espai públic. No podem exigir a les noves generacions que respecten la democràcia mentre els donem com a record de fira un símbol d’un règim que la va destruir. No podem fingir que l’àguila franquista és un dibuix més entre peluixos, xapes i banderetes multicolor. No ho és. I no ho ha sigut mai.

Aquest assumpte tampoc és un problema irresoluble. Qualsevol ajuntament amb la voluntat mínima pot establir clàusules que prohibisquen la presència d’objectes que exalten dictadures, informar els firaires abans d’instal·lar-se i sancionar quan calga. Es fa en altres municipis. Es podria fer ací demà mateix, si hi haguera determinació. La veritat és que la permissivitat davant d’aquesta simbologia diu molt més del que sembla. Diu que hi ha qui encara considera que aquests símbols “no són tan greus”. Que “no passa res”. Que “no val la pena armar un escàndol”. Però sí que passa. Passa que la memòria democràtica no és un capritx: és la garantia que allò que va ocórrer no es repetisca. Passa que una ciutat moderna ha de tindre clar què representa i què no representa. I passa que tolerar símbols franquistes en un espai municipal és un signe d’una desídia que no ens podem permetre.

Ontinyent mereix una Fira digna, lliure de símbols de repressió i lliure de banalitzacions. Una Fira on els records siguen de festa, no d’autoritarisme convertit en mercaderia barata. Una Fira coherent amb els valors que defensem durant la resta de l’any. Ja n’hi ha prou de mirar cap a un altre costat. La democràcia també es defensa en les coses petites. De vegades, i fins i tot, en una bufanda penjada en una paradeta.

En el fons, tot açò va d’una cosa molt més gran que una bufanda o un clauer. Va del compromís que hem de mantindre, sense excuses ni renúncies, amb les generacions que venen. Els hem de deixar clar que la democràcia no és un moble antic que s’exhibeix en dies assenyalats, sinó una responsabilitat quotidiana. Cal fer-los entendre que, darrere de cada intent d’imposar un orde uniforme, autoritari i exempt de memòria, sempre hi ha un perill. Un perill que no es presenta vestit d’uniforme, sinó disfressat d’innocència, de tradició o de costum.

Perquè hi ha qui, amb una habilitat sorprenent, intenta revestir d’innocència allò que no n’ha tingut mai. Intenten convertir en merchandising el que va ser opressió, en souvenir simpàtic allò que va representar la por i el silenci. I és ací on hem de ser més clars que mai: això no pot ser una moda, ni hauria de ser-ho sota cap circumstància. Les modes passen; els símbols que glorifiquen dictadures no. I quan un símbol d’autoritarisme es normalitza com si fora un simple element decoratiu, el risc ja ha començat a créixer.

Per això cal que els joves entenguen que allò que alguns intenten presentar com una estètica transgressora o “vintage” és, en realitat, una porta cap a la desmemòria. Una invitació a pensar que “no és per tant”, que el passat és flexible i que la repressió pot convertir-se en estil. Eixa és la trampa. Eixe és el primer pas perquè el relat autoritari torne a fer-se espai, disfressat d’ironia, de folklore o de costum.

Per això és tan important no abaixar el cap. No podem permetre que es normalitzen símbols que pretenen reescriure el passat o suavitzar-lo. No podem transmetre als joves la idea que “no passa res”, que “no cal fer-ne un drama”, que la llibertat és compatible amb la imposició d’un relat que glorifica un règim que la va suprimir. La llibertat no és compatible amb la resignació. I una societat democràtica no pot ser còmplice, ni per passivitat, de discursos o símbols que volen deixar la porta entreoberta a l’autoritarisme.

La nostra obligació, com a ciutadans i com a institucions, és deixar clar que cap orde basat en la por, la uniformitat o la negació del pluralisme mereix espai entre nosaltres. Que eixe orde — que alguns intenten reactivar amb una naturalitat inquietant— s’ha de combatre sempre: amb educació, amb memòria i amb una vigilància crítica que no decaiga. Perquè la democràcia no es perd d'un dia per l'altre; es perd quan deixem de defensar-la en les coses menudes. I no hi ha res més menut, però més perillós, que tolerar com a normal allò que mai ho hauria de ser.